La bogeria, de Narcís Oller. El naturalisme. (Glòria Calàfell)

I.          EL NATURALISME

1.         Introducció

1.a.     Definició: Teoria d'Emile Zola

EL Naturalisme  fou un moviment de curta durada, 1870 - 80, que sorgí  de les teories propugnades per Emile Zola.

                        Cal tenir en compte que el Naturalisme beu d'unes fonts concretes: el Realisme - quant a tècniques i descripció de la Realitat -, de la Filosofia de l'època i dels avenços tècnics del s. XlX.  Per tant, el Naturalisme no pretenia només ser una estètica literària (també artística: pintura o escultura naturalistes), sinó que pretenia ser una ètica, ja que propugnava una nova concepció del món i de l'home.

·                     Teoria ètica: El determinisme

             Quant a la teoria ètica d' Emile Zola cal tenir en compte 5 factors:

            1) La Filosofia positivista  d' August Comte.  El 1830 presenta una visió del món basada en l'experimentació directa de la realitat (coneixement inductiu o empíric, no es pregunta el "perquè" sinó COM; queda bandejada, doncs, tota la metafísica).  Aquesta filosofia pretén donar raó de tots els fenòmens naturals a partir de l'observació directa de la realitat i de la seva classificació posterior.

                        Comte presenta la filosofia positivista com l'últim graó per assolir el coneixement definitiu, de manera que, després d'aplicar aquest mètode experimental a tots els àmbits del coneixement, s'establiran unes lleis invariables i perennes.

                        Fins a finals del s. XlX, el pensament positivista s'aplica a tots els camps (Darwin, Marx, Taine, Claude Bernard...).

            2) Charles Darwin - teoria evolucionista -. L'home és matèria en constant evolució, sotmès a unes lleis: L'HERÈNCIA i el MEDI.  Aquesta obra deixava de banda la idea que l'home com a imatge i semblança de Déu.

            3) Hipolite Taine.- L'any 1864 publica una història de la literatura anglesa on defineix les característiques com si es tractés d'un fenomen físic.  El resultat és un document històric del qual extreu i classifica les formes generals del sentir i del pensar de la humanitat a partir dels fets concrets dels homes.  Tot formulant-ne les lleis generals que determinen els diferents comportaments humans que fins llavors havien estat inaccessibles a l'anàlisi.

                        Taine concreta les TRES lleis o forces primordials: la de la RAÇA, la del MEDI i la del MOMENT HISTÒRIC.  L'home no està sol - diu H. Taine -  la seva conducta ve determinada per la Naturalesa: la naturalesa que els pares i avantpassats li transmeten per l'herència (= la raça), la societat que l'envolta  (= el medi) i el moment concret històric que li toca viure.

            4) Karl Marx en el Manifest Comunista va descriure la lluita de classes.

            5) Claude Bernard. Dóna un toc de cienteficisme a una ciència que fins llavors era tinguda com a art.  Per a Claude Bernard la medicina és una ciència quan experimenta amb l'home.  Aquesta és una concepció on s'explica els fonaments biològics de l'home és una teoria mecanicista.

                        Així, doncs, abans que la literatura s'apropiés del mot naturalisme, aquest tenia unes altres aplicacions en el camp de la filosofia, la ciència, i la plàstica.  A nivell filosòfic, era naturalista la doctrina que no admetia res d'exterior o de superior a la natura i que basava la comprensió del món en les lleis naturals, sense recórrer a cap principi transcendent.  En el camp de la ciència, rebia el nom de naturalista aquell qui treballava amb les lleis físiques i experimentava fenòmens naturals.  Plàsticament per naturalista s'entenia l'escola pictòrica que tenia com a finalitat reproduir la realitat externa (art mimètic) dotant-la de tota intensitat i força possibles (art subjectiu).

                        Tots aquests plantejaments ètics foren recollits per Zola en Le roman experimentale, 1875, on recull tots els articles publicats sobre la teoria de la novel×la que, d'altra banda ja havia exposat a Thérése Raquin (1867).

                        Parteix de l'escola realista, sobretot de Balzac a qui admira, perquè estudia sistemàticament els comportaments de les diferents classes socials.  Analitza tots els seus aspectes per repugnants i sòrdids que siguin: la degradació produïda per l'alcohol i la prostitució, les condicions infrahumanes dels treballadors a les mines, l'ambició dels financers a la borsa, la hipocresia de les relacions en la burgesia i molts d'altres. Tota aquesta anàlisi-recerca la feia amb la intenció d'elaborar-ne un document d'estudi i reflexió  que servís per millorar les condicions socials i el comportament humà.

                        Aquest didactisme i els seus pressupòsits deterministes l'aparten dels realistes, sobretot quan formula les bases de la nova escola amb la intenció de convertir la literatura en una ciència. A Le roman experimentale fixa la manera de novel×lar:

                        "Com el científic, el novel×lista es documenta sobre un tema, dissecciona conductes i situacions i n'exposa uns resultats; no s'aventura mai a extreure'n conclusions, perquè aleshores hi intervindria el subjectivisme de la interpretació.  És tracta, doncs, d'ordenar i distribuir convenientment tot el material acumulat sense aportar sensacions subjectives.  L'experimentador ha de ser totalment impassible, sols ha de mostrar l'espectacle de la vida."

                        La literatura, doncs, deixa de ser una ficció basada en la realitat, es converteix en una dissecció de la naturalesa humana i, en conseqüència, ha de sacrificar tots els components literaris que el destorbin:

La imaginació, ja que pot alterar el retrat del real.

La poesia com a gènere perquè remet a un punt de vista personal i subjectiu.

La novel·la no gira a l'entorn d'un personatge principal, sinó al voltant de la realitat, ja que hi trobem les raons del seu comportament.  Així ho explica Zola:

                        "El personatge ja no és una abstracció psicològica, tothom ho pot veure. El personatge s'ha convertit en el producte de l'aire, del terra, com la planta.  És la concepció científica.  Des d'ara, el psicòleg ha de ser observador  i experimentador si vol explicar clarament els moviments de l'ànima.  Deixem d'estar entre la protecció literària d'una descripció bonica; estem en el moment de l'estudi exacte del medi, en el moment de la constatació dels estats del món exterior que corresponen als estats interiors dels personatges."

                        Una novel×la naturalista es basa en tres principis:

RETRAT REALISTA I DOCUMENTAT.

IMPERSONALITAT DEL NARRADOR.

DETERMINISME FISIOLÒGIC I AMBIENTAL.

                        En definitiva, la realitat que, segons Zola, presenta un nombre de possibilitats d'observació infinitament superiors a les de la imaginació, és la pedrera on l'escriptor ha de pouar el seu material.

                        El Naturalisme és el primer corrent ideològic modern que no parteix de pressupòsits individualistes i que situa l'individu com a membre d'un medi que el determina.   Testimonia, doncs, la crisi de l'individualisme burgès, tot i que la creença en el determinisme del medi és plenament burgesa.  La novel×la naturalista analitza el comportament de l'individu com a factor del medi i trenca, així, l'equilibri narratiu propi del Realisme, entre la psicologia individual i el marc social en benefici d'aquest darrer.

                        Per a Zola els realistes descriuen la Realitat i els Naturalistes experimenten amb la realitat, és a dir han de ser científics.

                        El mode d'experimentar és a través de l'home com a producte de l'herència, del medi i de la raça.  Però té en el medi la seva presó més ferrenya, de la qual no es pot escapar.

                        Els individus descrits seran tota una mena de desclassats, de rebutjats de la societat i, si l'home no pot lluitar-hi, l'únic que ha de fer és tractar de canviar-la (filosofia marxista), per això ha d'haver-hi una crítica implícita.

                        Aquesta crítica s'aconsegueix mitjançant els planteigs dels fets i les situacions que han de tenir una lògica coherent dels fets, els quals ens han de ser transmesos per l'estil.  L'estil, doncs, és la part més important de la novel×la.

·                     Teoria  estètica

           

                        El Naturalisme, com hem dit abans, és la superació del realisme.  És a dir, aprofita tots els seus elements i els adapta al determinisme.

"El realisme és la superació del romanticisme, per eliminació d'elements". (Vargas LLosa)

                                   

Elimina:

                                     pel que fa al contingut, els elements fantàstics, els temps passats,l'heroi pla.

                                   

                                     b)       pel que fa a l'estil, elimina la retòrica, és a dir el llenguatge ha de ser clar i senzill a diferència de la novel·la històrica.

Aprofita:

                                     a)        la tècnica del quadre de costums, els quals tenen una doble funció:

connecten amb la realitat quotidiana,serveixen de fons per a centrar els personatges, ajuden a classificar-lo socialment, serveixen per a centrar personatges en un marc concret.

L'heroi de la novel·la naturalista

                        Fins aquí Naturalisme i Realisme es confonen.  La diferència bàsicament rau en la figura de l'heroi.

L'HEROI REALISTA.- És un ésser que hom troba en un context determinat: l'obrer, el petit burgès.  En l'evolució de l'obra realista, el protagonista es mou i evoluciona a partir d'una lògica coherent dels fets, però de cap manera no és un ésser determinat, és un ésser que pot determinar el seu destí.  Per exemple, Madame Bovary no té un final vençut, per a ella és més bo, és millor morir, ni que sigui enmig de terribles dolors, pel seu emmetzinament que continuar en vida avergonyida davant una societat que ella menysprea; té una sortida coherent perquè l'autor l'ha conferida així: amb lògica.  La Regenta, en canvi, no està conferida així i la lògica coherent dels fets fa que  la protagonista de l'obra sigui un ésser determinat.

                        El Naturalisme aprofita l'heroi realista, però de fet beu de dues  fonts més realistes:  la tècnica i l'estil.

                        Pel que fa a l'estil, l'autor realista en fa un ús més o menys dissimulat de la metàfora; en canvi, el Naturalisme rebutja les figures retòriques perquè no s'ajusten als diàlegs, a la parla natural.

                        Quant als diàlegs han de ser vius, han de reflectir els diversos nivells socials.  Un bon escriptor naturalista ha de dominar tots els registres del llenguatge.  Els naturalistes es fixaran, també, en les parles locals.

                                    II El Naturalisme a Catalunya

2.a.     Estat de la novel·la a Catalunya al segle XIX

1.a.     Novel·la Històrica 

Amb la publicació de L'orfenesa de Menàrguens (1862), hom pot dir que apareix la primera  novell×la escrita en català des del s. XV que aparegué el

Tirant lo Blanc.

1.b      Novel·la de costums. 

Entra dins el tipus de narració que fa del Quadre de Costums el tema de l'obra.  La intenció era explicar els costums contemporanis de la societat, sobretot de determinat nivell social: burgesia, menestralia, els pagesos, la classe obrera... És a dir qualsevol nivell social.  Per bé que els quadres de costums són de factura romàntica, constitueixen el rerafons del Realisme i, posteriorment, del Naturalisme.

           

2.c.  La Crítica literària: Josep Ixart i Joan Sardà.

                        De seguida que Zola formula les seves teories, té adeptes a Catalunya.  Dos crítics: Josep Ixart i Joan Sardà foren els amfitrions decisius del nou moviment en la literatura catalana.  Tots dos maldaren per incorporar els últims corrents estètics europeus en la literatura del país al llarg d'una vasta obra crítica.

                        Tots dos apareixen avui com els iniciadors de la crítica catalana moderna de caire militant: la del comentari incisiu de l'actualitat literària més palpitant.  L'adaptació teòrica catalana del naturalisme zolià fou ràpida, fidel a molts dels seus conceptes, però no exemptes de timideses, de vacil×lacions i fins de contradiccions.

                        Narcís Oller, creador de la novel·la catalana moderna, sota l'empara i els consells d'Yxart i de Sardà; conegué Émile Zola i se'n declarà fervent admirador.

                        Les discrepàncies entre el Naturalisme català i la seva matriu francesa són d'arrel ideològica: a França el moviment gaudí d'un component revulsiu social de caire regenerador absent gairebé per complet a Catalunya.

                        Els crítics catalans no creuen que la literatura sigui una ciència impersonal, retrat impassible de la realitat.  Segons ells, cal partir de l'observació del real, però des de l'òptica personal i artística de cada escriptor.  Tots dos situen l'elaboració literària en la juxtaposició entre IMAGINACIÓ i REALITAT.

2.c.1.  Joan Sardà i el "Criteri del fet viscut"

SARDÀ: Concreta les seves idees sobre l'esdeveniment literari en què habitualment s'ha anomenat CRITERI DEL FET VISCUT, segons el qual les accions novel×lesques queden justificades pel sol fet d'haver esdevingut realitat.

                                    "L'acció de La Papallona no serà, no és rigorosament històrica, com cas  rigorosament succeït, com cas localitzat; però tots els elements actius són certs, rigorosament certs; tots sos personatges han viscut, viuen viuran; els coneixem... són figures de carn i ossos amb les quals encaixem cada dia la mà..."

2.c.2   Josep Ixart i el "Criteri de la Versemblança"

YXART: Refusa el criteri del "fet viscut" perquè creu que els fets reals esdevenen inversemblants una vegada situats dins de la ficció novel×lesca.  A partir d'aquesta idea formula la TEORIA DE LA VERSEMBLANÇA, segons la qual els fets literaris han de ser coherents i han de quedar justificats a través de la pròpia trama narrativa, independentment de si es tracta de fets trets de l'observació de la realitat o d'accions inventades:

                                    "Temerosos además de incurrir en la inverosimilitud, quieren siempre que las cosas pasen como en la vida, lo cual a veces es el colmo de lo inverosímil en arte, aunque parezca paradójico, pues en la vida basta que un hecho sea para quedar justificado y, en arte, se ha de justificar, puesto que todo depende del artista y, a veces, una solución naturalísima en la realidad, parecería, dentro del arte, como una obra de escasez de ingenio o modo de excusar carencia."

                        Les dues teories esdevenen de cabdal importància per a tots els escriptors de l'època.  No solament per la seva formulació personal del Naturalisme, sinó perquè quan parlen de Naturalisme i Realisme exigeixen l'ús del català com a element indispensable del fet literari.

                                    YXART = La versemblança

                                                                                               =  NO són deterministes.

                                    SARDÀ = El fet viscut