Moby Dick, d'Herman Melville (Mercè Rigo)

 

Jaume Martí- Olivella, dedica el pròleg del llibre a Agustí Bartra. No és estrany, perquè ambdós han fet una de les elegies més belles sobre el gran enigma del bé i del mal.

 Herman Melville, era fill d’un ric comerciant. Es quedà orfe als dotze anys, sembla que per suïcidi del pare que s’havia arruïnat;  i amb el seu destí tràgic, es va veure obligat a treballar en foscos despatxos, a assajar l’ ensenyament, a enrolar-se com a grumet en un viatge comercial a Anglaterra i acabar, com el seu alter-ego Ismael, embarcant-se al balener Acushnet, on va iniciar el periple de quatre anys que havia de fornir el tema de les seves novel·les: TYpee ( 1846) i Omoo (1847), un període d’ èxit públic que li permetrà casar-se i comprar una propietat agrícola. En aquesta propietat Melville,  va tenir per veí  Nathaniel Hawthorne, company de lletres, novel·lista de ficció gòtica i romanticisme fosc,  del qui va tenir molta influència.

Encasellada en novel·la d’aventures que el va condemnar a ser marginat del gran públic lector i a restar a l’ Oficina de les Lletres Perdudes esperant que algun dia, algú en reclamés l’ interès  i la propietat, Moby Dick constitueix  la culminació de la literatura romàntica nord-americana i s’erigeix en síntesi de veritat científica, fent en la seva novel·la, un vertader tractat de cetologia.

El fracàs comercial dels darrers llibres de Melville, entre ells “Moby Dick”, farà que es refugiï  en la poesia i acabi fent amb molta solitud, d’inspector d’ duanes, durant vint anys fins la seva jubilació.

La seva obra oblidada durant més de seixanta anys, va ser recuperada en l’ embranzida neoromàntica dels anys vint, per D. H Lawrence  en els seus estudis sobre la literatura clàssica nord-americana.

Entre els elements romàntics, Melville tracta el tema de la natura de forma molt intensa i ambivalent. Per un costat hi ha el ressò de la “natura innocent ”roussoniana anterior a la caiguda bíblica, que assolirà l’ antinòmia barbàrie/civilització que travessarà tota la narrativa nord-americana del segle XIX.

Melville magnifica l’ aventura fins dotar-la de volada mítica. Tota la novel·la s’estructura oníricament a partir de la fusió de realitat i somni que seran com l’obra de Poe, els antecedents del simbolisme en la literatura. Comença la novel·la amb la famosa frase “ Digueu-me Ismael”, un nom bíblic que ha passat a la història per ser  el germà d’ Isaac, del que es dubte de tenir la progenitura i que va ser expulsat  juntament amb la seva mare, l’ esclava Algar, a  rodolar  pel desert  fins que varen trobar una font.  Melville,  ajunta en aquest nom, el desarrelament que ell va patir i també  la figura del balener; amb el seu ideal de la unió de tots els pobles. Ismael, que vol dir: “ Déu m’ escolta”, i  representa l’ avantpassat de les tres religions: la hebrea, la cristiana i la musulmana.  La unió de tots els pobles que Ismael  coneix en el vaixell Pequod, donant la volta física de tot el món i acostant-se  al que li és estrany, terrorífic i desconegut, com el salvatge i arponer Queequeg, al que coneix i comparteix llit en la fonda  “L’ hostal del Brollador”, caníbal i venedor de caps reduïts,  que acaba sent el seu millor amic. “Aquest home és un ésser humà com jo: té tants motius  ell de tenir-me por com jo de tenir-li’n” (p. 72)

Melville, escriu una obra de difícil classificació: Novel·la, conte, assaig i poesia, en la que utilitza molts estils: al·legories plenes de metàfores, ironia fina, jocs de paraules, dobles sentits, referències constants a cites bíbliques, històriques i mitològiques; monòlegs  llarguíssims delirants del capità Ahab, formes teatrals, recomanacions al lector, descripcions acuradíssimes, pensaments filosòfics, crítiques socials i ecològiques, tractats científics  i un gran compendi de formes i riquesa de vocabulari amb imatges entre el somni i la realitat que corprenen, fruit d’ un gran enciclopedista.

Les descripcions perfectes i acurades de com es caça una balena, la seva fisiologia, com s’esquartera,  com es destil·la el semen i  se’n fa l’ oli tan apreciat a la seva època sense  electricitat, la descripció del veler i com es neteja, el perfil dels mariners...acompanyats de reflexions constants i estats de contemplació sobre la solitud de la persona humana i la seva incertesa: “dubtes de totes les coses terrenals i intuïcions d’ algunes coses celestials, aquesta combinació no fa de ningú ni un creient, ni un infidel, sinó que fa un home que contempla totes dues coses amb els mateixos ulls” (p. 490)

 

L’ autor, a través del seu alter-ego  Samuel, que apuntar-se en un balener és “el substitut de la pistola i la bala” (p.43), i  creu que  “la meditació i l’ aigua fan parella per sempre” (p. 45) es pregunta constantment sobre  la dicotomia i a la vegada la  unió de la bellesa, el plaer, la creativitat  i el dolor, el fàstic i la destrucció. El que primer veu  Samuel en el  “Hostal del Brollador”,  brut i rònec, és un quadre- símbol  que recorrerà  tot el llibre..   “Realment era un quadre llimós, enfangat, putrefacte, capaç de fer embogir un home nerviós. En canvi, també hi havia, en aquella pintura una mena de sublimitat indefinida, mig assolida, inimaginable, que us corglaçava completament fins que, sense voler, us juràveu arribar a descobrir què significava aquell quadre meravellós” (p. 55)  

 Com la Natura, la matèria, pot portar-nos als estats més onírics i més elevats: com en el capítol 96 LA DESTIL·LERIA,  on Melville parla en primera persona sobre de la  sensació  de netejar les calderes amb sabó de sastre diu que “és el lloc adient per profundes meditacions matemàtiques”  o del plaer quasi bé oníric, de menysclear i treure els grums  de l’ esperma durant hores i hores “Em vaig rentar les mans i també el cor, en aquell esperma indescriptible, i gairebé vaig començar a creure en l’ antiga superstició de Paracels  que l’ esperma té la rara virtut  d’ alleugerir el calor de la ira: mentre em banyava en aquell bany, em vaig sentir divinament alliberat de tota mala voluntat, o petulància, o dolenteria de qualsevol mena” (p. 542)

Enciclopedista amb múltiples referències històriques i literàries i mitològiques com en el capítol  “L’ honor i la glòria del balener” en que fa un recorregut de la mitologia i la història:  

Sant Jordi (el drac realment, era una balena).

La història de Perseu i Andròmeda: Andròmeda,  filla d’ un rei, lligada a la vorera d’ un penya-segat és  salvada per Perseu,  quan Leviatan  estava a punt d’ endur-se-la. El   record, es va conservar durant molts anys en forma de l’esquelet immens d’una balena a la ciutat costera siriana  de Joppa, avui Jaffa, (ara Israel).

 

 Hèrcules,  engolit i vomitat per una balena, potser una confusió amb el mite del Jonàs bíblic.

 I el retrat més antic de balena  que es troba a la caverna-pagoda de l’ Elefanta a la India que representa l’ encarnació de Visnú, déu de la bondat i protecció, en forma de Leviatan, encarnació de Visnú,  també símbol del mal i la mort. Visnú abans de començar la creació va haver de submergir-se al fons de les aigües on hi havia “Els vedes” els llibres sagrats, així que Visnú es convertí en una balena per a rescatar-los. La bondat, la vida i la destrucció i la mort formant part del mateix Déu Visnú.

“Perseu, sant Jordi, Hèrcules, Jonàs, i Visnú! Quina llista de membres del nostre ordre! Quin club tret dels baleners pot ser encapçalat d’ aquesta manera?”(p. 478)  

Els personatges de Poe i Melville són arrossegats fins a l’ anorreament en el seu intent desesperat de traspassar el llindar del coneixement racional i la fusió harmònica amb la natura romàntica i dona pas a la pertinaç interrogació sobre l’ existència de la modernitat actual. Ahab és l’ encarnació del destí tràgic, la divinitat necessària per assumir el propi destí i també la fusió amb la balena a qui s’identifica amb la seva venjança. “el catxalot un poc ferit, té temps per refer-se, aleshores actua no tan sovint amb ràbia cega com amb una voluntat obstinada i deliberada de destrucció dels perseguidors” (p. 290)

Ismael que arrossega l’ estigma bíblic del desarrelament, esdevé una prefiguració de l’ antiheroi contemporani, la situació de l’ home modern un cop perdudes totes les certeses, precedent de la literatura existencialista.  L’ home que participa i a la vegada pateix per la crueltat humana que necessita matar per assolir les seves comoditats.

 Moby Dick, la gegantina balena blanca, ofereix una imatge única i ambivalent, feta de tot l’ horror i tota la bellesa de la natura, que ens fa partícips de la contemplació al·lucinada i fascinant de la força cega, buida, primigènia i fatal de la natura, símbol perenne del misteri de l’ existència. Un misteri impossible d’ assolir que Melville descriu amb les descripcions meravelloses dels signes jeroglífics representats per la balena, signe de la VIDA- BELLESA: “La cua de la balena  és potser l’ espectacles més grandiós de la natura que es pot veure en tota la natura animada” (p. 494) “Em va semblar  aleshores que mai no havia contemplat una encarnació de l’ adoració als déus , ni tan sols a Pèrsia, la pàtria dels adoradors del foc”, MORT - DESTRUCIÓ, “La balena blanca nedava davant d’ ell com si fos l’ encarnació monomaníaca de tots els elements malignes que alguns homes profunds senten que els devoren, fins que acaben vivint a mig cor i a mig pulmó. Aquesta malignitat INTANGIBLE ha existit des dels orígens i fins tot els cristians moderns li atribueixen el domini de mig món; aquesta malignitat que era reverenciada pels antics ofites d’ orient en forma d’ estàtua diabòlica, no era adorada per Ahab com per ells, sinó que, transferint en el seu desvari la seva idea de l’ execrada balena blanca, s’esperonà, mutilat com estava a lluitar contra ella” “ Acumulava  damunt el gep blanc de la balena la suma de tota la ràbia i l’ odi general que havia sentit la seva raça d’ ençà d’ Adam” (p. 260)

  Jeroglífics indesxifrables com l’ enigma de la nostra existència que   vistos en la pell del catxalot,   recorden  “ser com els antics caràcters indis cisellats en les famoses murades jeroglífiques que hi ha a les ribes del riu Mississipí”(p. 409)” “A vegades  hi ha en ella uns gestos que , si bé aportarien gràcia a la mar de Ttome, continuen essent completament inexplicables. Tan remarcables són aquests gestos místics, vistos ocasionalment en una bandada extensa , que he sentit caçadors que els declaraven iguals que els signes i els símbols de la francmaçoneria  i que la balena, efectivament, conversava intel·ligentment amb el món mitjançant aquests mètodes” (p. 495)

 

 En el capítol de LA DOBLA  la moneda d’ or  penjada per Ahab,  el capità, , durant tot el trajecte, que serà donada a qui trobi Moby Dick., porta  la inscripció  de Quito. “Dins la franja que formaven aquelles lletres hi havia la imatge de tres cims andins, d’un dels quals sortia una flama, de l’ altre una torre i del tercer un gall que escaïnava; i formant un arc sobre totes tres hi havia un segment  del zodíac compartimentat amb tots els signes marcats amb la cabalística usual, i el sol com a clau de l’ arc, que entrava en el punt equinoccial de Lliura.” (p. 558)

O com   la ment impenetrable del capità Ahab : “La torre ferma és Ahab, el volcà és Ahab, l’ au coratjosa... també és Ahab. Tots són Ahab. I aquest or rodó no és altra cosa  que la imatge del globus més rodó que, com el mirall d’un mag retorna a cadascú la imatge del seu propi Jo misteriós” (p. 559)  Ahab  en el seu monòleg  enigmàtic, li diu al  mestre d’ aixa que li fa la cama: “Com saps que una cosa entera, vivent i pensant no és precisament allí ara on tu ets, invisible i impenetrable?...i si jo encara sento la fiblada de la meva cama esclafada, malgrat que faci tant de temps que se’m va fondre, per què tu fuster, no pots sentir els dolors ardents de l’infern per sempre, i sense un cos?” (p. 608). O els tatuatges  jeroglífics de Queequeg, “ Queequeg era un enigma per desxifrar” “per tant  aquells misteris estaven destinats  a descompondre’s amb el pergamí viu sobre el que estaven inscrits , i a no ser resolts mai. Aquella idea devia haver estat la que va suggerir a Ahab aquella exclamació salvatge: Oh! Diabòlic suplici dels déus! (p. 619)

Ismael  en el cap: 102 UNA GLORIETA A LES ARSÀCIDES, després d’un paràgraf poètic  sobre el déu teixidor de la natura, es troba al mig de la selva de Xile, que ell confon  amb la dinastia dels  arsàcides (que en realitat eren de l’ Iran), amb el ritual religiós de l’ esquelet d’una balena  que el rei Tranquo utilitza com altar  “ les costelles eren adornades amb trofeus, les vèrtebres eren esculpides  amb els annals  arsacidians, de jeroglífics estranys.  Els sacerdots mantenien damunt dels crani una flama inextingible i aromàtica, de manera que el cap místic enviava enlaire novament el seu broll vaporós...” (p. 381), i Ismael aprofita per a fer mesures científiques mesurant la grandària  i la llargària dels ossos exposats  “Com pot ser això- em cridaren- Com goses prendre mides del nostre Déu! Això és cosa nostra! (p. 583)

També, en  el monòleg preciós de Ahab davant el cap esquarterat de la balena que Ismael compara amb  la insondable  ESFINX, : “Parla, parla cap poderós, digue’ns el secret que amagues?(p. 415)

La noció de la natura,  el símbol de l’ INEFABLE, EL MISTERI  DE LA VIDA I DE LA MORT , recorre tota l’ obra. Recordem que l’ hostaler de la fonda on Samuel s’hostatja abans d’ embarcar, posta de cognom TAÜT  i  Queequeig, que  malalt, al costat de Pip, vol morir com els de la seva raça  embalsamat  en  la seva canoa,    a la deriva cap els arxipèlags  siderals, on  creien  que les illes eren estels.  “Pobre trescamón  no acabaràs mai el trescament tan cansat? On te’n vas ara? Però si les correnties et porten per les dolces Antilles, on les platges només són batudes per lliris d’ aigua, em voldràs fer un encàrrec per mi? Cerca un Pip que fa molt de temps que es va perdre i em penso que corre per aquelles Antilles llunyanes. Si el trobessis consola’l perquè deu estar molt trist, perquè, mira! Es va deixar l’ alduf...i jo l’ he trobat...ara Queequeig  more’t, que jo et tocaré la marxa fúnebre.” (p. 617)

 

La separació entre el JO i l’ Univers “La identitat s’assoleix a través de la presa de consciència de la separació del món exterior”

“Que Déu t’ajudi vell, els teus pensaments han creat una criatura en el teu interior. I aquell, els intensos pensaments del qual el converteixen en Prometeu, té un voltor que s’ alimenta per sempre en el seu cor; i aquest voltor és la mateixa criatura que ha creat”(p. 282)

El malson obsessiu, la referència al voltor com la criatura creada que devora el creador que ens porta al món de Kafka i el ressò de Freud i Nietzsche. “Considereu tot això, i llavors gireu-vos a la terra verda amable i dòcil; considereu-les totes dues, la mar i la terra: no trobeu una estranya analogia amb alguna cosa de vosaltres mateixos? Car així com aquest oceà aclaparador rodeja la terra verdejant, així l’ ànima de l’ home hi ha una Tahití insular, plena de pau i joia, però encerclada per tots els horrors de la vida mig coneguda” . Els horrors els dimonis de l’ inconscient i en l’ analogia terra/mar una magnífica descripció del JO i l’ ALLÒ freudians. D’una banda, la terra, la superfície, el conscient conegut, l’ instint de la vida; per l’ altra, el mar, les profunditats abissals, l’ inconscient desconegut, l’ instint de mort.

“Però vosaltres les ombres, sou més prediccions que avisos! I no tant prediccions de l’ exterior com verificacions del que s’esdevé a l’interior. Car amb poques coses externes que ens subjecti, les necessitats internes del nostre ésser ens continuen empenyent (p. 239)

 Aquest inconscient desconegut, que  Ismael sospita quan  reflexiona que  la monomania del capità, no va aparèixer  en el moment en que Moby Dick li va arrencar la cama:

“Ahab i la seva angoixa varen jeure plegats al mateix coi...fou llavors quan el seu cos esqueixat i la seva ànima ferida varen sagnar l’ un dins l’ altre, i en aquesta fusió el tornaren boig. Fou llavors... en el viatge de retorn després de l’ encontre, que la monomania final s’ensenyorí d’ ell; i, això sembla cert a partir del fet que, a intervals durant la travessia, va tenir moments de desvarieig llunàtic i que tot  hi mancat d’una cama, encara li quedava tanta força vital en el seu pit egipci, força intensificada pel deliri, que els oficials es van veure obligats  a fermar-lo mentre navegava, desvariejant en el seu coi. En la seva camisa de força es gronxava al bressoleig foll de les galernes” (p. 261)

Ismael i Ahab “en la persecució d’ aquests misteris llunyans  que somiem, o en la cacera turmentada d’ aquest fantasma demoníac que una hora o altra neda davant tots els cors humans, tant una cosa com l’ altra, mentre l’ encalcem per aquest globus rodó ens porta a laberints embarrancats a mig camí” (325)

Ismael connecta amb el seu inconscient, quan es pregunta que significa el color blanc per a ell, representat per  la Balena Blanca, que li crea tant de terror.

“Un horror vague i sense nom, que, a vegades per la seva intensitat dominava tots els altres. PERÒ ERA TAN MÍSTIC, TAN A PROP  DE LA INEFABILITAT, que gaire bé no em veig amb cor d’ explicar-ho de manera comprensible. Era precisament la blancor de la balena que m’ aterria” (p. 265) 

 

 Melville en fa diferents exemples de la blancor com símbol de la bellesa i de l’ horror  i en busca la causa d’ aquest efecte “exerceix sobre nosaltres el mateix encís, encara que modificat, podem dic tenir l’ esperança d’il·luminar alguna clau casual que ens porti a la causa oculta que cerquem?(p, 269)

Ismael, molt abans que Freud, es pregunta si el terror que experimentem els animals i  nosaltres, tenen a veure en remembrances  anteriors potser no viscudes personalment, però si en traumes molt anteriors que queden en l’ inconscient:

“Per què aquest poltre jove, parit en alguna vall plàcida de Vermon, ben allunyat de qualsevol animal de presa, per què, en el dia de més sol, si li bellugues una pell fresca de búfal rere d’ ell de manera que no la pugui veure sinó tan sols ensumar l’ olor de mesc salvatge, per què s’espanta, renilla,i amb ulls esbatanats perneja a terra amb un terror frenètic? No hi ha remembrances en ell de cornades de criatures salvatges a la seva vall verda del nord, de manera que la estranya olor de mesc que ensuma no li pot recordar res que estigui associat amb l’ experiència de perills anteriors?(p. 272) Què en sap , aquest poltre de New England, dels bisons negres del llunyà Oregon?    

I què hi ha en l’ inconscient d’Ismael que li crea tan d’ horror? “el gronseig de la mar lletosa, els cruixits desolats del gel engarlandat de les muntanyes, els esllavissaments desolats de la neu esventada de les prades, tot això és, per a Ismael, com aquesta com aquesta pell de búfal agitada sobre el poltre esgarrifat! (p. 273)

“tot i que ni vós ni jo no sabem on rauen les coses sense nom de les quals el senyal místic ens dóna aquests indicis, per a mi, com per al poltre, aquestes coses han d’ existir a part o banda. Tot i que en molts dels seus aspectes el món visible sembla format en amor, les esferes invisibles varen ser formades en terror” 

Ismael acaba pensant com un psicoanalista o un  filòsof que en realitat tot l’ imaginari que l’envolta  i que ell relaciona amb la blancor  i se li presenta com terrorífic,  té a veure amb el  que embolcalla el RES, EL BUIT,  EL FORAT, LA MORT I PER A UN ESCRIPTOR  LA PÀGINA EN BLANC. La buidor, el forat del capità Ahab.

¿És  que, per ser indefinit com és, expressa vagament les buidors i les immensitats sense cor de l’ Univers, i així ens apunyala per l’ esquena amb el pensament de l’ aniquilació, quan contemplen les fondàries blanques de la via làctia? O és que essent per la seva essència, no tan un color com l’ absència visible del color, i alhora el resum de tots els colors, és per això, és per això QUE HI HA AQUESTA BUIDESA MUDA, PLENA DE SIGNIFICAT, en un vast paisatge de neu...un incolor ateisme de tots els colors davant del qual reculem?(p. 273)

“DE TOTES AQUESTES COSES LA BALENA ALBINA , N’ ERA UN SÍMBOL”

La  analogia natura-ànima humana, (el capità Ahab exclama:“Oh Natura! Oh ànima d’ home! Què lluny de tota possible expressió són les teves analogies travades!”) on els romàntics  bastiren les seves estructures simbòliques, també és una davallada a les profunditats de l’ abisme, un viatge al fons de la pròpia consciència. Els personatges es veuen arrossegats  per una mena de vertigen al·lucinatori vers una versió d’ infinitud, el jo confós  amb el miratge de les aigües tranquil·les., com  en el capítol 93 EL NÀUFRAG , amb la descripció terrible del pobre Pip, el negret “que malgrat el seu cor tendre, era en el fons, molt eixerit, amb aquella vivor  agradable, desperta i alegre peculiar de la seva raça...”que aterrat  quan el fan baixar a la barca amb Strubb cau de la barca. Abandonat en alta mar, fins que és recollit, es torna boig “Pujant i baixant en la mar, el cap d’ eben de Pip semblava un clavell d’ espècies” (p. 539) “d’ aleshores ençà, el negret va variejar per coberta com un idiota, fins que a l’ últim, els homes digueren que ho era. La mar, burleta , havia estalviat el seu cos finit, però havia ofegat la infinitat de la seva ànima...” (540) així doncs, la follia de l’ home és el seny del cel.

On és el savi? On és l’ escriba?...No ha fet Déu follia la saviesa d’ aquest món? (I Corintis 1, 19-20)

 

O Samuel , davant del foc de la destil·leria, mentre porta el timó,   perd la consciència de la  raó transportant-se a un estat, quasi bé delirant: “Home no mireu massa el foc! No somieu mai amb la ma al timó!.. no cregueu en el foc artificial...que fa que totes les coses semblin fantasmals. Demà , a la claror natural del sol, el cel serà brillant, el matí mostrarà  d’una manera diferent, almenys més suau, els qui ara espurnegen com diables entre les flames enforcades...no obstant això, el sol no oculta l’ oceà que és la banda fosca d’aquesta terra, i que n’ és les dues terceres parts”(p. 521)

L’ aigua , la grandesa de l’ oceà, aquesta fugida endavant, aquesta petita societat del balener on Melville viu, li permet també, fer una forta crítica social. Melville a través de la informació que ens aporta   de les lleis instaurades per als baleners per a saber de qui és propietat una balena morta, amb dificultats de ser recollida en alta  mar, marcant un senyal;  aprofita per fer una reflexió sobre l’ arbitrarietat  de les lleis humanes. “Sovint la possessió és tota la llei. Què són els tendons i les ànimes  dels serfs russos i els esclaus republicans sinó peixos fermats, la possessió dels quals és la totalitat de la llei?...què són els pobles i llogarrets heretats del duc Dunder sinó peix fermat?...i pel fa a tots ells, no és la possessió la totalitat de la llei?... què era Amèrica l’ any 1492 sinó un peix a lloure, en el qual Colom hi va clavar l’ estendard espanyol per tal de marcar-la per als seu senyor i senyora reials?...què són els Drets de l’ home i les Llibertats del Món sinó peixos a lloure?...i què sou vos lector, sinó un peix a lloure i alhora un peix fermat? (p. 520)

O en el capítol  90.  CAPS O CUES, quan parla de la llei, encara vigent a Anglaterra, que diu que de totes les balenes capturades, el rei n’ha de tenir el CAP i la reina LA CUA “una divisió  que, en la balena, s’ assembla molt amb xapar una poma per la meitat: no queda res entremig” (p. 520)...Però per què el rei ha de tenir el cap i la reina la cua? Doneu-nos-en una raó advocats! (p. 523)

Melville també  és l’ ecologista del segle XIX i denuncia el malbaratament dels productes que costen tantes vides humanes que cap diari dóna a conèixer.

“Per amor de Déu! Sigueu estalviadors amb les vostres llànties i espelmes! Per aconseguir cada galó que vosaltres cremeu s’ ha vessat, almenys, una gota de sang humana! (p. 286) 

“Aneu al mercat de carn un dissabte a la nit i mireu la quantitat de bípedes vius que miren esbalaïts les llargues fileres de quadrúpedes morts. Aquest espectacle no és per despertar la ferotgia d’ un caníbal? Caníbals? Qui no és caníbal?. Jo us dic que hi haurà més tolerància per al caníbal de les illes Fidji que va salar un missioner en el seu celler en previsió d’una època de fam imminent, hi haurà més tolerància per aquest illenc previsor, dic, el dia del Judici, que no pas per a tu, civilitzat i il·lustre golafre que claves els ànecs a terra i et regales amb els seus fetges convertits en el teu Paté-de-foie-gras. (p. 403)

Finíssim el seu comentari quan en la preciosa descripció de la caça i mort del catxalot vell i malalt “El Pequod troba la donzella”, Ismael diu: “però no hi va haver compassió, car, malgrat la seva vellesa, malgrat tenir només un braç i els ulls cecs havia de morir de mort i ser assassinada per tal d’ il·luminar les noces alegres i altres festes dels homes, i també per enllumenar les esglésies solemnes que prediquen inofensivitat incondicional de tothom envers tothom” (p. 471)

Aquesta existència impenetrable impossible d’ interpretar, però  immersa en la cultura, que,  de forma sistèmica, forma part de tots nosaltres i ens agermana. Ismael, lligat a Queequeg que lluita damunt la balena, les ones i els taurons, depenen l’ un de l’ altre “aquest mortal té, d’una manera o una altra , la seva connexió amb d’altres mortals. Si el vostre banquer fa fallida patiu, si el vostre apotecari us envia per error una metzina en les píndoles, us moriu” (p.426) 

 

I dins de tanta tragèdia i angoixa,  amb el recurs de la ironia, Melville s’eleva al cim  del tamboret, on els guaites del Pequod, hi fan la seva guàrdia.  La tieta Caritat porta el gingebre a bord abans de sortir i prega al cambrer que no doni mai licors als arponers (p. 428)  o en Cap. 101 LA GARRAFA  Melville explica  amb humor,  les abundants reserves dels baleners anglesos i danesos i les seves borratxeres. O les xerrades amb el lector a qui li adjudica les preguntes que el que llegeix li farà : “Però perquè em fastigueges  amb tots aquests raonaments?... és que no saps distingir l’ aigua del vapor?” (p. 488).

Potser Samuel , salvat pel taüt-salvavides, recollit pel vaixell Raquel errant en la recerca dels seus fills desapareguts ”era Raquel que plora pels seus fills que ja no hi són “ (p. 675)(Jeremies i Mateu) ,l’ únic que es salva, podrà acostar-se com el balener s a les illes Bataan (Filipines) on Ahab creia  que hi havia  la balena blanca,

“Hi ha no se sap ben bé quin misteri dolç en aquesta mar, el glopeig suau i terrible de la qual sembla parlar d’ alguna ànima oculta de davall...somnis ofegats, somnambulismes i ensonyaments, tot allò que nosaltres anomenem vides i ànimes, són aquí somiant i somiant, remenant-se com dorments en els seus llits: així són les ones sempre agitades per la seva inquietud” (p.620)