El plagi, de Sílvia Romero (Una aportació psicoanalítica). (Mercè Rigo)

 

La Carme Carreras la protagonista de “El Plagi”, una dona descrita per l’autora com insegura, depenent, dolça i afable, amb un passat d’abandonaments dels familiars més propers: mort dels pares i abandó dels tiets que l’envien a Mèxic amb “els nens de Morelia”; fa un “acting-out” o un “passatge a l’acte” (que en dirien els psicoanalistes), en un acte incomprensible (dins del perfil descrit de la Carme per l’autora), quan mata l’escriptora admirada Florència Prats, en un atac de ràbia.

En psicoanàlisi es distingeix L’Acting-Out “Agieren” del Passatge a l’acte.

El primer és un acte inconscient, irreprimible, que “es fa”, “s’actua”, en lloc de poder recordar o simbolitzar, relacionat en experiències anteriors. És una posada en escena de quelcom que va dirigit a un altre perquè l’entengui o la interpreti.

En canvi el “passatge a l’acte” és una actuació impulsiva, que al contrari de l’Acting-Out, no es dirigeix a ningú i no espera interpretació.

És una demanda d’amor, de reconeixement simbòlic sobre un fons de desesperació. Una demanda feta per un subjecte que es viu com una desfeta a excloure’s. És la victòria de la pulsió de mort, de l’odi i del sadisme.

Malgrat ser conceptes de difícil comprensió i que posen interrogants per a la justícia, en relació la responsabilitat del subjecte, seria interessant, que l’autora i tertulians i tertulianes, en diguéssim el que en pensem.

És també adient, poder recuperar i pensar el que vaig parlar de Lacan en la meva aportació psicoanalítica sobre “Crim i càstig” de Dostoievski en un context molt diferent i amb grans distàncies.

Recordeu que Lacan en la seva tesi doctoral basada en el cas Aimée, va tractar d’una dona de 38 anys que li va arribar a l’hospital de St. Anne on hi treballava, cas que havia tingut una gran repercussió en els diaris.

Una dona empleada de correus, amb deliris repetitius sobre la influència d’una actriu famosa en la possible mort del seu fill (que ella havia deixat en mans de la germana i el marit, a pagès); va intentar matar amb una navalla a l’actriu de l’època.

Aimée havia escrit novel·les i pretenia ser una intel·lectual. Per a Lacan es tractava d’una paranoia i tenia deliris de persecució i de grandesa: Idealisme reformador, missió social i erotomania cap a personatges de reialesa

Lacan es pregunta: ¿Quin és per a Aimée, el valor representatiu de les seves perseguidores? Dones de lletres, dones de món que representen la imatge de la llibertat i poders socials que ella vol Aquest tipus de dona és el tipus de dona que ella vol ser, la mateixa imatge que representa el seu ideal, és també Aimée i a l’agredir-la, s’agredeix a si mateixa.

Quan Aimée agredeix a l’actriu, s’agredeix a si mateixa i és en el càstig que se l’imposa, que Aimée deixa de delirar.

A aquest tipus de paranoia Lacan la designa com PARANOIA D’AUTOCASTIG, que té la característica de poder ser estabilitzada.

Freud va publicar l’any 1923 un article titulat: “Sobre algunos casos de delincuentes por sentido de culpabilidad” on per primera vegada formula la hipòtesi que alguns delinqüents delinquien per culpabilitat, és a dir buscant un càstig per una falta imaginària a través d'un crim o delicte actual, El que estava prohibit actuava com una atracció per a la promesa del càstig. Freud diu la cèlebre sentència. “La falta és anterior a la culpa”.

La falta per a Freud i Lacan té a veure amb una detenció de la personalitat infantil de la consciència moral, és a dir, la manca d’integració de la instància de la llei en el psiquisme. D’aquí la tendència a l’autopunició.

Podem teoritzar que la Carme cerca amb els seus assassinats, un desig inconscient d’autopunició?

I amb el seu plagi , una necessitat d’autoafirmar-se, fent-ne pròpies, les qualitats de la dona admirada per ella, el seu ideal (com Aimèe) i per tant destruir-la, davant una inconsistència del seu ser?

Ho pensarem.