Vida de Joseph Roulin, de Pierre Michon. Una aportació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

Us envio unes reflexions  psicoanalítiques i filosòfiques per a poder pensar, sobre aquest llibre “preciós i intel·ligent” del Pierre Michon. “Señores y sirvientes”

A les seves famoses “Cartes a Theo”, al seu germà, marxant d’art que sempre el va mantenir,  Vincent Van Gogh, diu:

Todo es aquí absolutamente bello, tal como me gusta. Quiero decir aquí está la paz.

Encuentro todavía algo más bello: lo trágico. Pero lo trágico está en todas partes (pag-122)

Pienso en una frase de Corot: (en Theo era el seu marxant) “Hay cuadros en donde NO HAY NADA y sin embargo ESTÁ TODO” (p.104)

...”quisiera realizar algo serio, algo fresco, algo que tuviera ALMA” (p.106)

La tragèdia del pintor incomprès, errant, angoixat i solitari, casa molt bé  amb el que buscava: retratar el que és TRÀGIC, retratar l’ ÀNIMA i allà on no hi ha RES, només el miratge, posar-hi el TOT.

“El  que és bell és el començament del que es terrible que encara podem suportar” Rainer Maria Rilke

Recordem que els Alquimistes, creien en la  transformació de les substàncies del baix-ventre, femtes, a les substàncies superiors glòria, exaltació. La mística seria una prova que passa pel cos, una ciència experimental que posa en joc l’alteritat en forma de l’absolut.

Pierre Michon ens diu:

 “¿ Quién decidirà qué cosas son hermosas y por ello valen mucho entre los hombres o no valen nada?. ¿Lo deciden acaso nuestros ojos, que son iguales, los de Vincent, los del factor o los míos? ¿Lo deciden acaso nuestros corazones, a los que una nadería seduce, a los que una nadería repele?

... lo decidís vosotros, cuervos que voláis sobre todo ello y que nadie puede comprar, que nadie puede utilizar, que no habláis, de quienes nadie se nutre salvo en las más tremendas carestías, a los ni siquiera Fouquier querría en su sombrero, queridos cuervos a los que el Señor dio alas de un negro mate, un grito quebrado, un

vuelo de piedra y, por boca de Linneo , servidor suyo, el nombre imperial de Corvus corax. Lo decidís vosotros, caminos. Tejos que morís como hombres. Y tú, sol.

Intentem pensar en les referències que ens fa  Pierre  Michon

Linneo el naturalista del segle  XVIII de qui l’autor suec Strindberg va dir “que en realitat era un poeta que es va convertir en naturalista” , és l’ autor del nom científic de corb: Corvus corax, una matèria sinistre  a qui  li dona un nom ,  i l’eleva a la categoria de la ciència i la poesia.

 Serà aquest sinistre animal  que ni  Fouquier, l’acusador de la Revolució francesa, que va portar tanta gent a la guillotina volia; aquests animals rebutjats fins el punt que no serveixen ni per a menjar en les més terribles caresties, símbols del mal, de les desfetes i la brutícia?

Què hi ha de sinistre i de buit que l’artista. cobreix ?( Lacan fa el simil del gerrer que va treballant al voltant del buit)

 El TEJO, el joc que a  Colòmbia  serveix per a fer esclatar un paquet de pólvora dins un cilindre o “el tejo” el tros de teula que s’utilitza per a jugar, és sempre l’ instrument aleatori que  decideix la bellesa i la jutja.

Corvus corax és ara també un grup musical alemany (busqueu-lo en els youtube) que intenta anar a l’arrel de les interpretacions musicals medievals amb instruments de l’ època. Tenen quelcom de sinistre en les seus vestits i presentacions  i usualment usen sacs de gemecs com instrument principal. La seva imatge  i cançons pretenen tenir  reminiscències dels mites grecs, i anar  a la recerca dels orígens de la música medieval que va ser tocada més amb el cor que amb el cervell.