El pavelló nº 6, d'Anton Txékhov. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

          

Anton  Txékhov forma part dels escriptors russos que varen saber com ningú, descriure l’ ànima humana. Els seus contes i el seu teatre, on retrata sovint sense diàlegs, l’ estat d’ ànim, formen part d’una literatura del segle XIX insuperable, que ha marcat la literatura universal.  Virgínia Wolff que compara el ritme dels contes de Txékhov amb la música,  ens diu “ en el cas de Txékhov, ens cal un agosarat i despert sentit literari per a poder escoltar la melodia, i en particular aquelles darreres notes que completen l'harmonia”

 

            En “El pavelló núm 6” com en “Crim i càstig” de Dostoievski, els autors fan una anàlisi psicològica immillorable i una denuncia social molt cruenta  del seu entorn. Retraten el conflicte dels seus protagonistes, el patiment que els hi  comporta les seves contradiccions i descriuen magistralment  els seus  pensaments que atrapats en dilemes morals, els porten a un atzucac sense sortida.  La figura de “l’home superflu», característic de la literatura russa de la segona meitat de segle procedent  d’una novel·la breu de Turguènev, Diari d’un home sobrer (1850) marcarà l’ arquetip  del ser marginat que com  el de «l’intel·lectual nihilista» serviran per a retratar  els sentiments, les contradiccions, els conflictes amb si mateixos i amb els altres, amb el seu entorn i el xoc entre els ideals i la realitat. Poder-ho transmetre  d’una forma tan magistral, és només virtut dels escriptors que han de ser posats en l’ altar del saber literari. No és estrany que Freud, begués de les seves  fonts, del “Realisme psicològic” i fes servir-los per a construir les seves teories  i que el famós director de teatre Stanilavski, a través del seu teatre, crees un mètode per als actors per a expressar els sentiments de  l’ ànima humana, que ha estat el mètode mestre per als teatre fins l’actualitat.

            Anton Txékhov, que era metge «La medicina és la meva legítima esposa», i també  va dir, «i la literatura la meva amant»" , va viure en la pròpia  vida un pare despòtic que el va maltractar. Recordem que li diu l’ Ivan, el malalt aristòcrata amb qui Andrei hi té llargues converses intel·lectuals “Doncs a mi el meu pare m’estomacava sense pietat...Però parlem de vostè. En tota la vida ningú no li ha posat la ma al damunt...vostè és un home mandrós i tou per naturalesa, i per això ha fet tot el possible per organitzar-se la vida de manera que res no el preocupés ni el mogués del seu lloc...”(p. 72)

Txèkhov es va obsedir pel tema de les presons i de reformar-les, a través  del seu germà,  advocat que les havia investigat.  Va fer un llarg viatge a l'illa de Sakhalín, al nord del Japó,  on hi va passar tres mesos entrevistant milers de convictes i colons i el que va esbrinar a Sakhalín el va impactar i angoixar, incloent-hi les pallisses, la corrupció amb els subministraments i la prostitució de dones: «Hi havia vegades -va escriure- que sentia que el que veia davant meu ultrapassava els límits de la degradació humana.»

La degradació que descriu en “El Pavelló núm 6”. La degradació dels malalts, “...Ja fa molt temps que no visc com una persona. Això d’ aquí és fastigós!” – diu l’ Ivan-(p. 67), de l’ edifici, del sistema, del zelador i també la degradació que mica en mica, atrapat  en els seus dilemes morals, hi cau l’Andrei, el protagonista.  Txékhov, a través dels seus personatges, utilitza  com la psicoanàlisi ,  el mètode de fer-se preguntes i no contestar-les .Per a Freud, tots som neuròtics per a no ser bojos. La neurosi és el més semblant a la normalitat, però...on és el límit entre la neurosi i la bogeria?. 

-Per què em reté aquí, jo diria?

-Perquè està malalt.

- Si, estic malalt. Però resulta que hi ha desenes i centenars de bojos que es passegen en llibertat perquè la seva ignorància no és capaç de distingir-los de les persones sanes. Per quins set sous hem d’ estar-nos aquí per tots els altres com bocs expiatoris, aquests pobres desgraciats i jo? Vostè, el practicant, el zelador i tota la seva xusma hospitalària són immensament inferiors a tots nosaltres, pel que fa a la moralitat. Per què ens hi estem nosaltres, aquí tancats, i no vostès? On és la lògica?

-L’ aspecte moral i la lògica no hi tenen res a veure amb això. Tot depèn de l’ atzar...” (p.57) 

Andrei amb el seu nihilisme intel·lectual opta, com fan els obsessius,  per no fer res, deixar que les coses del seu entorn es podreixin, posant-se totes les trampes possible al seu possible desig i actuació:  “Tots ens hem de morir...el menyspreu per les comoditats com Diògenes i els estoics; tot és insignificant excepte les altes expressions espirituals de la intel·ligència humana única font de plaer; la vida és una trampa enutjosa; el menyspreu del dolor i a la vegada  necessari  “És un monjo vostè, no juga a cartes, no li agraden les dones...” (p. 82)

Efectivament Andrei no juga les cartes de la vida. Com el neuròtic,  que té un conflicte amb si mateix i amb els altres, és discordant, contradictori  i ell mateix pateix la pròpia  paradoxa. Està en contradicció i dividit  entre els desitjos i els deures, entre la raó i el cor. L’ obsessiu és el perfil clàssic que a través del seu pensament laberíntic i indecís, acaba atrapat en pensaments que en realitat amaguen un desig impossible. Subjectes insatisfets per excel·lència, pateixen i gaudeixen de la seva insatisfacció. L’obsessiu,  un especialista en congelar-se el desig , perquè el viu com perillós,  es munta  l’ estratègia de ser immune al sentir i al  patir. “Com havia pogut passar que durant més de  vint anys  no ho hagués sabut i no ho hagués volgut saber allò? No coneixia el dolor, no tenia ni idea de què era...” (p. 120) Intenta controlar-ho tot perquè res no se li escapi al que és imprevist, i d’ aquesta manera, sovint ho perd tot, com l’ Andrei.

Andrei amb la seva vida regulada, inhibint-se del món “Al matí es lleva habitualment cap a les vuit. Es vesteix, es pren un te. Després s’ asseu al despatx a llegir o se’n va a l’ hospital...Amb l’ agradable pensament que, gràcies a Déu, de visites privades ja fa temps que no enté i que no el molestarà ningú, l’ Andrei s’ asseu a la taula del despatx així que arriba a casa i es posa allegir...Al costat del llibre sempre hi té una garrafeta de vodka i un cogombre amb salmorra o una poma macerada...A les tres s’ acosta prudentment a la porta de la cuina, tus i pregunta: Dàriuxka, que hi hauria manera de dinar?...”(p.40) 

Atrapat en la seva filosofia de la inhibició, acabarà degradat en vida i la seva obsessió amb la mort l’ acabarà convertint en una realitat , en  ser un MORT  en la VIDA. “...haurien de morir tard o d’hora sense deixar cap rastre en el món” 

“Van enterrar l’ Andrei un dia després. Només en Mikhail i la Dàriuxka van anar a l’ enterrament” (p. 122)