Crim i càstig, de Fiódor Dostoievski. (Mercè Rigo)

Notes històriques

 

Cal llegir abans de res la definició de  Nicolai Gedda a Eugene Oneguin de Txaikovski (1879) perquè s’escau per situar històricament i social l’obra de Dostoieski.

 

 

L’arquetip d’heroi romàntic recreat per Lord Byron (1788-1824) en els personatges de Manfred (1817), Childe Harold (1818) o, fins i tot, Don Juan (1819-1824), un tipus melancòlic, demoníac, egòlatra i profundament insatisfet, és al darrere d’algunes de les criatures de la gran literatura russa de la primera meitat del segle XIX. Eugeni Onegin, protagonista de la novel·la homònima en vers de Pushkin (1825-1832), i Pètxorin, L’heroi del nostre temps de Lermontov (1839-41), pertanyen a aquesta tradició. Ambdós són exponents de la Rússia postnapolèonica, la d’Alexandre I i Nicolau II, caracteritzada pel seu autoritarisme, la pervivència de la institució feudal de la servitud i per una complicadíssima organització burocràtica, magistralment reflectida pel conjunt de l’obra de Gógol (1809-1852).

 

 

En aquest marc històric es desenvolupa un intens debat entre eslavòfils i occidentalistes que, amb variacions, es perllongarà tot el segle. Els eslavòfils eren tradicionalistes, partidaris de preservar l’essència del poble. Defensaven l’Església Ortodoxa i somniaven el retorn a un sistema de valors anterior a Pere I (1672-1725), el tsar de les grans reformes il·lustrades que va fundar Peterburg. Els prooccidentals, per la seva banda, eren partidaris d’un acostament al nou ordre sorgit de la Revolució Francesa.

D’entrada, l’occidentalisme va agrupar els liberals partidaris d’una reforma en profunditat. L’aixecament dels «decabristes», els militars que es van revoltar al desembre de 1825, va respondre a aquest esperit. Tant l’Eugeni Onegin de Pushkin com el Petxorin de Lermontov són prototipus que històricament deriven de l’occidentalisme. Pertanyen, però, a dues generacions diferents. Onegin, com Pushkin, és cronològicament un decabrista. Petxorin, d’una generació posterior, és un post-decabrista.

Els últims anys de Nicolau II i els primers d’Alexandre II són els de l’aparició de l’anomenada «intel·ligentsia russa», intel·lectuals dissidents vinculats molts d’ells al socialisme, especialment arran de les revolucions europees de 1848. Un dels caps visibles més importants d’aquesta «intel·ligentsia» va ser el periodista i crític literari Visarion Belinski (1811-1848), afincat aleshores a Peterburg. Belinski era defensor de la concepció hegeliana de la història com a progrés, enemic de l’art per l’art i partidari d’una literatura que reflectís la veritat. Antieslavista i occidentalista convençut, va ser una de les veus més crítiques amb el règim de servitud feudal. Els escriptors més importants freqüentaven el seu cercle, entre ells Ivan Turguènev (1818-1883), que després va ser molt amic de Flaubert en els seus anys d’exili a París.

En aquest context polític, l’heroi romàntic byronià evoluciona cap a un nou tipus literari, «l’home superflu», característic de la literatura russa de la segona meitat de segle. La denominació procedeix d’una novel·la breu de Turguènev, Diari d’un home sobrer (1850). Txulkaturin, el protagonista narrador i autor del diari, es defineix a si mateix en una anotació de 23 de març com a «sobrer». Els éssers humans, diu, poden ser bons o dolents, savis o ximples, agradables o desagradables, però no són, en principi, innecessaris o inútils. Ell, Txulkaturin, se sent arreu com un hoste que ningú no ha convidat. Ningú no hi comptava amb la seva existència. Ni tan sols la natura. Per això es considera un individu «sobrer».

L’arquetip literari reapareix en una altra novel·la de Turguènev de l’any 1857, Rudin, inspirada a parts iguals per records de la joventut de l’autor i per la figura històrica de l’anarquista Bakunin. Rudin, que s’ha format en la lectura de Hegel i els romàntics, és un personatge seductor i xerraire que, per la seva conducta amb una noia jove, escandalitza una comunitat provinciana i es veu obligat a abandonar-la. Mancat de sentit pràctic, Rudin fracassa estrepitosament en tot allò que emprèn. L’autor el fa morir, significativament, a París, a les barricades de 1848, en l’anomenada revolució dels intel·lectuals. L’arquetip de l’home sobrer és reconeixible en l’abúlic Oblòmov (1859) de la novel·la homònima de Gòntxarov (1812-1891) i, a finals de segle, en molts dels personatges de les narracions de Txèkhov (1860-1904).

També en el conjunt de l’obra de Dostoievski (1821-1881), un mirall perfecte dels debats de la Rússia de mitjans del vuit-cents. Raskòlnikov, el protagonista de Crim i càstig (1866), és l’hereu de la doble tradició de l’heroi melancòlic romàntic i de l’antiheroi sobrer. Raskòlnikov neix, però, en un context diferent, el dels anys 60, que es caracteritza per l’aparició d’un nou tipus a Rússia, el de «l’intel·lectual nihilista», i per la consolidació d’un altre tipus a la resta d’Europa, el del «miserable», popularitzat per Victor Hugo en el seu immens fulletó Les Misérables (1862-1863). Aquest personatge procedia d’una novel·la popular de gran èxit, Les Mystères de Paris (1842-43) d’Eugène Sue. Per a Hugo, la paraula «miserable» és aplicable a diverses espècies socials: estudiants pobres, dones explotades obligades a prostituir-se, convictes condemnats injustament, nens, proletaris i pobres desenganyats, víctimes de la injustícia social en general. «Nihilistes» i «miserables» abunden en les pàgines de Dostoyevski. Raskòlnikov ha d’entendre’s també en aquesta tradició.

 

Argument

La història narra la vida de Raskòlnikov, un jove estudiant de dret en la Rússia zarista. Aquell jove veu travats els seus somnis per la misèria en la qual es veuen embolicats ell i la seva família, havent de congelar els seus estudis per falta de diners. En recerca de diners arriba a conèixer a una vil i egoista anciana, la qual exerceix l'ofici d’usurera.

Raskòlnikov, malgrat la seva pobresa, no decideix assassinar a l'anciana amb la finalitat de robar-li -el que es reflecteix en el fet que regala a una família desconeguda tot els seus diners perquè enterrin al pare, l'oficial Marmelàdov- sinó per considerar-la un ser humà inútil per a la societat, un escarabat que només pot entorpir a qui l'envolten. No obstant això, la posició de Raskòlnikov és molt més complexa: ha assumit que la societat es troba divideixi en dos tipus d'éssers humans; aquells superiors que tenen dret a cometre crims en pro del benestar general de la societat i aquells inferiors que han d'estar sotmesos a les lleis, l'única funció de les quals és la reproducció de la raça humana. L'única justificació moral que pot tenir l'acció de Raskòlnikov és que ell sigui un [1]home superior, en el cas del qual no ha de sentir cap tipus de penediment per la seva acció. La culminació psicològica del llibre ocorre quan Raskòlnikov es veu perseguit pel seu penediment, el qual li demostra que no pot convertir-se en un home superior i que per tant pertany al tipus d'home que tant menysprea. Raskòlnikov es lliura a l'autoritat tot i que no existeix cap prova contra ell i un innocent s'ha declarat culpable, víctima de les pressions policials. És enviat a  Sibèria per complir la seva condemna i Sònia se’n va amb ell a presidi, on Raskòlnikov s'adona que l’estima i que vol acabar la seva condemna per  viure amb ella.

En general, la visió del món de l’autor es manifesta en la novel·la a través d’un prodigiós muntatge de perspectives que impliquen un joc subtilíssim de salts temporals i contrastos d’espais objectius i subjectius. Però hi ha també en el text una consciència avaluadora sota la qual s’amaga la perspectiva autorial.

 

 

Estructura de la novel·la i breu resum dels capítols

Dividida en 6 capítols

 

Primera part: Comença amb la visita de "pràctica" que fa Raskòlnikov a casa de la vella. Després explica els conflictes interns que té aquest fins que es decideix i, en l'últim capítol, mata a la vella usurera.  Cal notar la visió de Sant Petersburg en un monòleg interior.

Segona part: En la seva majoria es duu a terme durant la malaltia o deliri de Raskòlnikov, qui és cuidat per Rasumikhin. Comença amb la seva visita a la comissaria i inclou fets molt importants com: quan amaga el robat, l'entrevista amb Lujin, l'entrevista amb Zametov, l'accident de Marmeladov, etc. Acaba amb l'arribada de la mare i la germana de Ròdia a San Petersburgo.

Tercera part: S'inicia amb la dura entrevista entre Raskòlnikov amb la seva germana i mare, després prossegueix amb la seva reconciliació. Un fet molt important i un dels de major tensió en la novel·la es produeix en aquesta part, l'entrevista amb el jutge d'instrucció, el qual li tendeix diversos paranys a Raskòlnikov amb l'objecte que confessi. Acaba amb la sobtada aparició de Svidrigailov, l'acosador de la seva germana.

Quarta part: Comença amb l'estranya entrevista entre Rodia i Svidrigàilov, el qual deixa notar estranyes i males intencions. Després ocorre la ruptura entre Dunia i el seu “promès”, fet seguit de conversa l'entre Sonia i Raskòlnikov. Conclou amb una altra, també carregada de tensió, entrevista amb el jutge d'instrucció, el qual gairebé assoleix treure-li la confessió a Raskòlnikov, fet evitat algú (Nikolai) que es declara culpable del doble assassinat.

Cinquena part: Comença amb els pensaments venjatius de Lujin, els quals després els posa en pràctica volent fer quedar a Sònia com una  lladre per a així indisposar Raskòlnikov amb la seva família. Fet que va ser evitat per Raskòlnikov i el company de cambra de Lujin (Lebesiàtnikov), escapant aquest sense tornar a aparèixer en la novel·la. Després Sonia fuig i Raskòlnikov va amb ella i li confessa el crim, per després assabentar-se de la bogeria i mort de la madrastra de Sònia. Culmina quan Svidrigàilov li explica entre rialles a Ròdia que va escoltar la seva confessió a Sònia i que pot enfonsar-lo.

Sisena part: Raskòlnikov està molt pensatiu respecte a què fer. D'aviat apareix el jutge d'instrucció i li diu que està convençut de la seva culpabilitat i que és millor que es lliuri. Després Ròdia va a parlar definitivament amb Svidrigàilov per a tractar de treure les seves veritables intencions, cosa que no assoleix. Svidrigàilov li explica a la germana de Ròdia la veritat sobre el crim per a després tractar de violar-la, però en l'últim moment es penedeix i la deixa anar, al dia següent se suïcida. Al final Ròdia s'acomiada de la seva mare, i després de parlar amb la seva germana i amb Sònia, es lliura.

Epíleg: Raskòlnikov va a Sibèria condemnat a vuit anys de treballs forçats, Sònia decideix acompanyar-lo. La germana de Ròdia es casa amb Ruzumikhin i després la seva mare mor. Ròdia en la presó encara té pensaments negatius i sent odi i repugnància pels altres reus. Però en passar un any es penedeix de tot i s'adona que estima Sònia, quedant sobreentès que després dels set anys que en resten, Ròdia es casarà amb Sònia i junts, començaran una nova vida.

Personatges

És una novel·la coral:

Bajtin va dir també que la novel·la de Dostoievski era fonamentalment «polifònica». Aquesta polifonia fonamental seria, segons aquest crític, el tret sobresortint d’uns textos on la veu autorial ha desaparegut i els personatges, consciències autònomes i diferenciades, s’expliquen a través d’un diàleg que no arriba mai a una síntesi. L’etiqueta crítica «novel·la polifònica» ha tingut un gran èxit i una gran influència posterior i, per tant, té valor per si mateixa. Aplicada a Dostoievski, té sentit perquè les seves novel·les són de factura teatral i estan influenciades per la dramatúrgia de Shakespeare i Schiller. Hi ha efectivament en aquests textos un predomini d’escenes, mentre les panoràmiques, és a dir, les visions generals des de fora, tenen un paper més reduït. La tècnica, però, no era nova i l’havien utilitzat novel·listes anteriors, com Victor Hugo, que estaven molt marcats pel teatre.

Raskòlnikov

Rodion Romànovich Raskòlnikov, també anomenat Ròdia, Rodka o simplement Raskòlnikov,)  El nom Raskòlnikov deriva del rus raskolnik significa "cismàtic", és a dir és una al·lusió a la separació de Raskòlnikov de la societat russa, imposada per ell mateix, així com la seva separació íntima de la personalitat i de les emocions. (en referència a la història social del segle XIX significa  tradicionalment a un membre del moviment Believer Old ). El nom "Rodion" ve del grec, que significa un habitant de Rodes .

És el protagonista de la novel·la; la història és explicada principalment des de la seva perspectiva. És un ex-estudiant que, sumit en la pobresa, deixa la universitat. Viu en un petit i míser pis en els suburbis de San Petersburgo (afirma que l'habitació agreuja la seva depressió ). . El títol de la novel·la es refereix més bé al crim que comet Raskòlnikov i al seu càstig intern i personal, un càstig psicològic que neix de la seva lluita interna. Comet l'assassinat creient que posseeix suficient força tant intel·lectual com individual com per a suportar-ho, que és una espècie de Napoleó, però la paranoia i la culpa aviat comencen a devorar-lo. Només en l'epíleg el seu càstig és formal, quan decideix confessar el crim i acabar amb la seva alienació.

Antropològicament, Raskólnikov és un tipus polièdric, de múltiples cares, amb arrels en l’idealisme romàntic, però apuntant ja cap a l’existencialisme del segle XX. Al començament de la novel·la, Raskòlnikov és un jove intel·ligent, però poc dialèctic. Com diu Magris, és com l’estudiant que ha llegit un únic llibre i se l’ha cregut. Solipsista, és a dir tancat en ell mateix i amb tendència a veure la realitat com una projecció també de si mateix, Raskòlnikov cultiva encara l’individualisme romàntic dels herois quan creu que de l’assassinat de la usurera, un acte de la seva voluntat, se’n seguiran grans conseqüències per a la humanitat.

L’assassinat té lloc al final de la primera part, en el capítol setè. Els capítols previs han narrat minuciosament els dos dies de Raskòlnikov que precedeixen al crim i el lector ja ha pogut adonar-se que les seves motivacions no són tan clares, que del pensament a l’acte no hi ha una línia recta. Raskòlnikov és un estudiant pobre que viu miserablement a Sant Petersburg i aquesta circumstància biogràfica el condiciona. El narrador ens presenta el personatge en un entramat social complex del qual formen part la mare i la germana; els Marmelàdov on hi ha Sònia i Katerina Ivanovna; l’amic Rasumikhin; la patrona i la criada, la usurera i la seva germana Lisabeta; la massa anònima de Petersburg, la ciutat dels ponts que marquen fronteres entre pobres i rics, tan ben descrita en els Contes de Petersburg (1843) de Gògol. Cadascun d’aquests nuclis implica un nou entramat de relacions complexíssimes on tots i cadascun d’aquells qui envolten Raskòlnikov està atrapat. De cap manera, doncs, podem dir de Raskòlnikov que és un personatge que estigui sol. En tot cas, es tracta d’un personatge solitari amb un petit cercle de coneixences directes i desconegut per a la immensa majoria, que està perdut en una xarxa on tot està interrelacionat i on no hi ha acció, per nímia que sigui, que no impliqui conseqüències.

Com ja va plantejar Balzac, el medi condiciona el personatge d’allò més. Determinisme del medi ambient a banda, Raskòlnikov se’ns presenta des del principi com un tipus dual, escindit, que no sempre porta la màscara de l’heroi egòlatra. La seva compassió cap als Marmelàdov és altament significativa. Amb els Marmelàdov, amb la noia presumptament violada a qui han presumptament emborratxat, és caritatiu perquè els veu com «l’altre» o, per dir-ho en termes cristians, com el «proïsme». No oblidem que Raskòlnikov creu en Déu i en la resurrecció de Llàtzer, o almenys això confessa a Porfiri Petròvitx en el capítol tercer de la part cinquena. De manera que la novel·la, de bon principi, se’ns presenta com la història d’un individu normal i corrent, un estudiant miserable en l’estela del Faust de Goethe, egoista i altruista, que ha de resoldre un problema d’identitat i que actua per motivacions diverses.

Aquesta és la intriga fonamental de Crim i càstig, que s’aparta de l’esquema narratiu de la novel·la policíaca convencional, en la mesura que el lector coneix la identitat de l’assassí d’entrada. El misteri no és, doncs, qui ho ha fet, sinó per què ho ha fet. Si ha estat o no un acte lliure, i quines conseqüències morals comporta. Aparentment, tret de l’Epíleg, no hi ha en la novel·la cap veu autorial  reconeixible que ens guiï en la resposta. Una anàlisi detinguda, però, de l’ús de l’enunciació i el punt de vista en el capítol setè de la primera part, el del doble crim, revela ja moltes coses. Es tracta d’un joc prodigiós que s’avança a les tècniques cinematogràfiques. En l'escena de l'assassinat de la usurera, el narrador dóna protagonisme a Raskòlnikov i adopta la seva perspectiva en molts moments, de tal manera que el lector s’identifiqui amb ell i, en certa mesura, sigui el seu còmplice. Quan Raskòlnikov es veu obligat a matar Lisabeta per tal que el seu crim resti desconegut, el narrador fa que la víctima sigui protagonista i veu l’escena des de fora perquè el lector experimenti rebuig i repugnància per l’assassinat d’una innocent. La correcció de la perspectiva narrativa és altament significativa i al darrere s’hi amaga l’autor. Per prendre’n consciència, només cal rellegir el capítol després d’haver acabat de llegir la novel·la, epíleg inclòs.

 

A tall d’interès   Personatges similars a Raskòlnikov en el seu comportament i creences poden trobar-se en altres obres de Dostoievski, com Memòries del subsòl o Els germans Karàmazov, (és especialment similar a Ivan Karàmazov dels germans Karàmazov).  Raskòlnikov produeix ell mateix els seus sofriments matant a la usurera i vivint en condicions tan precàries quan podria aconseguir una ocupació. Rasumikhin, que es troba en la mateixa situació que ell, viu en condicions molt millors, no obstant això, quan s'ofereix a aconseguir al primer una ocupació, Raskòlnikov es nega. Després, Raskòlnikov arrogantment insinua a la policia que és l'assassí, tant per llevar-se el pes de la culpa com per l'hilarant del joc mental. Tracta constantment de desafiar els límits del que pot i no pot fer per a adonar-se de si és o no l'home extraordinari que descriu en la seva pròpia teoria o un perdedor més (al llarg de tota la novel·la mesura la seva pròpia por, tractant de raonar amb si mateix per a superar-ho). Constantment tracta de racionalizar el seu irracionalidat i paranoia com afirmacions de transcendència de la seva pròpia consciència i com rebuig a la raó i la racionalidad. Aquest és un tema comú en l’Existencialisme; Friedrich Nietzsche, en el Crepuscle dels déus  lloa els escrits de Dostoievky malgrat el Teisme present en ells: "Dostoievsky, l'únic psicòleg, per cert, del com es podia aprendre alguna cosa, és un dels accidents més feliços de la meva vida, més fins i tot que el descobriment de Stendhal". Walter Kaufmann considera l'obra de Dostoievsky com inspiració per a la Metamorfosis de Franz Kafka. D'altra banda, Dostoievsky empra al personatge de Sonia per a mostrar que solament la fe pot guarir la depravació de l'home, que és on es diferencia d'altres existencialistes. Encara que aquesta filosofia és particular de Dostoievski, per l'esmentada èmfasi en el Cristianisme i també en l'Existencialisme (encara que si és o no existencialista segueix sent debatut), temes similars poden trobés en escriptors com Jean Paul Sartre, Albert Camus, Herman Hesse o Franz Kafka. La novel·la realitza al·lusions a històries del Nou Testament, Entre elles la història de Llàtzer, la mort de la qual i resurrecció poden veure's com paral·leles a la mort i resurrecció espiritual de Raskòlnikov. També fa referència la Llibre de les revelacions, en el somni de Raskòlnikov d'una plaga nihilista que es transforma en una plaga mundial.

 

Sofia Semiónovna Marmelàdova : coneguda pels seus diminutius Sonia o Sónechka, és una prostituta de divuit anys, filla de Marmeladov, capaç d'infinits sacrificis. És vergonyosa, el personatge de Sonia, serà probablement el més castigat per les injustícies i la mala sort, i no obstant això és la que més sencera i noble es manté. La seva personalitat és tan forta que ni tots els pitjors successos la fan variar en la seva línia de persona servicial i generosa. Segueix pensant a mantenir a la seva família. Aquest comportament, interpreten alguns lectors, potser obeeixi a cert complex de culpabilitat, pel qual es vegi obligada a respondre amb actes d'ajuda i comprensió.

Abvòtia Romànovna Raskòlnikova.    També anomenada  Dúnia , és la germana de Raskólnikov, és una noia modesta, educada senzilla, amb principis i igual que Sonia és capaç de sacrificar-se per la seva família. Com la resta dels personatges femenins, és capaç d'infinits sacrificis i per això existeix; està disposada a immolar-se en un matrimoni absurd. És una feminitat abnegada. És a la vintena, i físicament molt semblant a Rodión, castanya clara, alta i robusta, el seu rostre es caracteritza per tenir el llavi inferior més prominent, el que li dóna un aspecte seriós i segur.

Arcadi Ivànovitx Svidrigàilov : potser és el personatge antagonista de l'obra. És el doble sinistre de Raskòlnikov.  Sols viu per satisfer els seus instints sexuals.  Reflecteix una profunda maldat i pervertiment moral. Svidrigàilov té una funció en la vida - per satisfer els seus desitjos sensuals.  Ell representa una mena de "Übermensch", o un home extraordinari. Aquest tipus creu que el món és essencialment un lloc maligne, pel que per estar en sintonia amb l'univers, un ha de ser essencialment dolent. Atès que no hi pot haver Providència Divina, la voluntat és més fort que el de l'home, cada individu ha de fer valer la seva voluntat i poder. Ja que l'univers no té sentit i sense direcció, el plat principal d'home d'acció és la satisfacció completa de la gana.  Per tant, per Svidrigàilov, el plaer i la satisfacció són l'únic que importa. Com s'aconsegueixen no és important. No obstant això, en un instant de l'obra, quan l'amor de la seva vida, Dúnia, l'apunta amb una arma, ell sembla intentar canviar moralment per tal que Dúnia ho accepti al seu costat. És un personatge complex, com tots els de Dostoievski, ja que en només una anàlisi superficial es pot veure en ell pura maldat. El seu passat resulta ser summament fosc, ja que se l'acusa d'haver violat i assassinat una nena cega i sorda, torturat i maltractat a un servent fins a portar al suïcidi i matat la seva dona enverinant. No obstant això al final de l'obra, abans de cometre un espectacular suïcidi, realitza obres de caritat amb alguns nens desprotegits, en una inquietant i subjectiva espècie de redempció personal.

De la narració fantàstica del Romanticisme procedeix, també, el gust de Dostoievski pel tipus inquietant del doble. A Crim i càstig, com he dit abans, Svidrigàilov funciona com el doble sinistre de Raskòlnikov. Ambdós professen la mateixa doctrina sobre l’home superior, ambdós són potencials suïcides i ambdós es caracteritzen per una sexualitat turmentada. Es tracta d’un recurs psicològic de primer ordre, ja que el doble serveix per il·luminar els aspectes més foscos del protagonista.

Marfa Petrovna Svidrigàilova  És la difunta esposa d'Arcadio Svidrigailov, el qual és sospitós d'haver assassinat, i suposadament el visita en forma d'esperit. Deixa Dunia 3.000 rubles en herència, el que li permet rebutjar Luzhin com promès.

Porfiri Petròvich: És l’excèntric jutge d’instrucció Porfiri Petrovitx, l’investigador que empra un mètode psicològic per fer confessar l’assassí, que defensa punts de vista que coincideixen amb els de Dostoievski en els anys 60.

 Els seus interrogatoris serveixen per desemmascarar Raskòlnikov i obligar-lo a arribar al fons més fosc de si mateix. La novel·la reforça en aquestes escenes el seu caràcter de «thriller psicològic». Com a tipus, Porfiri té punts de contacte amb els bufons de Shakespeare. És dialèctic, té una dimensió enigmàtica i còmica i, com els bufons, diu les veritats que la gent s’estima més ignorar. Mijail Bajtin, un dels estudiosos més coneguts de l’obra de Dostoievski, va localitzar les arrels d’aquesta narrativa en la sàtira i el carnaval, fet que lliga també amb el recurs a l’arquetip del bufó, tan present en el teatre de Shakespeare i tan valorat pels romàntics pel que té de tipus polièdric i misteriós.

Dmitri Prokòvitx Rasumikhin :també anomenat Dmitri, o Rasumikhin, antic company d'universitat de Raskólnikov, es tracta d'una persona servicial, aplicat, competent, ple de bones intencions, i protector. Tot i això, és impulsiu i irritable. És un gran comunicador, té un caràcter despreocupat i servicial, ple de força i vigor. Conclusió, és una persona de caràcter actiu, feliç, servicial i satisfet, va ser potser, l'únic amic de Raskólnikov en tota l'obra. Al final acaba casant-se amb Advòtia Romànovna, germana de Raskòlnikov.

Katerina Ivánovna Marmeládova : la segona dona de Semión Marmeladov, i madrastra de Sonia.

Pulkeria Aleksándrovna Raskólnikova : és la sacrificada mare de Rodión, com totes les dones d'aquesta obra, humil, pacient i com tota mare ho dóna tot perquè els seus fills puguin ser feliços. És vídua i té 43 anys. Pel que fa als trets físics, té els cabells blancs i les galtes enfonsades, però aparenta ser més jove del que realment és.

Piotr Petróvitx Lujin :) es mostra com capitalista, Es veu gairebé com el salvador de la família, encara que es comencen a endevinar els seus aires de grandesa dictatorial, les seves visions de poderós empresari. Pretén casar-se amb la germana de Raskólnikov.

Semion Zakhàrovitx Marmeladov : és un exfuncionari alcohòlic, casat i amb 4 fills, que té la seva família en la misèria i la malaltia. Va ser atropellat per un carruatge.

Nastàssia Petrovna : Criada de Praskovia Pávlovna. Atenia usualment a Raskólnikov en el que a aliments es refereix, també en la seva correspondència.

Praskovia Pàvlovna : Patrona de Raskólnikov. La seva filla mor de tuberculosi. Exigeix, mitjançant una lletra de canvi, davant la comissària, el pagament d'un deute que posseeix Raskólnikov per l'ús d'una de les habitacions.

Aliona Ivànovna : És una dona lletja i vella, explotadora, capaç de treure-li diners fins a la seva pròpia germana. El seu comportament és parasitari, aprofitant-se del més feble, especialment d'estudiants. És la usurera , la persona a la qual va assassinar Raskólnikov.

Lizaveta Ivànovna : És costurera i la germana de la usurera. Es tracta d'una noia bona i afable, molt religiosa. La seva figura és la que ens fa veure fins a quin punt arriba la roïndat de la usurera, és víctima directa dels abusos comesos per la seva germana i del seu fill que va morir.

 

Jocs de paraules 

Dostoievski empra jocs de paraules en Crim i càstig , jugant especialment amb la polisèmia .

En el text original en rus , el lector pot apreciar el doble sentit en els noms dels personatges principals, que no poden apreciar-se en les traduccions.

 

Nom	Paraula	Significat en rus
Rodión Románovich Raskólnikov	Rodina Románovyj raskololas	La pàtria dels Romanov ha fet fallida
Piotr Petróvich Luzhin	Luzha	Toll
Dmitri Prokófich Razumijin	Rázum	Raó, intel·ligència
Aleksandr Grigórievich Zamétov	Zamétit	Adonar
Semion Zajárovich Marmeladov	marmelad	Melmelada
Arkadi Ivànovitx Svidrigailov	Svidrigailo	Príncep lituà

 

---

[1] Recordem les múltiples referències a Napole. Filosòficament podríem dir que és el superhome nietzschenià.  (comentar a la tertúlia)