El dolor, de Marguerite Duras. Una aproximació psicoanalítica. Mercè Rigo.

 

L’ escriptura de Marguerite Duras va directe al cor, però va molt més enllà, com un estilet arriba a les entranyes. Burxa per dins i ens  mostra  amb l’exactitud de la desesperació,  aquest “líquid verd” de la humanitat que cada dia en una gibrelleta, deposita Robert L., mentre intenta sortir de les tenebres. Aquest límit entre la vida i la mort, en el  que M. D. navega, que  transformarà  en paraules. Frases  curtes, seques, dures, on hi ha condensades totes les preguntes del món i amb les que envolta, com diu Lacan,  el BUIT, com ho fa el gerrer quan construeix, dóna forma a la gerra on s’hi depositarà l’ aigua, aquest líquid transparent que s’escapa, com s’ escapa la història de la humanitat. Una història que s’escapa on els seus personatges sempre ESPEREN.

ESPEREN  les dones i els homes  “Només nosaltres, estem esperant encara ara, és una ESPERA de tots els temps, de les dones de tots els temps, de tots els llocs el món, la dels homes que han de tornar de la guerra (p.59)

“som al capdavant d’un combat sense nau, sense armes, sense vessaments de sang, sense glòria, al capdavant de l’ ESPERA. Rere nostre s’estén la civilització feta cendres i també tot el pensament, aquell que s’ha anat acumulant de segles ençà” (p.47)

“La Sra. Kats ha ESPERAT  sis mesos. La seva filla va morir el març i li van comunicar la mort el novembre, van caldre nou mesos per trobar-ne el cognom (p.7)

“Per força he de pensar en aquella vella senyora de cabells grisos que planyent-se ESPERA notícies d’ aquell fill tan sol en el moment de morir, de 16 anys en el Moll de les Arts...

“La ciutat il·luminada ha perdut qualsevol significat, és signe de MORT, signe d’un demà sense ells. Ja no hi ha res d’actual en aquesta ciutat, sinó és per nosaltres que ESPEREM (p.61)

La vida com una ESPERA  de la mort. La vida, L’ ESPERA  que s’entronca amb el DOLOR i es relaciona amb L’ ESPERANÇA. Potser per això el mot ESPERA, és una part de la paraula ESPERA-NÇA. El dolor de l’ ESPERA, el dolor que dura, com el dolor que provoca la torturadora a la víctima, ESPERANT  que confessi, no portant-lo al límit de la mort., perquè ESPERA QUE ES TRENQUI AQUEST SILENCI EXISTÈNCIAL, que en l’ autora sempre sobresurt en forma de dolor i d’ ESPERA., com explica en el conte “Albert del Capitales”

“Té por de morir. Encara no prou. Continua mentint. Vol viure. Fins i tot els polls s’aferren a la vida. La Thèrése (la M. Duras) s’aixeca età angoixada, té por de que no n’hi hagi mai prou. Què li podríem fer? Què podríem inventar?. L’home que cau contra la paret tampoc no ha parlat, quin altre silenci! I en un segon contra la paret, la seva vida reduïda a aquest silenci que esclafa. Contra la paret aquest silenci-cal que parli- aquest delator, aquí. Déu meu, no n’hi haurà mai prou...Cal pegar”(P. 145)

El silenci del buit de l’ existència, que l’ autora sempre el farà present, quina paradoxa!, amb la seva paraula, amb la seva escriptura.

Duras és una autora molt llegida pels psicoanalistes, no en va Lacan li va dedicar un seminari “Homenaje a Marguerite Duras, por el arrobamiento de Lol. V. Stein”. Va voler conèixer-la i li va explicar que havia descrit perfectament, a través del  seu personatge,  la construcció del  deliri perfecte de la psicosi. Marguerite, no va contestar res, ni mai més ho va comentar. Ella escrivia, i  amb la seva escriptura en ho deia tot de l’ inconscient, i  de l’ ànima humana. “Escriure és tractar de saber el que un escriuria si un escrivís» - diu- .Jo sóc una escriptora, no val la pena dir res més».

Amb la seva escriptura,  ens parla de com l’ AMOR- DESTRUCCIÓ,  s’investeix amb la imatge de l’ altre i de com quan ens deixa, sota el vestit, queda el cos. EL COS que hem construït o el cos que s’esvaneix com li va passar a Yann Andréa, la seva última parella, amb el que es portaven 48 anys. Un filòsof de 20 anys, quan la coneix, i del que la Duras es pregunta si s’enamora d’ella o de l’ escriptora- difícil pregunta-  que decideix només llegir les seves obres i a la qui escriu una carta cada dia, fins que aconsegueix parlar amb ella i  de la que ja no se’n separarà. Una parella homosexual al qui la Marguerite li traurà  el cognom del seu pare, deixant-li el de la mare, com havia fet amb ella mateixa i a qui li repetirà sovint: “Vostè no és ningú sense mi”. Efectivament Yann, entrarà en una profunda depressió, quan ella mori i morirà sol, als 61 anys,  en el pis ple de brutícia, que li havia deixat l’escriptora.

 Al conte “El Dolor”, Robert L. a punt de morir, es va recuperant

“Jo també començo a menjar de nou, començo a dormir. Guanyo pes. Viurem. Com ell, durant disset dies no puc menjar. Com ell, durant disset dies no he dormit...Em sento molt a prop de la mort que he desitjat. M’ és indiferent, i ni tan sols això, que em sigui indiferent, no ho penso. La meva identitat s’ ha desplaçat. Només sóc aquella que té por quan es desperta, aquella que s’ha fet seva la voluntat d’ell, per a ell. La meva persona és allà, en aquest desig, fins i tot quan en Robert l està molt malament, és inexplicablement fort perquè en Robert L. encara es viu. Quan vaig perdre el meu germà petit, i el meu nadó, vaig perdre també el dolor. , ja era irrellevant per dir-ho d’ alguna manera, es construïa sobre el passat. Aquí l’ ESPERANÇA és completa, EL DOLOR S’IMPLANTA EN L’ ESPERANÇA. De vegades em sorprenc que no em mori: un ganivet glaçat que s’ enfonsa ben endins en la carn viva, de nit, de dia, i sobrevisc malgrat tot. (p74)

Marguerite també ens enfronta al què és terrible de l’ ésser humà. Posa paraules al què és innombrable, descriu personatges sempre al límit, que no poden explicar l’ horror de la veritat, perquè no hi ningú que pugui escoltar-los. L’horror del camps nazis, el Sr. Pierre Rabier, que ella escolta...

“el va trasbalsar tan fortament el fet de poder ser escoltat, fins a tal punt, que va fer algunes imprudències, primerament lleus i després cada vegada més greus, però que l’havien de menar, d’acord amb la lògica més simple, a la pena de mort.

 

Aquest dubtar també de l ‘amor de Yann, quan sortia a buscar altres homes, perquè el dubtar era la seva manera d’ estar en el món. Aquest BUIT, aquest sofriment, que no es detenia ni amb l’escriptura, ni amb la beguda (era alcohòlica) ni amb l’ amor.  Aquest dubtar o més aviat,  reafirmar sobre el que  la naturalesa humana és capaç i denunciar com Hannah Arend, la mort i l’horror com una gran màquina on l’ ésser humà forma part d’una peça mortífera, com una industria, fora de tota consciència.

28 d’ abril. TOT EL MÓN ESPERA. Dones encarregades d’ estrangular infants jueus, expertes en l’ art de matar, tot fent pressió a les caròtides. Aquesta nova cara de la mort, organitzada, racionalitzada, descoberta a Alemanya, desconcerta més que no pas indigna...una de les més grans nacions civilitzades del món, la capital de la música de tots els temps, acaba d’ assassinar 11 milions d’ essers humans a la manera metòdica, perfecta, una industria d’ Estat  (p. 62)

Si es lliga l’ horror nazi a un únic destí alemany i no pas a un destí col·lectiu...l’única resposta que es pot donar a aquest crim és fer-ne un crim de tots, compartir-lo (p.61) com la idea d’igualtat i de fraternitat. Per poder suportar-lo, per tolerar-ne la idea, compartir el crim (p. 62)

O com quan explica que  Miterrand els comunica que han trobat Robert L. molt greu a Dachau i D. i Beauchamps van a buscar-lo i el retornen moribund

“En Robert L. Va contar allò que fos dit abans de morir. En Robert L no va acusar ningú, cap raça, va acusar l’ home tot sortint de l’ horror, morint-se, delirant, en Robert L encara tenia capacitat de no acusar ningú, tret dels governs que estan de pas en la història dels pobles (p. 64)