L'hora de l'estrella, de Clarice Lispector. Una aproximació psicoanalítica (Mercé Rigo)

 

L’escriptura de Clarice Lispector, és com la de la Mercè Rodoreda, “prosa “poètica”.   Com James Joyce i  Katherine Mansfield en el que el “dir i no dir quasi a la manera del poeta Carner” -com diu en Joaquim Molas-, s’apropa molt  a la poesia.

“La fràgil criatura, que el seu petit destí s’esborra en el destí general” com ens deia Thomas Mann a la “Muntanya màgica”, és aquí “una noia que no fa falta a ningú”. Una noia “ que si tingués la necessitat de preguntar-se: Qui sóc? Cauria rodona a terra. Qui sóc? Provoca necessitat I com satisfer la necessitat? Qui s’indaga es incomplet”

Una definició tan rodona de l’essència de SER, ens dona a conèixer, sense necessitat de llegir grans tractats, en que es basa la psicoanàlisi. Aquesta “fràgil criatura” que per no tenir,  no té ni nom, perduda en un destí general,  necessita per arribar a SER, ser anomenada, tenir un nom, fer falta a algú (El gran Altre per a Lacan), provocar necessitat i per tant sentir-se incomplet per a poder desitjar.

Aquesta “matèria opaca, menyspreable per tothom”, és escrita per un escriptor, que intenta posar en paraules  quelcom  que no es pot explicar, en la recerca del que és inefable, la recerca de la veritat “Perquè escric, estic obligat a buscar una veritat” Veritat que em sobrepassa” “Per què escric sobre una pobre noia…? Potser perquè en ella hi ha un recolliment…potser perquè en la pobresa toco la santedat” perquè aquesta historia és gairebé RES”

 Aquesta empenta de  viure, perquè si, (la voluntat de viure de Shopenhauer) com les plantes i els animals sense un món simbòlic que la cobreixi “Aquesta noia no sabia el que ella era el que era així com un gos no sap que és gos. És per això que no es sentia infeliç. L’única cosa que volia és viure”  Com Gregor de Kafka a “la metamorfosi” “mireu-lo l’escarabat de femer”, aquesta noia que és “una casualitat. Un fetus llençat amb paper de diari. Qui no és una casualitat a la vida?”, és només salvada per l’escriptor que li dona un nom i li posa paraules: “només em deslliuro de ser una casualitat perquè escric i això és un FET”

 

L’escriptor, Clarice Lispector, la salva amb paraules, la posa en el món simbòlic. Aquesta pobre criatura, tros de carn, serà salvada a través del desig de l’escriptor en l’acte d’escriure, en la recerca de la paraula en l’obscuritat “l’acte de pescar allò que és INEFABLE” com deia Clarice Lispector, a través d’una prosa poètica que descobreix en els actes mínims, la profunditat  de la nostra interioritat.

“Hi  ha coses per dir  que no sé dir, falten paraules”. Aquest despullament de la prosa, de l’imaginari, en la recerca de la VERITAT. Aquesta recerca de la DIVINITAT INFINITA definició dels filòsofs per a intentar copsar el que és INEFABLE, té quelcom de diví , però també d’infinit i per tant de paorós:  EL RES.   “Per què escric sobre una pobre noia…? Potser perquè en ella hi ha un recolliment…potser perquè en la pobresa toco la santedat” perquè aquesta historia és gairebé RES”

En un psicoanàlisi, mentre s’avança el tractament, també les paraules i la historia del pacient perden importància.  Les paraules plenes, els significants remarquen la cura, talment com ens descriu l’escriptura Clarice Lispector. “És així com s’escriu?. No, no és acumulant i si despullant. Però tinc por a la nuesa, perquè  és la paraula final”

“No sabia parlar i realment explicar el què? L’aire? No s’explica TOT perquè el TOT, ÉS UN BUIT, NO-RES.

 

Ressenya a Club Editor