Iskander. Un viatge a la màgia dels llibres, de Sílvia Romero i Alícia Gili

 

I perquè literatura fantàstica?

La fantasia és el mirall, un espill  a través del mite, de la nostra pròpia societat. Ursula Le Guin deia que el que havia après més aviat d’aquest món és que la veritat naixia de la imaginació.

Un escriptor o escriptora de literatura fantàstica  pot tenir raons lúdiques al hora per definir-se per aquest gènere, evidentment, però sovint oblidem que darrera de l’acció literària hi ha una intenció político-personal-acadèmica com diria la sociòloga Desiré Rodrigo.  Així els monstres, vampirs, i éssers màgics  de la literatura fantàstica  són personatges representatius del món marginal de la nostra societat,  immigrants il·legals, gent sense sostre, i altres monstres, que pul·lulen per la nostra societat i que no volem o ens neguem a veure, i que la fantasia ens posa en primera persona.  Així sovint la fantasia és un gènere que permet als seus autors fer una cartografia, una mirada crítica a la  seva pròpia societat.

La literatura fantàstica és una recreació moderna, una metàfora social, que la cultura occidental ha per format en els últims cent anys dels més de tres segles de la literatura medieval trobadoresca. De fet el racionalisme francès del XVIII i principis del XIX van trencar  directament amb el món mític i fantàstic de la literatura medieval, Tirant lo Blanc, el Cantar de Roland, de Tristan I Isolda, o del Quest artúric, per fugir de tot allò que no tenia una explicació racional. I tanmateix  la metàfora social, psicològica i antropològica  a través del mite i la fantasia no és un model exclusiu d’occident, les tradicions africanes segueixen tenint aquesta utilitat social i formativa i d’identitat social a través dels griots, i el mateix podem dir de les tradicions literàries, perses, aràbigues o orientals.  I malgrat tot el model de fantasia que coneixem és un model occidental, sovint antropocèntrica  i que neix del fil identitari de les societats occidentals: els mites medievals de les creacions de nacions: des de les nostres gran cròniques a la mitologia artúrica.  Seran doncs els autors romàntics els quals, donant l’esquena al racionalisme, tornaran a recuperar el misticisme, i la mitologia, com a font d’inspiració, i d’aquí neixen les arrels de la literatura fantàstica.  Levis Carroll, amb Alícia, darrera del mirall, Lovercraf amb el Necromicon, Tolkien amb el Silmalirion seran clars representants del naixement d’aquest tipus de literatura, convertint-se en clàssics de la literatura moderna.  Sovint aquesta fantasia farà aparèixer (amb excepcions importants)  una representació del nostre món en oposicions binàries complementaries (subjecte/objecte, home/dona/ natura/cultura humans/màquines) aquests binomis corresponent a un pensament essencialment uniformador que des de finals del s. XIX fins als nostre dies ha dominat la definició de la nostra societat capitalista i globalitzadora, i aquest model maniqueu es el que ens mostra sovint la fantasia occidental.

 

Però hi ha altres autors i autores que han intentat donar protagonisme, paraula,  privilegiar la mirada  dels que queden fora de la norma dels que no compleixen els binomis, els que no és volen regir per les regles imposades socialment i que les volen qüestionar, perquè sovint el seu poder analític i crític de la nostra societat és molt més incisiu. Aquests es el cas dels personatges de Tolkien on Gollum és un clar exemple d’aquesta mirada exterior a la societat establerta, crítica i trencant esquemes dicotòmics, o dels personatges sovint joves d’Ursula Leguin on la joventut els dona una capacitat d’anàlisis social que els adults hem perdut i una dualitat de pensament, o el personatges de Joc de trons, on el bipolarisme social entre el bé i el mal es trena amb un complexa estudi psicològic dels personatges.  Aquestes criatures bastardes, fora de la tradició amb les que ens podem sentir identificades perquè no són humanes, no acompleixen els estereotips però gairebé ho són, acaben sent un producte híbrid a través del qual reflectir els nostres sistemes culturals, polítics i identitaris.

Així doncs hom pot entendre la fantasia com una eina per qüestionar els posicionaments socials establerts i a través de la construcció de móns alternatius  traspassar les fronteres establertes, i fer plantejaments polítics i antropològics de la nostra societat.

Hi ha doncs en la fantasia un efecte mirall curiós d’estudiar doncs sóc jo davant el mirall/ i en el mirall, i la distorsió d’aquest exercici, crea un literatura amb una perspectiva davant l’objecte d’estudi, la nostra pròpia societat, que a través de les ciències socials molts intel·lectuals i teòrics de la sociologia i l’antropologia estan usant com eina de referència per imaginar nous contextos socials, nous sistemes polítics, de gènere o de cultura i provar o teoritzar sobre noves formes de fer política.

 Hi han poques dones que  hagin treballat  aquesta literatura  però Ursula Le Guin i Ana Maria Matute son els majors exponents de la literatura fantàstica dels nostres temps.

 

Vull destacar  a l’autora Ana Maria Matute  per la seva personal  literatura fantàstica. Penseu que la tercera dona que entrà en tres segles a la Real Academia Española de la Lengua és precisament  una autora de literatura fantàstica. I suposo que ningú pot pensar que Olvidado Rey Gudú, per exemple, és només un llibre per nens. Però Ana Maria Matute també ha tingut que lluitar  amb l’etiqueta de fer només literatura juvenil.  I és per aquest motiu que en el seu discurs d’entrada a l’Acadèmia va fer una defensa aferrissada de la Fantasia  com a part important  de la capacitat de reflexió d’una societat: la creació de móns alternatius. I precisament ho feu amb Alícia i el mirall perquè aquesta és l’obra que reflecteix més clarament que la Fantasia és un mirall de la nostra societat per reflexionar sobre ella.

"En el bosque"

Defensa de la fantasía

Por Ana María Matute

Discurso de ingreso en la Real Academia Española de la Lengua

[...]Y desearía hacerlo bajo la invocación de «Alicia en el país de las maravillas», con los siguientes versos: «Recibe, Alicia, el cuento y deposítalo / donde el sueño de la Infancia / abraza a la Memoria en lazo místico, / como ajada guirnalda / que ofrece a su regreso el peregrino / de una tierra lejana».

El momento en que Alicia atraviesa la cristalina barrera del espejo, que de pronto se transforma en una clara bruma plateada que se disuelve invitando al contacto con las manitas de la niña, siempre me ha parecido uno de los más mágicos de la historia de la literatura, quizá el que ofrece un mito más maravilloso y espontáneo: el deseo de conocer otro mundo, de ingresar en el reino de la fantasía a través, precisamente, de nosotros mismos.

Porque no debemos olvidar que lo que el espejo nos ofrece no es otra cosa que la imagen más fiel y al mismo tiempo más extraña de nuestra propia realidad.

 

Quan a Úrsula  Le Guin, una altra de les autores més destacades de la fantasia, es un clar exemple del trencament de dicotomies i dualismes, home-dona, cultura- natura objecte- subjecte, be-mal, i que a través de la lingüística, la sociologia, l’antropologia i la psicologia es converteix en una constructora de móns (fantàstics o de ciència ficció) que li permeten polemitzar sobre el nostre a través del reflex distorsionat que ens dona de nosaltres mateixos en el mirall. 

A Le Guin li varen preguntar que preferia si la literatura fantàstica o la ciència ficció va dir: La fantasia és més antiga—diu Le Guin— neix del mite i la màgia, que la literatura antiga i medieval arreu del món ja ha treballat, és una literatura que vulnera la raó. En canvi la Ciència Ficció és la més nova tipologia de literatura, crea ficció sense mai vulnerar la raó. Poden aparèixer societats alienes, entranyes i desconegudes, però amb una explicació científica per la seva existència, l’exo-biologia explicarà la seva procedència. Malgrat les aparences la ciència ficció parteix del realisme.  En canvi la fantasia està plena d’ésser que no necessiten cap explicació, perquè són de constitució màgica, fora de la raó: dracs, follets, ect.  I malgrat això ambdues tipologies de literatura tenen un nexe en comú i és que reflexionen sobre la nostre societat a partir del efecte mirall en societats diferents i alternatives.

Així doncs una de les característiques  més importants de les novel·les fantàstiques és la creació de tot un món nou, amb tota la seva cosmologia, cultura, societat, llengua, història, mitologia. En creació d’aquests móns es treballa des de la sociologia,  la psicologia, l’antropologia, la història, la lingüística o la literatura doncs usa l’extrapolació de cultures alternatives per reflexionar sobre la nostra cultura, l’historia,  la llengua, la política, ect.

Al hora de fer Iskander ha primat la màgia, i  la fantasia com a eina,  com  objecte lúdic amb el qual treballar,  i hem construït un món, una llengua, un cultura, un sistema polític, tot un cosmos, amb el qual molts de vosaltres us podreu identificar pels referents literaris, lingüístics, socials i geogràfics, però al hora  el mirall ha distorsionat  la nostra mirada i ha sortit un món màgic nou i diferent. I evidentment la Sílvia i jo ho hem fet exprés, com deia  al principi la nostra identitat político-personal-acadèmica ha definit el tipus de llibre que volíem fer i la meva formació com a historiadora, arqueòloga i antropòloga, i la formació lingüística i filològica de la Sílvia han condicionat  de principi a fi  la imatge que hem reflectit en el nostre mirall particular: Iskander.

 

Així doncs segurament molta gent veurà amb Iskander només un llibre més pel jovent  ple de fantasia i éssers esbojarrats. I malgrat tot per mi Iskander és una reflexió  personal i social de la nostra societat, un mirall on es reflecteix el nostre món actual, un món globalitzat on la identitat cultural, política i personal es difumina cada dia més davant la similitud i la incapacitat de reacció, i una de les claus principals per mi de la seva futura decadència: la pèrdua de tots plegats de la capacitat de llegir, l’oblit de la nostra literatura, la nostra llengua, la pèrdua de tots plegats de la capacitat de pensar, de crear un pensament crític aturador d’aquest món globalitzador i simplificador.

Iskander es una societat on es barrejant la fantasia i la ciència ficció, on societats medievalitzades  i màgiques  es barregen amb societats postapoliptiques, noves tecnologies, ciborgs i informàtica. Possiblement us he parlat poc del llibre i del seu argument, però per mi el més interessant d’Iskander és que es un món on no hi ha capacitat de llegir, ni d’escriure, i que espero sigui una imatge massa pessimista del futur de la nostra pròpia societat, les macro enquestes semblen indicar que no estem pas tant lluny d’aquest moment. Amb Iskander hem pretès recordar als adults el que ens aporta la lectura i als més joves l’oportunitat de conèixer la nostra literatura mundial i especialment de casa nostra.

Segurament entesos en fantasia com l’Eloi poden trobar mancances i errors, una màgia dels llibres que sovint no sabem d’on apareix, o uns personatges que ningú sap ben bé perquè apareixen.

Com deia Christhopher Tolkien de l’obra del seu pare: “es descriuen dubtes, les indecisions, el material descartat, les reestructuracions i els intents fallits. El resultat és necessàriament d’una extrema complexitat.” (Tolkien, C., El retorno de la Sombra. Minotauro. Barcelona 1993)

D’intents fallits ens han quedat uns quants, però espero que malgrat tot gaudiu de la seva lectura. 

Trobareu més informació a: Iskander, un viatge a la màgia dels llibres.