La dona de paper, de Rabih Alameddine. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

La dona de paper, aquesta dona que es belluga entre llibres, que potser l’han ajudat a viure, “ aquí hi jugo, hi construeixo fortaleses i castells” no l’han ajudat a resoldre les seves relacions humanes “la literatura em dóna vida, i la vida em mata” (p. 179)  i sobre tot a entendre el vincle amb la seva mare. Una mare estranya per a ella, reflex de la seva pròpia decadència “ves per on no puc explicar qui és la meva mare” “ et conec?. Qui ets tu? (p. 240) “He esmerçat tan de temps per a pensar com em veia a mi que m’ha quedat poca visió per veure-la a ella” (p. 240)

Com el rei Lear, sempre m’he preguntat “ hi ha algú aquí que em conegui?, però mai he dit: Conec jo algú aquí? Arribar a conèixer un altre ésser humà em resulta tan impossible com ridícul, com si intentessis atrapar l’ombra d’una gavina” (p. 241)

L’ Aalija, diu que coneix millor els personatges dels llibres  que a la seva mare “conec millor la mare de la Lolita que la meva. Reconec millor la cara que va pintar Rembrandt de la seva mare que no pas la cara veritable de la meva” (p. 241) “No puc dir si és que no l’entenc per les meves limitacions, si no aconsegueixo conèixer-la per una mancança bàsica meva, o bé si això és el màxim que un ésser humà pot entendre  d’un altre”

L’ Aalija, que es pregunta sovint  si la mare l’havia masegat entre els seus braços i que pensa de si mateixa quan es mira al mirall que  “no crec que calgui consultar Freud ni cap dels seus deixebles per detectar que aquí hi ha alguna cosa que no rutlla”, va quedar orfe de pare als dos anys,  l’únic ésser que l’estimava “Em va posar per nom Aalija, la més alta, la de dalt. Adorava aquest nom i, com em deien una i altra vegada m’adorava més a mi” (p. 23). Ignorada pel padrastre- oncle “Jo sóc l’apèndix  de la meva família, sóc un afegit totalment prescindible” i  amb una mare distant, atrafegada amb cinc fills més, i un servilisme crònic  pel marit;  troba l’únic refugi amb l’ Hannah, l’amiga, a la que tampoc  pot ajudar.

El reclam de l’ Aalija “ sóc jo, mare, sóc jo” “hauria d’haver citat Milton...Què, ja no em coneixes? Tan lletja m’he tornat?” (p. 220), és  el reclam del ser reconegut de la humanitat.

Freud ens diu que la mare sempre és agent de frustració. La mare, a qui la criatura demanda i reclama com objecte real (el pit) passa a ser un objecte simbòlic , perquè comença a existir per al nen a partir de l’ absència. Una absència-presència que ja no és l’objecte de satisfacció pura i simple, sinó la simbolització d’una potència favorable, la del reconeixement de la seva mare. L’Aalija,  intenta a través de la ficció i de les paraules, suplir el que li ha mancat, una mare absent, però desconeguda com totes les mares: “si això és el màxim que un ésser humà pot entendre d’un altre”

Freud  va preguntar-se: “Què farem el dia que els pensaments deixin de fluir i les paraules justes ja no ens vinguin a la ment?. No es pot deixar de tremolar davant aquesta possibilitat. Per això, tot i la aquiescència amb el destí que correspon a un home honrat, prego en secret que no hi hagi malaltia, que cap aflicció paralitzi les meves capacitats, morirem amb l’armadura posada com va dir el rei Macbeth.”

La mare d’ Aalija, presantificat en el mirall “a casa meva només tinc un mirall, i a més, brut” la seva pròpia imatge de  vellesa i decadència, però Aalija, ajudada per les seves amigues “bruixes” opta per morir, com Macbeth, amb l’armadura posada. “Agafo aire, és l’aire de la il.lusió”