Los pazos de Ulloa, d'Emilia Pardo-Bazán. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Marina Mayoral, en el pròleg  de la meva edició diu que “ tanto Clarín como Pardo Bazán, advirtieron con cierto instinto de creadores, por encima de ciertos aspectos más superficiales y llamativos, los rasgos más interesantes del estilo naturalista; la narración en tercera persona  de la que se ha eliminado las intervencions del autor y el discurso indirecto libre. “ ...”esa forma de narrar, era clarificada por Clarín de “subterráneo hablar de la conciencia” y a ella se refiere Emilia cuando dice que da la impresión de “ver pensar” al personaje”.  

Pardo Bazán ens descriu meravellosament bé el què pensen els seus personatges, la dualitat entre el bé i el mal, els instints, la rudesa de la natura i la cultura; l’ animalitat del ésser humà i la seva espiritualitat, que Pardo Bazán  com en  la nostra cultura, ha situat en la feminitat: Julián i Nucha. Un capellà efeminat “el valor propio de de Julian, era valor temblor, por decirlo así, el breve arranque nervioso de las mujeres” (p. 312) que reprimeix les seves pulsions elevant-les al be suprem, i  Nucha la dona de l’obediència, d’ atacs nerviosos, la mare omnipotent, la dona de la cura, amb trets místics, que sovint l’ autora posa en boca de Julian, la seva semblança amb la Verge.

La rusticitat del paisatge de Galícia “la aldea, cuando se cria uno en ella y no sale de allí jamás, envilece, empobrece y embutrece”  i els seus personatges confosos quasi bé  amb  la natura, lluny de la civilització:  el Marquès, Primitivo, Perucho, el fill del Marquès i de Sabel, brut i esparracat, tractat com una bestiola (confós amb els gossos), Sabel (un pedazo de lozanísima carne) la dida (dones reduïdes a objectes de la natura que només serveixen per criar i procrear. “gran vaca!” (p.280) els caçadors...personatges rudes, primitius, quasi bé salvatges que representen les passions més baixes

El Pazo decadent, amb runes, sinistre, amb una anella on hi tenien presoner, un esclau negre els avantpassats del marquès. Les descripcions de les caceres i de com els mascles llebres, persegueixen les femelles i les porten al seu llit nupcial de mort, com la descripció de la nit nupcial de Nucha i Pedro, que més que una nit de joia , sembla un funeral “impregnaba  la alcoba más misterio religioso que nupcial...cuyas cortinas de damasco rojo franjeadas de oro se parecían exactamente a colgaduras de Iglesia. ...quedó sola. Temblaba como la hoja en el árbol, y al través de sus crispados nerviós corria a cada instante la muerte chiquita...” (p. 237)

 

Sigmund Freud defineix la PULSIÓ com un impuls psíquic que té la seva font en una excitació interna (una tensió percebuda com corporal) que s’adreça a un objecte imprecís.

En alemany TRIEB, (PULSIÓ) ha estat traduïda  equívocament com INSTINT, paraula que s’ acostaria més al concepte de l’ animalitat. Freud utilitza també la paraula INSTINKT  per a referir-se al concepte purament biològic. “Lo que siempre me porfía el seños Juncal: fortalecerse, criar sangre... Látima que la sangre no se compre en la tienda.”  L’INSTINT  seria un concepte més biològic, marcat genèticament i per tant estàtic, (recordem el valor que el marquès i els personatges donen al valor de l’ herència, la sang, el baró, que continuarà amb l’ estatus adquirit);   mentre que la PULSIÓ (TRIEB) seria un concepte dinàmic, lligat a la història del subjecte i al seu desenvolupament; l’estat límit entre el psiquisme i el nivell somàtic. La descripció del perquè  del caràcter de Julian, lligat a la seva història “ Julian pertenecía a la falange  de los pacatos, que tiene la virtud espantadiza con repulgos de monja y pudores de doncella intacta. No habiéndose descosido jamás de las faldas de su madre sinó para assistir a càtedra en el Seminario, sabia de la vida lo que enseñan los libros piadosos” (p. 146) O el de Nucha, sense mare, la lletja i ignorada de la família, que cuida el seu germà i amb el propòsit de fer-se monja.

Així com les pulsions cerquen sempre, un objecte  perdut, també tenen diferents  fonts  i formes de manifestació: Les pulsions  de VIDA, EROS, la pulsió de MORT, TÀNATOS, pulsions sexuals, pulsions de saber, etc.

 

 

Julian, el capellà que ve a posar límits als instints:  neteja, ordena els papers i  la biblioteca,  s’espanta davant la gula, i el sexe  desenfrenat, és un home místic que reprimirà les seves pulsions sexuals envers Nucha embolcallant-la amb els atributs de la Verge i per tant lluny del desig carnal. La necessitat de Julian de pensar que Nucha sent com un àngel virginal , no com una dona.

Hi ha un personatge tendre  que es salva de la seva animalitat, en Perucho. El fill del Marquès i de Sabel, fruit del pecat, a qui en Julian intenta domesticar i instruir, sense aconseguir-ho; és capaç d’ establir un vincle molt fort, d’ amor (pulsió de vida) amb la seva germana Nené a qui protegeix, que intenta salvar de la pulsió mortífera del seu pare (preciosa escena)

Però Pardo Bazán ens farà dels personatges  que volen perseguir el bé, uns inadaptats als temps i uns desgraciats. El mal,  ineludible i vinculat a l’existència humana, triomfarà sobre el bé i el deliri que té Julian, quan acaba l’obra serà la premonició de la continuació de la novel·la, on el nen de rinxols semblant a la figureta de l’ AMOR, menysprearà a la que tan estimava.“mientras el hijo de Sabel vestia ropa de buen paño, de hechura, com entre aldeano acomodado y señorito, la hija de Nucha, cubierta en un traje de percal asaz viejo, llevava los zapatos tan rotos, que puede decirse que iba descalza” (p. 416)

(Caldrà llegir la segona parta de la novel·la)