Algunes pinzellades sobre Acta martyrum, de Vicenç Ambrós i Besa.

 

Psicoanàlisi i literatura, sessió de l’11/11/2020

Algunes pinzellades sobre Acta martyrum

 

1.       L’argument

 

En Jordi, rebesnet d’un arqueòleg i home de món, viatja a Israel amb la intenció de desentrellar un gran misteri del seu avantpassat. Segons els indicis de què disposa, l’investigador va fer una singular troballa. Tanmateix, va ocultar el secret en virtut d’un pacte amb els col·legues que havien intervingut en el descobriment. Les diverses creences o sensibilitats religioses dels quatre arqueòlegs van redundar en aquest compromís mutu. L’acord pretenia evitar que ningú no posseís ni tergiversés el testimoni excepcional d’una figura llegendària i sincrètica, la d’un personatge sobre el qual hi ha espais de culte i llocs sagrats que comparteixen musulmans i cristians. La d’un soldat anomenat Jordi que el papa Gelasi I va canonitzar just abans de declarar-ne apòcrifa la passió del seu martiri.

La descoberta dels quatre arqueòlegs versa sobre els últims anys de la primera tetrarquia. L’hivern de l’any 303, l’emperador Dioclecià es va trobar immers en un complex entramat de tibantors internes entre la seva família i la cúria. Esgotat després de vint anys de vestir la porpra, va escoltar les insistents peticions del seu gendre i successor, l’emperador Galeri, en relació amb els pagans que posaven en risc els valors, la tradició i l’estabilitat de l’imperi. Mentrestant, les nobilíssimes dones Aurèlia Prisca i Valèria Galèria, l’esposa i la filla de Dioclecià, intentaran incidir en la voluntat de l’August Jovià i Pontífex Màxim, l’únic home que havia estat capaç de cohesionar l’imperi després de cinquanta anys de crisi militar.

Més de mil set-cents anys després d’aquell hivern, diverses persones pugnen per aconseguir un objecte notablement revelador que els quatre arqueòlegs havien descobert noranta anys abans. Tanmateix, la gesta no és tan senzilla malgrat les pistes que havien deixat els mateixos exploradors, esperançats amb la il·lusió d’un futur en què les religions deixessin de ser la causa o l’excusa de guerres, d’imposicions, de recels i de tensions.

 

2.     Entre bastidors: la petita història d’una novel·la

 

Vaig començar a treballar en aquesta novel·la el 2012, mentre estava ultimant la publicació d’El llac de les ànimes, la novel·la breu que m’havien premiat el 2011 a Sóller. La meva intenció era escriure una història policíaca inspirada en fets o personatges històrics. Vaig analitzar alguns temes i, en sondejar la qüestió dels tresors medievals, se’m va acudir la qüestió de les relíquies. Això em permetia intercalar, en el context de la pretesa trama policíaca, un element addicional a l’interès merament tangible o material pel valor de determinats objectes: el del component espiritual o religiós. I la idea de les relíquies em va portar a pensar en un sant de renom i molt invocat arreu del món. Ni més ni menys que el màrtir Jordi, el patró de Catalunya i també de la Corona d’Aragó, de Portugal, d’Anglaterra, de Geòrgia, de Grècia, de Lituània i de nombroses ciutats i regions d’arreu del món.

Com succeeix amb tantes altres figures que l’Església ha elevat als altars, a sant Jordi se li atribueixen nombroses relíquies. N’hi ha a la catedral de València, a França, a Gènova, a Venècia, a Alemanya, a Roma, a Israel, a Armènia... I també a Catalunya. Un petit fragment de les relíquies custodiades a Venècia fou cedia a la capella del Palau de la Generalitat. També s’afirma que n’hi ha una al nucli de població d’Alta-riba, que pertany al municipi d’Estaràs, a la Segarra.

Per la via de les relíquies orgàniques, doncs, no se m’acudia cap manera coherent d’enfocar la història, per bé que al final també vaig esmentar-les i comentar-les una mica. Ara bé, no per força totes les relíquies han de ser ossos o materials que, presumptament, haguessin estat en contacte amb la figura santa. En aquest sentit, hi havia un element que em semblava fascinant: l’acreditació documental de l’existència d’aquestes persones (ara no dic «personatges») que visqueren durant els primers anys del Cristianisme. Llavors vaig començar a investigar què eren les acta martyrum i per quin motiu eren objecte d’estudi. Vaig concloure que aquests escrits també es podien considerar relíquies i, amb això, vaig acabar de perfilar l’objectiu del projecte que estava madurant. L’enfocament, doncs, ja el tenia decidit: tractaria sobre els testimonis documentals en virtut dels quals es decidia si un determinat personatge havia existit o no. De fet, resultava molt llaminer pensar en una trama estructurada sobre la base d’un document que pogués cobejar l’Església.

El següent pas era concretar l’estructura de la narració. De seguida se’m va acudir que podia crear dues trames entrellaçades. Aquesta possibilitat partia del fet que, en realitat, hi havia dues històries debatent-se per prendre forma. La primera era la recreació del moment històric en què s’hauria pogut gestar l’escrit susceptible de ser considerat com a acta del martiri. La segona era el relat policíac pròpiament dit, que era el propòsit que des de principi tenia al cap. O sigui que la narració ja tenia dos segments ben definits des del principi: la part de tipus històric, que constituïa el principal repte personal, i la seqüència policíaca, que em donava una certa seguretat a l’hora d’encarar aquest projecte. No vull ni puc oblidar que totes les meves novel·les anteriors encaixen, més o menys, en la categoria d’intriga o de misteri.

El nexe o la frontissa entre les dues seqüències de l’obra que aleshores estava concebent era el que em costava més de trobar. En bona part, el motiu d’aquesta complexitat radicava en el fet que aleshores ja havia començat a escriure algunes pàgines de la novel·la i no em podia treure del cap els quatre arqueòlegs. De fet, el capítol inicial de la novel·la era molt més llarg, mesos després d’haver-la acabada, vaig decidir reescriure tot aquest primer bloc. Algunes parts les vaig ressituar en altres capítols però, en general, considero que vaig eliminar-lo amb l’objectiu d’entrar en matèria sense tants prolegòmens. Personalment, estic molt convençut que vaig fer bé amb aquest canvi, ja que el text de l’antic primer capítol va quedar substituït per una introducció molt més lleugera i directa.

Mentre recopilava informacions i dades sobre l’època històrica en la qual se situa el soldat romà de nom Jordi, vaig arribar a concloure que d’aquest subjecte no en podria treure gaire suc. Com he dit d’entrada, el meu objectiu era centrar-me en figures i passatges històrics. Per tant, el presumpte màrtir només em podia servir com a fil conductor, però era massa indefinit o evanescent per aportar contingut substantiu a la història. Per contra, a mesura que llegia articles, biografies i referències històriques m’impactava cada vegada més la personalitat de Dioclecià. Ras i curt, era un militar que va assolir la màxima dignitat de l’imperi, sí, però hi havia quelcom que el distingia de la resta.

Dioclecià va imperar durant més de vint anys. Pocs emperadors ho poden dir però és que, a més a més, el precedia l’anomenada anarquia militar, un període militar convuls en què van governar nombrosos emperadors a diverses parts del territori romà. Gairebé cap d'aquests militars no va morir per causes naturals. No obstant això, Dioclecià va ser capaç d’aglutinar suports d’oficials fidels i prou poderosos per evitar la disgregació d’un territori tan vast i dispers com ho era l’Imperi Romà. Per descomptat, va passar comptes amb els seus enemics i va prendre bona nota del que els havia passat als seus antecessors. Va instituir uns protocols molt rígids per evitar que ningú se li acostés de forma desprevinguda. També va reforçar l’estructura burocràtica de l’imperi amb l’objectiu d’assegurar-ne el domini. Va implementar mesures econòmiques per tal reduir la hiperinflació que s’havia estès per tot el territori romà i va crear un sistema de govern col·legiat, la tetrarquia, amb l’objectiu de resoldre el problema de la successió i controlar millor l’imperi. A més a més, va ser el primer emperador que, per voluntat pròpia i amb convicció, va decidir jubilar-se.

Totes aquestes i altres circumstàncies van fer que parés atenció en Dioclecià. Em vaig voler posar a la seva pell en alguns moments de la novel·la, bo i tenint en compte el context històric i el que podia pensar d’acord amb el que s’ha dit d’ell. També em va fascinar la història de les emperadrius, esposa i filla de Dioclecià, en qui de seguida vaig pensar com a creadores de la relíquia que constituiria l’embrió d’un enigma que redimensionarien els quatre arqueòlegs vers el 1925. Un redimensionament que prendria la forma de quatre versos alexandrins redactats en cinc idiomes diferents: el francès, llengua franca entre ells, i la llengua materna de cadascun d’ells. A la novel·la, és clar, només hi apareixen les versions francesa i catalana, uns textos que transcric a continuació:

Un temple exceptionnel de l’œuvre de saint Marc,

avec le nombre d’or en pierres protectrices,

contient l’originel, après le doré arc,

du plus précieux trésor des deux impératrices.

Una seu del legat que sortí de San Marc

acull lo nombra d’or sobre murs defenzius.

Allá sa ben guardat, rera lo daurat arc,

lo mes preuat tresor de las emperatrius.

A la segona part de la novel·la, tot i que la dinàmica és diferent, m’he permès incloure algunes reflexions com per exemple la del pecat. Un dels protagonistes, capellà i hagiògraf, es pregunta si el fet de renunciar a la vida –o sigui, la magna creació de Déu– no era, malgrat que l’objectiu fos testimoniar la fe envers Ell, una manera d’ofendre’l. «Aquest era el dubte existencial –exposo en un moment determinat– que sovint l’acorralava en investigar la biografia dels màrtirs: lliurar-se al suplici de forma voluntària i sense reserves, com es desprenia d’algunes acta martyrum, no era una acció lloable des del punt de vista humà. El dret a viure radicava en el deure de preservar l’obra de Déu, i viceversa: el dret a preservar l’obra de Déu implicava el deure de viure. Aquestes eren unes reflexions cristianes molt severes, però ell, un humil però entusiasta servidor de l’Església, hi combregava plenament.»

La primera versió d’Acta martyrum, que vaig titular L’acta de les nobilíssimes dones, fou escrita entre 2012 i 2016. Amb alguna pausa o interrupció, mirava d’avançar sobretot els estius. El 2016 vaig decidir que l’havia d’acabar tant sí com no. A finals d’agost d’aquell any vaig redactar els dos epílegs i, sense pensar-m’ho ni revisar el text, vaig enviar la novel·la a un concurs. Em vaig atrevir a presentar-lo al Premi Fiter i Rosell de la Nit Literària Andorrana, i em vaig quedar a les portes. 

Segons el veredicte públic que encara es pot consultar al web de l’entitat convocant del certamen, el Cercle de les Arts i les Lletres d’Andorra (http://bloc.cercleartsilletres.net/wordpress/fiter-i-rossell-2016), el jurat «constata, d’entrada, que hi ha sis originals que han estat trobats d’interès com a mínim per un dels tres membres. Procedint per eliminació, coincideixen en mantenir fins a la darrera votació les obres amb els números de registre d’entrada 112, L’acta de les nobilíssimes dones i 103 La pell. En aquesta darrera votació s’acorda, per unanimitat, declarar finalista la que porta per títol L’acta de les nobilíssimes dones, tot recomanant-ne la publicació, i proclamar guanyadora del premi Fiter i Rossell la que porta com a títol La pell.»

Malgrat aquesta bona consideració el jurat del Premi Fiter i Rosell 2016, mai no vaig rebre cap trucada o correu electrònic ni per part del Cercle de les Arts i les Lletres d’Andorra ni per part de l’editorial que publicava les obres guanyadores d’aquest certamen (Pagès Editors). A partir d’aquí, va començar una odissea de concursos i més concursos fins que, després de molts intents i unes quantes revisions, l’obra va convèncer el jurat del Premi Sebastià Juan Arbó 2019. El premi no era de 15.000 euros, com hauria estat si hagués obtingut el Fiter i Rossell, però els 1.500 també van ser molt ben rebuts. En el context dels premis literaris la competència és molt dura i cal sentir-se satisfet amb cada reconeixement, per petit que sembli.

 

3.       Enllaços

 

§  Sobre Dioclecià:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Diocleci%C3%A0

 

§  Sobre Prisca, esposa de Dioclecià:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Prisca_(emperadriu)

El nom de pila, Aurèlia, el vaig treure d’un text que es pot consultar en aquest enllaç: https://hrcak.srce.hr/109683. El text és en croat, però els traductors automàtics en línia funcionen molt bé.

 

§  Sobre Valèria Galèria, filla de Dioclecià:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Gal%C3%A8ria_Val%C3%A8ria

 

§  Sobre Galeri, gendre i successor de Dioclecià:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Galeri

 

§  Sobre sant Jordi:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jordi

 

§  Sobre el patronatge de Sant Jordi arreu del món:

https://es.quadernsdebitacola.com/2016/04/san-jorge-en-todo-el-mundo.html#.X50yu4hKjIU

 

§  Sobre les acta martyrum:

https://es.wikipedia.org/wiki/Actas_de_los_m%C3%A1rtires

 

§  Sobre la novel·la Acta martyrum:

https://www.vambe.cat/acta-martyrum (conté enllaços a vídeos, extractes i entrevistes)

 

§  Entrevista que em va fer la Sílvia Romero:

http://www.llegirencasdincendi.cat/2020/04/vicenc-ambros-acta-martyrum-plantejo-dilemes-morals-sobre-on-comencen-i-acaben-els-pecats/