Un altre pas de rosca, d'Henry James. (Lola Sabaté)

Henry James (1843-1916) va néixer a Nova York, de procedència irlandesa i escocesa. Fill de Mary Walse James i del filòsof Henry James, el seu germà gran va ser el prestigiós filòsof Illam James i la seva germana Alice James.

Es va criar en una família d’intel·lectuals, acompanyat d’un ambient que manifestava un gran entusiasme per les idees i l’art, però la major part de la seva vida la va passar a Europa. Va estudiar amb tutors a Nova York, Londres, París, Ginebra, Bon i Bolonya ( una vegada va afirmar que Willam i ell, com també Rómulo i Remo van ser llançats sense pare a la corrent del Tiber de la vida). Més endavant coneix als novel·listes d'avantguarda, com Flaubert, Daudet, Zola, Maupassant, etc. En principi va estar influït per Nathaniel Hawthorne i George Eliot. Admirava la fluïdesa i el color de George Sand però preferia a Balzac. Henry James es va proposar arribar a convertir-se en un cronista de la vida del seu país com ho va ser Balzac de França. Però el seu gran mestre i amic va ser Iván Turguéniev, que des del seu punt de vista, harmonitzava la tragèdia i la comèdia, el realisme i la bellesa, la crítica de la vida i les formes pures de la intel·ligència.
Ell desenvolupa un estil complex, caracteritzat per no fer cas a les regles gramaticals. Utilitza oracions llargues plenes de digressions i parèntesis explicatius. En els diàlegs tot i la seva elaboració magistral, utilitza el tanteig i l’ambigüitat, aspectes que caracteritzen la conversació. És com si hagués aconseguit transcriure als seus llibres la seva pròpia conversa, pausada brillant, en la que dóna voltes i més voltes a un mateix tema a través de llargues i esmerçades oracions , meticulosament pensades, en les que cada paraula és tractada amb delectació i respecte i cada coma i signe de puntuació és col·locat en el lloc que correspon.

És el primer en iniciar la desbandada a Europa abans que escriptors com Hemingway, Dos Passos, Scott Fitzgerald, G. Estein, Pound o Cummings. El redescobriment d’Europa per Estats Units va ser el tema principal de les seves obres com ho va ser també en la seva pròpia vida. Veritable especialista del realisme americà, ha sigut el creador de les novel·les “cosmopolites”, que es desenvolupen en un món ple de bellesa de proporcions internacionals, poblat per éssers humans encantadors que viuen graciosament en escenaris plens d’encant; un món refinat i perfectament civilitzat rendit a la fascinació de la intel·ligència, ple d’obres d’art i interessat exclusivament en la cultura. Les seves novel·les són en síntesi el relat de la impressió o l’astorament que experimenta una intel·ligència fina, lliure, intel·lectualment apassionada i respectuosa de la persona, davant l’espectacle de la vida humana. Per això Conrad va dir que era un “historiador de consciències refinades”. En tot cas ell escriu variacions sobre un mateix tema: l’encontre entre l’individu i la societat.

Víctima d’una educació irregular i capritxosa, en la que des de molt petit va tenir com rival al seu germà Willam, el “germà ideal carregat de saviesa”, va aprofitar tot el que havia absorbit en la seva infantesa sense interessar-se en cap moment per l’acció: s’acontentava amb traslladar-la a la seva imaginació. Tota la seva experiència d’escriptor la va adquirir llegint i observant, al contrari que el seu germà Willam, que sempre li va interessar l’ensenyança formal i teòrica. Els personatges de les seves obres no treballen, ni es dediquen a comerciar, ni pareixen fills amb dolor, ni els crien amb sacrificis. L'única cosa que els preocupa és l’oci i deprecien qualsevol mena d’acció. El seu perllongat estudi de l’experiència humana culmina finalment en una visió moral: el gran do de la vida consisteix en la seva capacitat de rebre’l donant i no rebent. La seva màxima preocupació va ser encaminar el que el seu germà denominava “flux del pensament” dirigit a l'instant en què ha de produir el “reconeixement”. Es tracta només de treballar amb l’experiència interior del seu protagonista intentant que els moments en què la revelació es produeixi quedi adequadament il·luminat.

Després d’una primera etapa de novel·les sobre nord-americans en Europa, relacionades la major part d’elles amb un món intel·lectual i artístic, i també amb la vida i la moral de l’art, centrades en personatges que no s’adapten al medi ambient en què han sigut trasplantats. Henry James comença inesperadament a interessar-se pel conte de fantasmes, encara que ell reconeix que la “narració sobrenatural no és el tipus de ficció que més li agrada” ell prefereix l’observació del que és real. Per a James el tema “sobrenatural no era res més que una excusa per descriure coses que mai s’hagués atrevit a esmentar amb termes realistes”.

La Il·lustració havia descartat el tema espectral i màgic per considerar-lo irrellevant, però el Romanticisme el va tornar a treure a la llum. El ressorgiment de l’espiritisme en el segle XIX, en el que tant Henry James com el seu germà William estaven tan interessats, inspirà el gran floriment de les “ghost stories” a partir de 1850. Els antropòlegs victorians ho van anomenar “ressorgiment de la filosofia salvatge i del folklore camperol, un salt enrere cap a la cultura d’èpoques més primitives”. Encara que els victorians consideraven que la cultura primitiva era incompatible amb el capitalisme modern i l'intercanvi de mercaderies en una economia monetària, la ficció sobrenatural va ser un dels productes culturals més destacats del mercat literari. Entre 1885 i 1915 es van publicar una infinitat de novel·les de gran èxit sobre temes sobrenaturals i ocultisme. La “ ghost story” es van convertir en una de les principals mercaderies literàries.
Pot ser la millor manera de sondejar la relació entre cultura i mercaderia en els experiments de James és veure quin paper hi juga la “possessió”.

En la ficció sobrenatural en el segle XIX el concepte de possessió té una naturalesa dual i admet un doble significat, espiritualista i materialista. Es manifesta tant per la possessió física d’un cos per part d’un fantasma incorpori com per l’adquisició i retenció d’un domini sobre el mateix. En els contes sobrenaturals de James les línies que separen ambdós tipus de possessió es desdibuixen i aquesta es converteix en una “estranya barreja de matèria i esperit”.

La teoria de James respecte a aquests tipus de contes diu de manera contundent que no s’ha d’abandonar mai l’embolcall sobrenatural per què podria semblar un “simple cas “psíquic” modern” i aleshores, es perdria el «sincer terror sagrat d’antany». Per un altra part, s’ha de ser concís, com en una obra realista. Per tant la millor manera de reconciliar ambdós extrems és presentar tot el que és sobrenatural a través de l'experiència d’un agut observador que pugui donar-li credibilitat, mitjançant el que ell denomina la tècnica de “l’àmbit de la segona representació” la qual “garanteix virtualment l'ambigüitat perquè assegura que el lector mai assistirà a la immediata representació de l’element sobrenatural.

En les “ghost storys” de James el que és sobrenatural quasi no es percep. El fantasma té més una tendència a semblar una metàfora que un fet experimentat, no és la imatge visible del fantasma el què compte sinó el nus de les relacions humanes i les maneres d’evocar el fantasma o bé les que el mateix fantasma contribueix a establir. En general els seus fantasmes no s’escapen, són evanescents i inapreciables, són verdaderes encarnacions del mal sense rostre ni forma, o bé aparicions palmàries només visibles en determinades condicions.

En 1896 James va passar unes curtes vacances d’estiu a Rye (sud d’Anglaterra) on va llogar una casa coneguda com a “Lamb House”. Primer la va llogar, però dos anys i més tard la compra per viure-hi definitivament i abandonar Londres. No va ser un lloc de retir, doncs, molt a la vora hi vivien d’altres escriptors com Stephen Crane, Joseph Conrad, H.G.Wells o Rudyard Kipling amb els quals es relacionava. A la vegada la llista de visitants era extensa i variada, en la que hi figuraven escriptors els quals el consideraven “el més gran escriptor viu, és a dir, el més gran home viu”. “Lamb House” es va convertir amb la seva residència permanent fins a la seva mort.

Henry James comença a escriure “Un altre pas de rosca” després de firmar el contracte de lloguer de Lamb House, i aquell entorn magnífic es transformà de manera molt subtil en el terrorífic Blay d’Essex. Per tant, comença la seva apassionada exploració de la casa encantada de la cultura victoriana i de l'enfonsament del trencadís edifici victorià anunciat per Jekyll & Hide (1886), Dorian Gray (1891) o Dràcula (1897). Això conduí a James al llindar de la seva “etapa fonamental” i a establir les bases de les experiències més genèricament fantasmagòriques i estranyes, com per exemple, The Ambassadors (1903).

Al voltant d’aquestes dates, tant ell com els seus germans William i Alice ja estaven preocupats per les manifestacions del més enllà. Però mentre que William, psicòleg i home de ciència, només estava interessat per saber, si de veritat ens podem comunicar amb els morts, a Henry, el que realment l’interessava era la possibilitat d’escriure obres de ficció lliurement imaginades i construïdes d’acord amb les exigències de l’art. Henry va seguir de molt a prop les investigacions psicològiques i parapsicològiques de l’època, en especial les de la Society for Psychical Research, institució anglesa fundada en 1882. El seu germà William va ser membre de la sucursal als Estats Units (1884) més tard vicepresident fins a arribar a ser president fins a 1896.

Els fantasmes dels relats de James i en especial els d'“Un altre pas de rosca” tenen formes humanes i reconeixedores, apareixen tant de dia com de nit i estan sempre callats. Sense cap dubte estan més a prop de les aparicions descrites per la S.P.R. que dels horrors melodramàtics de la tradició gòtica. No estan concebuts d’acord amb els canons preestablerts. Tot el contrari respecta de manera molt estricta les descripcions que apareixien en les actes clíniques de la S.P.R., per tant, es pot dir que són més versemblants que els del passat, i més reals. Fins i tot es diu que “Un altre pas de rosca” està basat en un cas que figura en les actes de la S.P.R., en les quals el fantasma d’una vella corromp a un nen.

Per altra banda sí que té elements de la novel·la gòtica. És a dir la tècnica tan característica de la novel·la gòtica d'una història dins de l’altra. La narració comença a ser contada per un personatge que no té res a veure amb la història, Douglas que no torna a aparèixer més (ni els seus suposats oients), i la institutriu es converteix en la verdadera narradora sense deixar de ser un personatge central de la història.

També James projecta al món de la infància un dels temes capitals de la ficció gòtica: la invasió i destrucció d'una idíl·lica existència en estat natural per una força amenaçadora, encara que dubtosa.