Stoner, de John Williams. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

Dove, l’estudiant amic de l’ època d’estudiant de Stoner, tan present en tota la novel·la, malgrat no ser-hi present perquè mor a la primera guerra mundial, ens diu ja al principi el que serà la línia filosòfica de tot el pensament de l’obra.

“La Universitat és un sanatori, una casa de repòs per als malalts i infeliços...per als desposseïts del món. Nosaltres  distribuïm el raonament i permetem l’accés a aquells que encaixaran  millor en el món. Però es tracta només d’un vernís protector. Igual que l’església que a l’ Edat mitjana, no els importava gens ni mica ni Déu ni els seglars, també nosaltres sobrevivim gràcies ALS NOSTRES ENGANYS”

El vernís protector i els enganys, els de l’ensenyament i la recerca de la veritat en la Universitat, que permetran al protagonista la voluntat de viure de Shopenhauer, en un món tediós i angoixant.

La posició  davant de la vida de Stoner, el Da-sein (estar allà) en el món i els seus personatges,  dones pàl·lides, transparents, que quasi leviten, recorden la idea filosòfica de  “ l’etern retorn” utilitzada per molts autors literaris: Kundera, Borges, Flaubert... i segueix el pensament filosòfic del NO RES, exposat per Heidegger en la seva obra “El Ser i el temps”

Heidegger, centra els seus estudis en la comprensió dels vincles entre el concepte del SER i la història d’ Occident. L’autor, que en la  primera pàgina ja ens fa un petit resum de la vida fugaç i gris del seu protagonista, ens descriu un personatge, un professor que dedica la seva vida a investigar les connexions i influències entre la història del passat i la seva relació amb el temps.

Kundera ens parla en “La insuportable lleugeresa de l’ ésser” de la relació  de la gravidesa i pesadesa amb l’etern retorn. Els personatges transcorren per la vida i les seves interaccions socials en mig de la dicotomia de la pesadesa i la lleugeresa del Ser. La idea de “l’etern retorn” és un concepte circular de la història i dels esdeveniments. Un cop acabat un cicle, els fets tornen a ocórrer amb altres circumstàncies però bàsicament de forma semblant. Nietzsche, ens parla que no solament els esdeveniments es repeteixen, sinó els pensaments, les idees, en una repetició infinita i incansable i que després de la nostra vida, a diferència dels cristians que postulen el cel, tornem altra vegada a la terra perquè no hi ha res més.

Stoner, fill d’uns pagesos, representants de la terra més dura, acceptarà com diu Nietzche “l’ Etern Retorn, amb el dolor que pot comportar, el seu plaer i a on no hi ha lloc pel penediment”

 Stoner i la seva família, circulen en el temps de la seva existència amb el rerefons del NO RES. Pul·lulen dins una  societat malalta, amb dues guerres mundials “Era la força d’una tragèdia col·lectiva el que sentia, un horror i una aflicció tan penetrant que les tragèdies privades i els infortunis personals, eren expulsats cap a un altre  estat del SER”. I amb una existència grisa i monòtona que no s’oposa a les circumstàncies. “Res d’això ha significat res...res del que hem fet, on hem estat...Ara canviarem, serem diferents de nosaltres mateixos. Serem: RES! I hem sortit sent nosaltres. Sabem on som, el que som...és simplement la destrucció de nosaltres mateixos, del que fem. O sigui que pertanyem al món”

Dove  diu: “Creus que hi ha alguna cosa aquí, alguna cosa a trobar. Tu també estàs destinat al fracàs”

Però Stoner que busca un sentit a la seva vida en la literatura antiga  que ensenya als seus alumnes, “el vernís protector,” no troba una sortida al que va més enllà: “El treball literari ens porta a un profund vel que no podem sondejar...Qui tindria valor d’aixecar aquest vel per a descobrir el que és INEFABLE? Per arribar al que no es pot arribar?”

Lacan ens parla del discurs Universitari. Un discurs que pretén saber la VERITAT i per tant es posa en el lloc de l’ amo, que fa produir al seu alumne un saber però que deixa de banda el malestar i l’inconscient, al contrari de l que creia KEATS: “Bellesa és veritat, veritat és bellesa...El principi per tant de la bellesa és també el coneixement”

En aquest món ple de Tot, de discursos (recordem com Stoner dona classes amb les nocions de TOPOI d’Aristòtel, els fonaments de l’argumentació, raonaments consensuats i admesos per la comunitat), només donem el que cada un creu saber el que creu que l’altre necessita, perquè realment  mai no sabem qui és. La imatge narcisística  imaginària depositant en l’altre la idea de que l’altre, necessita el que li volem donar o ensenyar és, com diu Lacan, una pura il·lusió.

El sentit de la existència humana, que al principi ja ens descriu l’autor: “..pels més vells, el seu nom era un recordatori del final que ens espera a tots, i pels més joves és merament un so que no evoca cap sensació del passat ni cap identitat amb el que ells puguin associar-se ni a sí mateixos ni a les seves carreres” o sigui EL NO RES.

Stoner troba un sentit quan està morint, en la marca que deixa en l’escriptura: “El seu propi llibre. No l’importava que el llibre fos oblidat i que no tingués utilitat. No tenia la il·lusió de trobar-se a si mateix, allà, en les lletres borroses encara que, ho sabia, una petita part d’ ell, no podia negar que  ERA ALLÀ”