Sukkwan Island, David Vann. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

Llibre terrible que remou les entranyes i ens planteja les situacions límits que pot experimentar l’ ésser humà, marcat per la CULPA que el persegueix.

David Vann, el seu autor, ens diu  que escriure ha segut una necessitat de la seva pròpia experiència. El seu pare es va suïcidar quan l’autor tenia 13 anys després de proposar-li que anés amb ell a Alaska durant un any.

 Freud ens parla del sentiment de culpabilitat  que va més enllà del fet en el que hi estem implicats. La mort d’un progenitor del que no en som responsables pot fer-nos sentir culpables la resta de la nostra vida.

De què som culpables? Dos mites  han explicat la culpabilitat, sentiment inherent en l’ésser humà.

1)    1) El pecat original.

2)     2) L’Edip.

Com en la religió cristiana ets  també culpable dels teus pensaments.

 

La culpabilitat no es manifesta sempre en sentiments de culpabilitat ni està sempre relacionada amb els fets de l’individu. Els botxins no es senten culpables i els obsessius sovint s’hi senten d’accions que no han fet.

 

La culpabilitat es impotent. No és  garantia perquè el subjecte es responsabilitzi dels seus actes i deixi de fer-los. Plens de culpabilitat una vegada i una altra repeteixen les seves accions que els hi creen més culpa.

 

Freud parlava dels subjectes amb necessitat de fracassar, un sentiment inconscient de culpabilitat, que els porta pagar la culpa que els tiranitza.

En Jim, aquest pare fracassat que tot ho abandona, cercant en moltes dones una relació sexual sempre fallida, cercarà en les situacions límits l’objecte per a sempre perdut que el portarà a una tristesa infinita del seu propi ser.

Lacan ens parla que en la recerca d’aquest excés de gaudi el subjecte mai no trobarà la seva articulació. Diu en una entrevista “aquesta flagrant  absència de la culpa que es mostra en la insistència i la temeritat amb les que semblen burlar-se de tota regla, amaga potser una inquietant i inèdita exacerbació de la culpa?”

La culpa acompanya  l’experiència humana com una ombra, com aquest pare i fill que els portarà a la destrucció.

 Jaspers ens diu que la culpa té a veure amb les situacions límits de la existència: totes les accions com les no accions tenen conseqüències  per tant en qualsevol cas s’és culpable.

 En Jim, un pare que persegueix  fins el límit l’experiència d’existir, es tambaleja en la recerca del “ jo existeixo  i ser vist i comprès  per algú”. El sentiment d’estar viu, aquest espai transicional de Winnicott, no serà més que “ fals self,” una organització defensiva davant dels fracassos soferts.

La culpa que pot dirigir-nos inconscientment a buscar un càstig marcarà la vida del seu destí.