El blau virginal, de Tracy Chevalier (Sílvia Romero)

 

I. Tracy Chevalier

 

1. Breu nota biogràfica

Neix a Washington el 1962. Ja de petita es va sentir atreta pel món dels llibres, escrivint els seus primers relats curts a l’institut. En acabar els estudis secundaris va estudiar llengua i literatura anglesa i després va abandonar els Estats Units per instal·lar-se a Londres l’any 1984. Va estudiar escriptura creativa i va treballar com a editora abans de debutar com a novel·lista amb la publicació de El blau virginal (1997), en el qual vincula a dues dones de diferents èpoques històriques.

Però l’èxit apareix amb l’edició de La noia de la perla (1999), convertida en best-seller internacional. En aquesta novel·la recrea les relacions del pintor holandès Johannes Vermeer amb la protagonista del quadre homònim. Posteriorment ha publicat Àngels fugaços (2001), ambientada a l’Anglaterra de començaments del segle XX després de la mort de la reina Victòria, La dama de l’unicorn (2004), que té com a protagonistes principals els tapissos medievals als quals fa referència el títol, i El mestre de la innocència (2007), llibre ambientat al Londres de finals del segle XVIII.

 

2. Obra publicada

2.1. La noia de la perla

La història i la ficció es fonen indestriablement a La noia de la perla, una novel·la lluminosa sobre la visió artística i el despertar sensual, vist a través dels ulls d'una noia que va ser la inspiració al darrere d'un dels millors quadres de Vermeer.

Al Delft del segle XVII regna un ordre social estricte, que divideix rics i pobres, catòlics i protestants, amo i criat. Quan Griet, amb setze anys, se'n va a treballar de minyona a casa del pintor més famós de la ciutat, tothom espera que sàpiga quin és el seu lloc. Però a casa dels Vermeer, dominada per una esposa voluble i la seva formidable mare, Griet aviat atreu la mirada del seu amo. Captivat pel posat silenciós de Griet, el seu esperit intuïtiu, i la seva fascinació per l'art, Vermeer comença a fer-la entrar en el seu món…un lloc enrarit, de colors exòtics i llum esplendorosa, ombres canviants i bellesa inimaginable.

Amb una atenció impressionant als detalls de l'època, La noia de la perla explica la història d'una noia a punt de convertir-se en dona i que veurà com un petit contacte amb el geni artístic transforma la seva vida.

 

2.2. Àngels fugaços

Som a principis dels vint a Londres. A mesura que els cotxes reemplacen els cavalls i l'electricitat deixa de banda la il·luminació a gas, Anglaterra emergeix de les ombres dels valors opressius victorians. És llavors quan la bonica però frustrada senyora Coleman s'escapoleix de la rutina, amb conseqüències desastroses, fent que la seva vida i la dels seus amics canviï per sempre.

Àngels fugaços és la història íntima de dues famílies angleses, de l'amistat de la infància, del despertar sexual, però també del canvi d'una nació, la lluita de la dona pel dret al vot i el qüestionament d'unes creences obsoletes.

 

2.3. La dama de l’unicorn

Amb el nom de La dama de l'unicorn es coneix un conjunt de sis tapissos medievals bellíssims, tan bells com desconeguts és el seu origen i el seu significat. L'ordre i la continuïtat del que s'hi presenta podrien fer pensar que van ser dissenyats i fets per una sola persona, però no és així, moltes mans van participar en la seva creació: teixidors, patronistes, artistes, mercaders, aprenents... I al seu darrere, esposes, filles i servents.

Som pels volts de 1490, a Lyon, París i Brussel·les. Jean le Viste acaba d'incorporar-se a la cort francesa com a encarregat dels teixits del castell. L'acompanyen la seva dona, Geneviève, i la filla de tots dos, Claude, molt interessades també en el món dels tapissos. La confecció dels tapissos provocarà la coincidència d'uns personatges que d'una altra manera no s'haurien trobat. Les seves vides quedaran involucrades per sempre més, i també els seus desitjos. A mesura que s'enamoren, són rebutjats o es revengen, cadascun dels tapissos va prenent la forma d'un ideal de vida; un ideal que caldrà assumir com a tal davant la impossibilitat de fer-lo realitat.

 

2.4. El mestre de la innocència

L'autora es fixa ara en la figura del pintor i poeta William Blake (1757-1827). Després de la mort accidental d'un dels seus fills, els Kellaway, la família d'un cadirer de Dorsetshire, arriben al districte de Lambeth, a Londres, durant l'hostigament antijacobinista del 1792. Thomas Kellaway comença a treballar en el disseny dels escenaris de l'empresari de circ Philip Astley, els espectacles del qual ofereixen la mateixa excitació al poble que la guillotina a París. El fill d'Astley, un genet llibertí, es fixa en la filla dels Kellaway, Maisie. Mentrestant, el fill més petit de la família, Jem, s'enamora de Maggie Butterfield, una noia pobra i eixerida. Blake, que s'imaginà que el cel i l'infern eren igual d'incandescents i que la terra era el punt en què tots dos convergien, és veí de tots ells i fa de testimoni de les anades i vingudes dels joves protagonistes de la novel·la. La innocència perduda i retrobada de què parla a la seva obra es converteix en el teló de fons de l'obra.

 

 

II. El blau virginal

 

1. Argument

Hi trobem dues històries que avancen en paral·lel al llarg de la novel·la. Una ambientada a la França rural del segle XVI i l’altra ambientada en el mateix escenari, però en època actual.

 

1.1. La història d’Isabelle

Filla de família humil, els Moulin, és menyspreada per tot el poble pels seus cabells rojos. Per a ells són el símbol de la Verge, i en aquells moments la religió que s’està imposant és la dels hugonots (protestants francesos), doctrina que creu en la veneració a Deú, sense capellà ni verges per entremig.

Isabelle queda embarassada d’Etienne, fill dels Tournier, família que compta amb el favor del Duc, i acaba casant-s’hi malgrat que als pares d’ell no els fa cap gràcia per la diferència social d’ambdues famílies. Però quan esclata la revolta dels catòlics, la família Tournier és una de les primeres a ser atacades. Cremen la seva granja, mor el pare, i la resta fugen (Isabelle amb Etienne i els fills: Petit Jean, Jacob, Marie; i també la mare d’Etienne: Hannah).

Després d’un viatge farcit de penalitats, arriben a Moutier (Suïssa), on s’instal·len gràcies a l’ajuda dels seus nous veïns.

Allà Isabelle se sent alliberada perquè comença de zero. Ningú no la menysprea ni l’anomena, com passava a França, La Rousse (pels seus cabells vermells). Això l’encoratja i creu que pot gaudir d’un certa llibertat, i fa coses sense que la resta de la família se n’assabenti.

El seu primer secret és ajudar a Pascale, una noia a qui ha conegut durant el viatge de fugida, a avortar d’un fill, fruit d’una violació.

El segon secret és que a la nova església hi ha una pintura força gastada de la Verge, i Isabelle li resa en silenci i té la sensació que li somriu.

El tercer secret fa referència a Marie, la seva filla petita, a qui també li comencen a sortir cabells vermells i Isabelle, perquè no tingui problemes amb el pare i l’àvia, els hi arrenca.

El quart secret és que amaga un cabrit acabat de néixer i té cura d’ell lluny de la casa, amb la idea de canviar-lo per una peça de roba blava com la que duu sempre les imatges de la Verge.

Però res de tot això no li serveix perquè un dia Etienne descobreix els cabells vermells de Marie que ella li anava arrencant, i d’un secret passen a l’altre, fins que Etienne li clava una pallissa a Isabelle. Passat l’hivern, un període fosc on mai no aconsegueix estar sola, encara es complica més tot plegat. Perquè Pascale ha fet, d’amagat, una faldilla amb la tela de color blau per a Marie. Però la nena, sense voler, ensenya un bocí i Etienne l’agafa i se l’endú cap a casa.

Isabelle els segueix però es troba les portes tancades. Etienne està col·locant la llosa que s’havia fet dur per construir una llar de foc (no habitual en aquelles contrades). Només quan Isabelle aconsegueix entrar i es mira el lloc peculiar on han construït la llar, i quan s’ajup i veu un fil de la tela de color blau sortint de sota la pedra, dedueix el que ha passat.

 

1.2. La història d’Ella

Ella Turner és una noia americana que s’instal·la a França seguint el seu home, Ricky, a qui han ofert un lloc de treball important. Mentre ell comença amb la feina, Ella tria un poble on viure. Però el tarannà dels habitants d’aquesta població, un tant tancats i provincians, no li acaba de fer el pes i no s’hi troba còmoda.

Ella sap que els orígens de la seva família són francesos. De fet, el seu pare, abans de marxar cap a França, li va donar les dades d’un parent que viu a Suïssa. A poc a poc, i una mica moguda pel mateix avorriment de no saber què fer amb el seu temps, comença a indagar sobre el passat.

Això la duu a conèixer Jean-Paul, el bibliotecari del poble on viu. Un home peculiar que l’ajuda en les seves tasques d’investigació alhora que qüestiona els mètodes que utilitza, de vegades poc científics. Però el frec a frec entre tots dos farà néixer un romanç, fins que passen una primera nit junts.

Ella, a qui els cabells se li estan tornant rojos, atabalada per la situació afectiva i emocional en què es troba i també cansada per un somni recurrent on veu un color blau intens que l’aclapara, decideix marxar a Suïssa i visitar aquell parent seu. Abandona marit i amant gairebé sense avisar-los.

Allà obre una nova línia d’investigació de la família, i visita una granja que va ser dels seus avantpassats. Té un pressentiment i una nit, amb ajuda de Lucien, un amic de la família, aixeca la llosa de la llar de foc i descobreix l’esquelet d’una nena i un bocí de roba de color blau.

Amb els óssos torna a França, va a veure Mathilde (una altra bibliotecària que també l’ha ajudada i de qui s’ha fet amiga), i aquesta li dóna un cop de mà per tirar endavant amb el darrer “homenatge” a aquella nena morta: enterrar-la a la casa on havia nascut, a França.

A més, Mathilde també tanca una cita entre Ella i Ricky, que només els duu a tenir clar que no poden continuar junts. I també és Mathilde qui avisa a Jean-Paul que Ella ha tornat, i ells dos es troben el dia en què enterren les restes de la nena, que és Marie (la filla d’Isabelle de l’altra història).

 

 

2. Temps

Les dues històries transcorren amb rapidesa narrativa, amb un estil dinàmic i àgil.

Però la primera, la d’Isabelle, s’allarga en el temps al voltant d’uns deu anys, poc més poc menys (el casament d’Isabelle i Etienne, el naixement dels tres fills, la fugida cap a Suïssa, la instal·lació a la nova llar...).

I en canvi l’altra, la d’Ella, que també avança amb fluïdesa, només explica un període d’aproximadament tres mesos (això sense comptar l’Epíleg).

 

3. Punt de vista

També el punt de vista varia entre les dues històries.

La d’Isabelle està explicada en tercera persona. És un narrador omniscient que pot anar d’un personatge a l’altre sense problemes, perquè en tot moment sap què passa i què passarà. Coneix els secrets de tots els personatges de qui parla.

La d’Ella, pel contrari, està narrada en primera persona. La veu narrativa és la d’Ella, precisament. I és a ella a qui el lector arriba a conèixer amb major profunditat. Veiem el que pensa, el que sent, quines són les seves pors, els seus dubtes, les seves inquietuds. I és a través de la visió d’Ella que podem conèixer els personatges que l’envolten: Ricky, Jean-Paul, Mathilde...

 

 

4. Noms

Els noms de persona que apareixen en la novel·la juguen a crear coincidències.

En la història ambientada al segle XVI tenim Isabelle com a protagonista, i al seu voltant està el seu marit, Etienne, i l’home en qui pensa, el pastor que ha vist tot just un parell o tres de vegades: Paul.

En la història ambientada en l’època actual, la protagonista és Ella (per una banda diminutiu d’Isabelle, per altra banda és Ella, la Verge). I Ella té al seu costat el seu home, Ricky, i l’amant, Jean-Paul.

La intenció d’aquestes coincidències per part de l’autora no és cap altra, penso jo, que crear més lligam entre les dues històries. Així, mentre l’una presenta el nom en diminutiu (Ella deriva d’Isabelle), l’altre presenta un nom compost (Jean-Paul serà el referent de Paul).

 

 

5. Trio

És obvi que les relacions que es mantenen entre els personatges avancen en totes direccions, però un dels sistemes que es plasma amb més eficàcia és el del trio.

Per una banda el d’Isabelle-Etienne-Paul.

Per altra banda el d’Ella-Ricky-Jean Paul.

I fins i tot, salvant les distàncies i sense que la relació entre aquests tres que ara citaré repeteixi els mateixos rols que en els casos anteriors, també hi ha una mena de trio de personatges entre Susanne-Jan-Lucien. Insisteixo: és més una relació similar en caràcters que no pas perquè entre aquests tres personatges existeixi un lligam com en el dels casos anteriors.

 

 

6. La família

Malgrat que en el cas d’Ella aquesta acabi separant-se del seu home, i que en el cas d’Isabelle el matrimoni no funcioni de cap de les maneres, la importància de la família com a estament és claríssima.

Pel que fa a la història d’Isabelle, és evident que hi té un paper vital l’època en què està situada, on la vida en família, la casa, la granja, i més tractant-se d’una zona rural, formava ja de per sí una mena de microsocietat. Però el cert és que l’autora hagués pogut treballar de forma diferent el cas d’Ella, situada en època actual. I en canvi, no ho ha fet així.

Ella, malgrat la seva separació, valora els vincles familiars.

Per una banda ja tenim un primer apunt d’aquest fet quan el pare li dóna l’adreça dels parents de Suïssa (noti’s que el pare d’Isabelle és també un puntal o referent en el marc familiar, mentre que la mare no ho serà tant en “qualitat de mare” sinó com a ésser màgic o fantàstic que l’acompanya més enllà de la mort).

En segon lloc, Ella es planteja tenir fills. I aquesta decisió és un dels punts de conflicte que enterboleix la seva relació de parella. No pas perquè ell, el Ricky, s’hi oposi. Sinó perquè no participa de la decisió d’ella, sinó que ho deixa tot a les seves mans, com si ell no hi hagués de jugar cap paper.

Més endavant, quan Ella necessita ajuda perquè està feta un embolic sentimentalment o emocionalment parlant, recorre a la família de Suïssa (també és cert que a França no disposa de gaires més contactes, però prendre aquesta determinació és una aposta a favor de la família).

I quan torna a França amb els óssos de Marie, el lloc on va a parar, la primera porta on truca, és la de Mathilde, el més semblant que coneix a una família (malgrat Mathilde estigui separada o visqui sola, té una filla, Sylvie, que atorga a aquella casa un caliu de família que reconforta Ella).

L’altre aspecte de la família que cal ressaltar, i que ja he esmentat, són els fills:

Ella es planteja tenir fills.

Isabelle en té, com marca l’època, sense pensar-hi, pel simple fet de ser dona.

Susanne, la parenta de Suïssa, està embarassada (i tot i que no vol tenir la criatura, la seva negativa no és rotunda, sinó més aviat un ajornament del fet de ser mare).

Mathilde, la bibliotecària amiga d’Ella, també té una filla i, com he dit, és qui aporta caliu a la situació emocional d’Ella.

I per acabar està la parenta llunyana que descobreixen al final de tot de la història: Elisabeth Moulinier. Aquesta, quan coneix Ella el dia de l’enterrament dels óssos de Marie, resulta que també està embarassada.

Tot això, que a simple vista pot resultar gratuït, té potser com a finalitat incidir en la importància de la recerca que duu a terme Ella: les seves arrels. La seva identitat. És un fet, aquest de la importància de la família, que passa de manera molt subtil a mesura que llegim i avancem en la novel·la, però que va quedant arrelat en la mateixa història i la dota de coherència.

 

 

7. Història: els hugonots

Al final de la novel·la tenim un apartat, titulat “Nota Històrica”, on se’ns explica breument aquella part de la Història a què fa referència la novel·la. Amb tot, per si voleu consultar, també breument però amb una mica més de detall, us copio tot seguit l’explicació sobre els hugonots:

 

Dit dels calvinistes francesos, i més especialment del moviment politicoreligiós francès, d'inspiració calvinista, configurat a partir del 1547. L'adhesió al calvinisme d'homes com Antoni de Borbó, rei de Navarra, el príncep de Condé i l'almirall de Coligny, entre altres, donà força política al calvinisme amb vista a la defensa dels seus drets de minoria religiosa, alhora que li feia assumir la defensa dels drets dels estats enfront de la monarquia, més i més absolutista. A la mort d'Enric II, coincident amb la celebració del primer sínode calvinista a París (1559), en el qual fou acceptada la Confessio gallicana, redactada pel mateix Calví, la regència de Caterina de Mèdici aportà una dimensió política en la pugna amb els Guisa, capdavanters d'una política i del grup catòlic. La conjuració d’Amboise (1560) contra els Guisa provocà els primers fets de sang, pal·liats amb la celebració dels Estats Generals a Orleans i el col·loqui de religió a Poissy (1561). El fracàs d'aquest i la matança de Vassy pels homes de Guisa (1562) provocaren l'inici de les guerres de religió a França, que duraren fins el 1598. La pau de Saint-Germain (1570) reconegué els hugonots com a potència autònoma i els concedí quatre places fortes. L'edicte de Nantes (1598) els concedí llibertat de consciència i culte —excepte a la capital—, ús de tots els drets civils, cambres judicials especials que els garantien i 200 places fortes com a penyora. La reacció antiabsolutista els primers anys del regnat de Lluís XIII portà a les últimes guerres hugonotes, acabades amb la presa de la Rochelle i l'edicte de Nimes (1628), que tornà totes les places al domini de la corona. La revocació de l'edicte de Nantes (1685) imposà la demolició dels llocs de culte calvinista, prohibí les reunions de culte, obligà les famílies calvinistes a batejar catòlicament els infants i provocà l'emigració. Anys més tard, sota la direcció de Joan Cavalier, els hugonots protagonitzaren encara la revolta dels camisards. A Catalunya la penetració constant d'occitans i de francesos, al s XVI, que s'hi establien, i les infiltracions de bandolers a les zones muntanyenques foren vehicles d'un principi d'introducció del calvinisme al Principat. Alarmat per aquest fet, Felip II de Castella revisà el seu capteniment inicial envers les institucions catalanes: introduí la censura governativa en les publicacions, prohibí als súbdits de la corona catalanoaragonesa d'estudiar a les universitats estrangeres —llevat d'algunes d'Itàlia— i prohibí que els francesos exercissin la docència a Catalunya. En sorgir el conflicte de l’excusat, Felip II ho atribuí a una proclivitat de Catalunya envers el protestantisme i féu detenir diputats i nobles catalans. Aquesta situació vidriosa —exagerada a causa de la intransigència religiosa del monarca— es perllongà durant tot el regnat i, de fet, es mantingué durant tot el s XVII.

 

 

8. El màgic o sobrenatural

Sense aquest element del màgic o sobrenatural la novel·la no podria sostenir-se. No és que sigui el fonament a partir de la qual es construeix la història, però sovint apareixen detalls que no poden ser explicats mitjançant la raó.

De fet, el mateix nom d’Isabelle, o millor dit, el nom amb què la coneix el poble, ja té aquest aire de sobrenatural: La Rousse. (a la pàgina 104 trobem una explicació de l’origen d’aquest malnom)

Però aquest no és l’únic detall pel qual hom considera que Isabelle és diferent. No són només els seus cabells, sinó la seva saviesa, heretada de la seva mare. Ambdues són remeieres (potser és una forma massa àmplia d’anomenar-les, d’acord), amb tot el que comporta en aquella època aquest càrrec. Són les qui ajuden les dones a parir, les qui tenen cura d’altres malalties i coneixen els secrets d’algunes herbes (recordem la resignació amb què la mare accepta la mort quan és mossegada pel llop: ella mateixa es fa les cures, però sap que allò no té solució).

Enllaçant amb això tenim, doncs, la presència del llop. Apareix quan mare i filla tornen de nit cap a casa. El llop no les ataca salvatgement. Mossega la mare i deixa de banda la filla, Isabelle. I després el llop, per a Isabelle, serà l’encarnació de la mare. El veu quan ha de decidir alguna cosa important, i gràcies a ell se sent acompanyada (per exemple, quan canvien de casa i s’instal·len a Moutier, Suïssa).

També està, senzillament, el color blau de la Verge. Un color que és el que acompanya sempre Isabelle, i que serà el centre del somni repetitiu d’Ella. Aquest color, que se suposa que els havia de dur sort, és el que provoca la mort de Marie (quan Etienne veu la faldilla blava sota la faldilla negra).

Però no és només Isabelle qui manté aquesta màgia al seu entorn. En el cas d’ella, les seves creences o manies no són acceptades, però a ella li toca empassar-se la idea de màgia de la sogra, Hannah, que confia en la màgia de la llar. Una màgia que només al final començarem a sospitar i ens trobarem amb ella cara a cara. I que ens quedarà explicada per boca de Jean-Paul, quan ens descobreix que també hi havia un cos enterrat sota la llar de foc de la primera casa dels Tournier, a França (no només el cos de Marie, a Moutier, Suïssa).

Allò sobrenatural es trasllada a l’època actual i pren forma quan Ella arriba a França. Comença a tenir somnis on veu aquest color blau de la Verge que primer no identifica. Després comença a canviar-li el color del cabell. I de fet, al llarg de tota la seva tasca d’investigació de l’arbre genealògic, sovint es llença a confiar en els pressentiments, sense importar-li si allò té alguna base científica o raonable.

Però la volta de cargol la fa Susanne, la parenta de Suïssa, quan confessa a Ella que ella també té aquest somni amb el color blau.

Tot plegat és un intent per part de l’autora per entrar en el fantàstic i fer creïble una història que, possiblement, explicada en clau basada només en la raó, no tindria consistència.

 

 

9. Capítol 9: La xemeneia

Per al meu gust, és un capítol rodó que va entrellaçant les accions de les dues protagonistes, Isabelle i Ella, cadascuna en el seu moment històric, i en una situació de clímax brutal que manté no només l’atenció lectora, sinó que fa devorar paraula rere paraula perquè se t’endú vers allò que succeeix a les pàgines del llibre.

Tanca, insisteixo, per al meu gust, a la perfecció les dues històries. De tal manera que si no existís continuació amb un Capítol 10 i un Epíleg, la novel·la també funcionaria. És més, per a mi funcionaria millor.

Perquè el capítol 10 no deixa de ser una visió edulcorada i políticament correcte per fer més comercial la novel·la. El que s’hi explica, es podria donar a entendre sense necessitat de tant formalisme.

Però aquesta és una opinió personal, evidentment.

Sigui com sigui, tot just volia fer una menció especial a aquest capítol 9 perquè em sembla d’una mestria impressionant.