Mister Evasió, de Blai Bonet. (Mercè Rigo)

Davide Carnivale un traductor del teatre de Josep M. Benet i Jornet, ens diu en el programa  de l’ obra. “Dues dones que ballen” (us la recomano, la fan al Teatre Lliure de Gràcia) que “Això del trencament de la linealitat temporal és una idea que em torna al cap molt sovint. Una cosa és la vida, una altra cosa és el conte que ens fem de la nostra vida. Quina de les dues coses és més important? Al cap i a la fi, som allò que ens contem que som”

 

Aquesta idea en la que es basa la Psicoanàlisi, la crec molt pertinent per a parlar de les novel·les  i la poesia de Blai Bonet.

B.B. va més enllà,  com diu Margalida Pons, especialista de la seva obra. Bonet mostra les coses abans que explicar-les...la reproducció directa de les paraules dels personatges. “Es manifesta així la qualitat dual  de la paraula, que és en ella mateixa representació (perquè tradueix el món) però que a la vegada  és realitat, perquè en tant que discurs emès per un jo, forma part d’aquest món”.

Jaume Vidal definia un tret característic de Blai Bonet que anomenava paranomàsia i que consistia en "la substitució del vocable esperat, dins una frase, per un altre de sorprenent, encara que relacionat amb l'altre d'alguna manera: "Jo de mi!", per exemple, substituint "pobre de mi"".

Margalida Pons ens diu que B.B. desmembra el relat a favor de la representació, mostra en lloc de narrar la qual cosa significa una renovació prou important en una narrativa ancorada en el valor referencial  de l’ argument. Aquesta audàcia no li serà fàcilment perdonada. Després del Modernisme cap autor havia commogut al públic en excepció de Llorenç Villalonga que s’enfrontava al món tancat i localista de Mallorca amb una actitud aristocratitzant i distant, i “El mar” de Blai Bonet, acollida per un públic que sentia la necessitat d’una renovació.

Carles Riba, amic de l’autor, en va dir: “una consciència tumultuosa per a uns lectors que tendeixen a reclamar dels llibres una tranquil·litat que ells mateixos no gosen, molt teològicament esperar de la vida”

 

Miquel Martí Pol va dir de B.B. : “La poesia de Blai Bonet em va influir poderosament. Provava d’imitar-la i confesso sense gens de vergonya. Encara ara ho provaria, si en sabés. Però ningú no té la seva força, la seva encesa vitalitat, el seu encant, ingenu i agosarat alhora: ningú no sap aconseguir els efectes luxuriants, seductors, sensuals que ell aconsegueix; ningú fora d’ ell, penso jo, no pot viure amb la passió constantment desfermada...Va ser encara el meu mestre. Amb ell he après que “creure és sentir” com diu el seu últim llibre. (Miquel Pol. Avui 20-3-1988)

 

 

MISTER EVASIÓ 

 

Margalida Pons,  ens parla  que Bonet fa servir  dos símbols principals a la novel·la: el jove i el viatge.

La novel·la és la història de la transformació d’ un adolescent que s’inicia a la vida marcat per la desolació humana, cercant la llibertat. El viatge iniciàtic de l’ adolescent cap a la vida, és un tema recurrent en altres autors: Mercè Rodoreda l’ utilitza en “Quanta, quanta guerra” i en “La mort i la Primavera”. Si bé a “Quanta, quanta guerra” el  viatge de l’adolescent, és iniciàtic, personal i individual amb el rerafons de les morts i destrucció que genera una  guerra, i  a “La Mort i la Primavera” hi ha un viatge col·lectiu d’una societat arcaica on hi predomina un univers mític ple de símbols, a “Mister Evasió” hi ha de rerafons  la postguerra amb els efectes que ha aquesta ha generat també d’ immobilisme,  mort i destrucció.

L’ Alícia ens recordava quan ens va presentar l’autora Úrsula Le Guin, que: “Però el que és important en els personatges d’Ursula Le Guin que al contrari que la majoria de novel·les fantàstiques, no és el destí qui defineix el seu camí si no la seva lliure recerca de la llibertat, la seva capacitat individual i col·lectiva de mirar en davant”

I parlant d’ Ana Mª Matute: “Porque no debemos olvidar que lo que el espejo nos ofrece no es otra cosa que la imagen más fiel y al mismo tiempo más extraña de nuestra propia realidad. Desearía, pues, exhortaros a participar, durante el breve tiempo de este atípico discurso, de la fascinación que sin duda constituye la cifra de mi obra, y acaso también de mi vida: la posibilidad de cruzar el espejo e internarse en el bosque de lo misterioso y de lo fantástico, pero también del pasado, del deseo y del sueño No pretendo que abandonemos este mundo, nuestro mundo, sino tan sólo que nos aventuremos por unos instantes en los otros mundos que hay en éste.”

 

Blai Bonet opta per un adolescent que intenta convertir-se en un home nou, aquell que té una percepció diferent del cosmos, “aquell en qui s’uneixen les facultats sensitives i intel·lectives” - diu Pons- “Un home que no se sent fill de ningú i és en aquesta solitud que s’instal·la l’home nou però inacabat”

El viatge d’ Ulisses, que simbolitza  la vida erràtica de Marc Esquert i la seva metamorfosi, marcarà el seu trànsit interior. (B.B. admirava Antonioni i segueix James Joyce i el seu llibre de poemes “ Ecce Puer”)

 

Mister Evasió comença amb el retorn del protagonista, un cop mort un personatge anomenat “el Marroquí” d’un lloc que es diu “Fora”.

L’entrada i el final del relat és agressiu i desbocat: En  Marc Esquert escriu  en un bloc sobre del volant, en un cotxe en marxa.

Un al·lot malaltís i solitari de Calella de Palafurgell, on viu amb el avis, pares i germà: “l’Oriol que només enraona quan hi ha xampany a la taula”.

L’ àvia, un dels personatges més descrits de la novel·la, representa el món tancat i rural de les tradicions que exerceix un gran domini en el protagonista, mentre que la mare “era el contrari”, el món snob de la cultura i el refinament de la burgesia que és descrit a través de les paraules de l’ àvia: “no com algunes, que varen estudiar a les monges franceses...llavors la tenim tot el sant dia al piano, daling-dalang, daling-dalang.”

Als deu anys és enviat a Barcelona i en el segon capítol es troba antics amics del poble en Santi i en Frigola i alguns de nous com en Peia, el seu company d’ habitació i un frare en Concordança que parla amb rodolins: “A misa deprisa. Adelante tropa arrogante”

Al capítol III, va al Somorrostro a ensenyar doctrina. Rossita que només té catorze anys és instruïda en la prostitució pel seu pare i Antonio dos anys més jove, també fa la carrera i contempla aquest incest amb tristesa perquè està secretament enamorat de la seva germana. “Jo estic camelà de la Rossita però no tinc làbia, saps?

La baixada cap l’infern com el pelegrinatge de Dante  a “La Divina Comèdia”, del Somorrostro serà el canvi d’itineraris d’en Marc que deixarà l’escola religiosa i repressiva de la part alta de Barcelona per endinsar-se en el barri xinès, tot el que representa els instints i la pobresa.

El capítol IV inclou fragments d’història de Barcelona i diàlegs amb el Dr. Bofill i el professor de llatí.

Marc Esquert intenta  accedir a l’ Escola d’Enginyers Industrials i canvia el seu lloc de residència a una dispesa, on té per veïns un professor d’història i un auxiliar de medicina marroquí anomenat Dani, que també serà veí seu a Ginebra. Suspèn per quarta vegada els estudis i decideix deixar-los. Derrotat, surt a engatar-se i troba en el bar Cosmos el professor de llatí. És la nit de S. Joan i l’endemà es desperta sol en una platja amb vuit mil pessetes a la butxaca. Quan B.B. escriu això faltaven sis anys per la mort de Pier Paolo Pasolini a la platja d’ Ostia i per això va dir: “Bé puc dir que he inventat la mort de Pasolini” .

A la platja agafa  una petxina que li donarà al seu company d’habitació amb qui s’havia barallat la nit abans. Aquest regal també es descrit en el poema “Company d’habitació” de “L’Evangeli segons un de tants”

 

COMPANY D'HABITACIÓ 

Era octubre. Ho és encara. 
Vares entrar a la cambra viva de parets, 
repintada de cartells, de postals de romànic, 
d'algun cartó salvatge, 
raspat i no figuratiu, estrictament jueu. 

Venies de viure. Aquell estiu, 
no hi havia fet bon temps. 
La teva maleta de cuiro marró 
estava una mica malmenada pel tren, 
d'anar en tercera a qualsevol hora de la setmana. 
La maleta es deia com tu, però en una tarja, 
i duia la teva roba lluent de repetir cursos 
i els mocadors de dir adéu als qui se'n van... 

Només em vares dir com et deien, 
perquè tu mateix, amb les ulleres tan fondes, 
no et deies res. "No t'esveris, si em veus arribar tard, 
jo sóc un gat de nit." 

I ja es veia. Però vares deixar 
els calaixos tan endreçats, sobretot el de l'esparadrap, 
el tub d'Optalidon, la Mercromina, 
la capsa de gomes marca Turcois, 
el sabó Lux, el tub de Colgate, 
les ulleres de sol de només posar-te segons quins matins, 
que et vaig veure estrictament bon noi, 
amb els deu manaments i la família a seixanta quilòmetres 
del teu carnet de necessitat. 

 

De matinada, quan la persiana 
ratllava el catre buit, el teu, 
la teva cara, com llançada pel mar, apareixia. 
De tristor em ratllava. 

A poc a poc, quasi com un núvol que passa, 
anaves cap a la finestra emblavada: 
enfront, movien, entre la fina boira, 
els verds pollancres les fulles. 

Tu, com una tardor del maig, 
et treies la roba. L'americana, 
el jersei gris i, sota el pantalon 
plegat pels trencs, l'eslip de niló, 
que tu mateix et rentaves, romanien, 
com en temps del col•legi de la Bonanova, ordenats 
a la cadira que mai no acostaves 
a la taula. 

I, una matinada de juny, 
a les cinc de les primeres motos, 
tornaves trompa, amb els cabells salabrosos 
d'haver nedat, 
amb els ulls petits, llunyans, lluents, 
i una mica de sorra pel niqui, 
aquell de ratlles negres i blanques, 
que t'era una mica estret i semblava de nena. 

Acotant el cap de no estudiar, 
et vares treure el pantalon, 
"amb unes del Bar Estudiantil hem anat a Castelldefels". 
I, en el silenci 
de jo no respondre i de, a tu, saber-te greu, 
et tragueres una petxina que duies al butxacó, 
quasi vermella, aromàtica de marisc, humida, 
"et duc això". 

En el teu gest, fresc i marítim com un brot de pi, 
que tu no senties ben bé per mor del temporal de la ginebra, 
vaig veure que eres innocent, almenys tant com marejat, 
perquè creies de debò que la salvació d'un noi 
pot caber, al primer cant del gall, dintre una petxina. 

Torna a Calella on trenca amb el seu pare i coneix Penèlope amb qui festeja. Quan marxa,  la Penèlope li escriu cartes amb el seu castellà quasi bé analfabet, mentre li va fent un jersei com la Penèlope  d’Ulisses. Parteix i va a treballar a Ginebra, on tornen a aparèixer personatges com el Dr. Bofill i el marroquí i d’altres nous, com l’escriptor Uriac, que B.B. utilitza per representar la seva crítica al Noucentisme.

Nausica (un altre nom de l’ Odissea, que recordem recull a Ulisses quan arriba nàufrag a l’illa, l’hostatge al palau dels seu pare i li declara el seu amor quan Ulisses marxa),  treballa en una clínica a Ginebra i va al cinema amb en Marc a veure Fedra  (Fedra era filla de Minos i muller de Teseu  i s’enamora del seu fillastre que la rebutja. Teseu que coneix el conflicte, desitja l’infortuni del seu fill que mor i Fedra es suïcida). La mort d’Hipòlit té valor de premonició d’en Marc Esquert que al final de la novel·la es mata en el cotxe. A la  pel·lícula es diuen: “Mira el fillastre de Fedra com vola amb el cotxe. En un revolt de la carretera es fotrà castanya amb un camió..”

 

Els dos primers capítols de la novel·la fàcils de lectura i ortodoxes en la seva exposició, no fan preveure els posteriors que deformen  l’estructura després de la visita al Somorrostro, que és on els codis d’en Marc comencen a trontollar. “Alguns diàlegs del Somorrostro i de la Penèlope, tenen la funció de la transcripció de la realitat, no de l’invenció   És en el quart capítol que la luxúria  tècnica arriba al grau més alt: Marc Esquert retrata la ciutat de Barcelona en un collage on es barregen, en lluminós mestissatge, des de les cròniques històriques fins als anuncis publicitaris, la guia turística, l’ambient estudiantil, els diàlegs de les prostitutes...les cartes, el monòleg d’un, els discurs d’un patriota, una convers- transcrita amb les convencions de l’escriptura teatral -entre el marroquí, el Dr. Bofill i el professor de llatí, una altra conversa entre el professor de llatí i Nausica...I, entremig, fragments de Blanquerna i del Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, situats en un context que no és el propi, cobren nous i significatius significats. (Margalida Pons)

 

Biel Mesquida , en el pròleg,  ens parla de com Marc Esquert vol fugir d’aquesta família que no el reconeix, que no reconeix, que...   “poc a poc m’ho prenen tot..” i és aquí que Blai Bonet  comença una escriptura en llibertat absoluta, es dispara en totes direccions, travessa tots els llenguatges, llengües i diccions, parlant de l’amistat, de la família, de l’amor, de la malaltia, de les relacions socials, del nacionalisme, de la marginació, del costumisme, de l’educació, del poder, del mal... i també del rol de l’escriptor.