El conte de la serventa. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

«El conte de la Serventa» és una novel·la dura, angoixant, de prosa poètica i intimista que no deixa indiferent. Ens porta pels camins de mostrar com el poder, pot arribar a la destrucció de l’ ésser humà i ens enfronta a la pulsió mortífera que Freud va patir en pròpia carn, concepte que va elaborar a partir de la Segona Guerra Mundial.

La seva autora ens explica en el pròleg com va escriure la novel·la. Quan vivia al Berlín occidental encara envoltat pel Mur, tenia la sensació de ser espiada i d’ escoltar els silencis en les seves anades a països del darrere del Teló d’ Acer. La consideració d’ «Això aquí no pot passar» que no es podia donar mai per segura, va fer que l’ autora es plantegés que: «una de les normes que es va imposar a l’ escriure’l, fos que al llibre no hi inclouria cap esdeveniment que no hagués succeït, en el que James Joyce va anomenar el «malson de la història»

Un malson real, no fantàstic, que ens torna presents els fets més cruels de la humanitat i la possibilitat del com pot esdevenir història, fa el llibre més angoixant.

Freud va ser un, com de tants de jueus, que varen protagonitzar el terrible esdevenir quasi bé sense saber-ho, de la història del segle XX, on tants burgesos benestants i cultes de la Viena «Fin de Siecle», no sospitaven el seu futur. «Potser en el fons no vull saber el què està passant. M’estimaria més no saber-ho. Potser no podria suportar saber-ho. La caiguda va ser una caiguda de la innocència al coneixement» (p. 234) «no passa res, ella no s’ho devia creure, perquè sinó ¿com ho hauria fet per seguir vivint? Devia pensar com no pensar...»

Aquest fluir, sense adonar-se’n de la pèrdua de llibertats. «A la ràdio més música que de costum i menys paraules» (p. 209)

Quatre de les cinc germanes de Freud varen morir en els camps de concentració, el seu germà va fugir a Suïssa i després al Canadà i els seus fills fugiren a França i a Londres com ell mateix, on hi va morir.

Aquest «esperar» de la protagonista «que és tenir esperança, o portar un fill a les entranyes... per no anorrear-se, acabant sent un tros de carn, un objecte «aquí sóc una BUIDOR» «L’home s’ ha convertit en una COSA»(p. 328) «sóc el REBUIG», aferrada a la vida, la pulsió de VIDA, «vull continuar vivint sota la forma que sigui»(p. 333), farà que aquesta dona que li han tret tot, fins i tot el NOM, s’aferri als pocs brins que queden de la humanització. El Sr, que la crida «vull saber que vol, que li FALTA, (p. 167) marcaran per primera vegada el «voler una mancança, una feblesa...fes-me un petó, com si ho sentissis» (p.171)el desig, els sentiments i la humanització «el Sr havia deixat de ser una COSA per mi» (p.192) i també en Nick, el cotxer que sota l’ aparença d’ estar a les ordres del Senyor, es revelarà VIVINT, arriscant-se en l’ AMOR, per no ser una COSA, alliberant-la amb el MAYDAY: Dia de Maig. El futur emboirat d’ ESPERANÇA, que quedarà inscrit per a la història.

Handmaid's tale fanart