Nosaltres, d' Ievgueni Zamiatin. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

NOSALTRES , no solament parla d’un possible món futurista mecanitzat, regit i basat en la idea perfecte de la ciència de les matemàtiques, sinó que és capaç amb unes imatges precioses oníriques i surrealistes de plantejar el que no es pot aprehendre, el que s’escapa del quadrat, de la O i de totes les formes geomètriques de l’ Estat Únic.: ELS SOMNIS, EL DESIG: L ÀNIMA.

La fantasia , la √-1, la incògnita de la I “sempre hi ha alguna cosa en la I que no s’entén”, la taca de tinta de quan era petit, a la festa de la Unanimitat. Anar-se’n cap el desconegut, la incertesa humana, la fragilitat de no poder atrapar el desig dels altres, ni el temps , ni l’ atzar. Tot el que s’escapa a la unió de ser complert que Freud, anomena CASTRACIÓ.

Ievgueni, juga amb la filosofia, amb la ciència, i amb la religió per a mostrar les paradoxes de les idees i dels sentiments. El mite de la Caverna” de Plató, es fa present en les ombres que el persegueixen, els seus somnis, la fantasia i els jocs del mirall, (recordem com dins l’ armari, darrere del mirall, fa l’ amor amb la I)que com a “Alícia” ,desvirtua i planteja quin és el món de les idees i on està la veritat.

Sabem com els surrealistes utilitzaren la idea psicoanalista de l’ inconscient, el preconscient i la consciència i com el món dels somnis, foren una deu important de creació.

Ievgueni, gran poeta, fa el que Aldo Pellegrini, escriptor y poeta argentí, ens diu:: “La poesía trata de decir con palabras, lo que las palabras no pueden decir”.

Només el poeta accepta somiar el què és impossible i des de la Psicoanàlisi la metàfora i metonímia que s’utilitza en la poesia, està ubicada sobre un buit que ens inquieta i ens esfereeix. El món de l’ espai, de colors preciosos, però a la vegada sinistre, que tan bé ens descriu l’ autor d’un món penjat a l’ espai infinit que s’ha de capturar en números. Per a Lacan, la poesia, és la paraula que sorprèn, que envolta el buit, que desperta del sentit de la paraula que sempre adorm.

Imatges dignes d’un poeta . “Matí. El cel és fort, rodó i té les galtes vermelles, com sempre” (p. 173)

“Imagineu-vos que sou a la platja. Les onades s’ eleven amb regularitat i, quan són a dalt, de sobte s’ aturen, queden glaçades, encarcarades” (p. 148) Per explicar com caminant, en processó, com les imatges dels soldats dels assiris, un jove prim s’atura, trenca la perfecció de la marxa i un dels “guàrdies li fa espetegar una espurna blava d’un fuet elèctric”, mentre una figura femenina (per què femenina ?) diu: Prou!. Pareu! (149)

L ÀNIMA, Una ànima que se li ha d’ extirpar una malaltia que s’ha de controlar.

El ressorgir de l’ ànima poeta, en la primera trobada amorosa amb la I. “La porta pesant, opaca i que grinyolava s’ ha tancat i a l’ instant el cor se m’ ha ben obert, dolorosament, i encara més obert de bat a bat. Els seus llavis eren meus; he begut i begut, m’he separat. Sense dir res, li he mirat...” “Només hi havia dents serrades , tendres i esmolades, hi havia els ulls esbatanats cap a mi, a través dels quals de mica en mica he entrat, cada vegada més profundament. I el silenci, només en un racó, a un miler de milles, gotegen gotes al lavabo, i jo sóc l’ univers, i entre gota i gota passen eres, èpoques..” (p. 90)

O quan floreixen les flors després de mil anys en la nova trobada amb la I: “...s’obren poncelles d’ un miler d’ anys, i floreixen les butaques, les sabates, les xapes daurades, les bombetes elèctriques...” (p. 153)

i la lluna...”La U agafa el tiquet rosat i, damunt del seu cap, i a través del vidre de la paret, la lluna blava i olorosa penja d’una branca invisible. Li assenyalo amb un dit triomfant i faig:

-La lluna, que ho entén?

La passió que sent D-503 per a I-330, que li fa ressorgir la pregunta sobre els seus orígens biològics de mans peludes i també sobre l’ ànima, desperten la incertesa sobre l’ altre, la , el seu futur i el patiment. “Però em quedava lluny, i cada vegada més perquè ella em mirava, m’ estirava a poc a poc dins seu per les finestres daurades i estretes de les ninetes”(p. 171) “Però quan s’ acaba l’ Univers que hi ha?”(p. 265) Gran Benefactor! Què absurd què és desitjar el dolor! (p. 160)

El Benefactor “ que ens té sàviament lligats de mans i peus amb els llaços de la felicitat” (p. 165), el portarà a ser un NOSALTRES, allunyant-lo d’establir la funció real del límit. A=Amor, M=Mort; A=∫(M). A ser un Jo, que el portava indefectiblement a la mort i ala castració.