El mestre del macabre: Edgar Allan Poe i les seves obres, de Jordi Llavoré. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

Moltes gràcies Jordi Llavoré  i Alícia per aquesta joia: Dos assajos, un  de Jules Verne i un altre de Lovecraft sobre Allan Poe, que han sortit a la llum, després de tant de temps i la petita, també joia,  del capítol “Apunts sobre el gòtic polar”, on l’ autor ens  fa un recorregut molt interessant i exhaustiu dels seguidors de Poe en les novel·les antàrtiques. EL BUIT,  El BLANC, l’ absència dels rajos, la cortina blanca on acaba la novel·la de Pym, el poble albí, la fulla en blanc de l’ artista, la terra buida, EL FORAT, EL TERROR.

Marguerite Yourcenar ens diu que “Una part de cada vida, consisteix en buscar les raons de ser, els punts de partida, les fonts. La meva impotència per a descobrir-los, em va portar, algunes vegades, a les explicacions màgiques, a buscar en els deliris el que està ocult, el què els sentits  no arriben a donar-me”

I el poeta Joan Margarit, deia que: “els humans som una espècie amb unes característiques que fan que l’animal que portem a dins acabi sorgint. Sabem moltes menys coses de les que creiem... Per això s’equivoquen els romàntics, que creuen que els monstres que troben a dins seu són macos i impressionants. Sovint no són macos. Per això són monstres. Escrius per aprofundir en tu. El que trobes a dins teu és també a dins dels altres”

Margarit, també diu que en la poesia s’hi ha de trobar la bellesa i la veritat i no poden anar l’una sense l’ altre. Buscar l’ universal. Aquesta recerca del que és desconegut i universal i poder-ho transmetre, és el que cerquen els poetes.

El filòsof Eugeni Trias en el seu llibre “Lo bello y lo siniestro” ens exposa com la bellesa seria un vel que ens defensaria de l’ horror. El que és sinistre com condició i límit del que és bell.

“Vici i virtut són per a l’ artista, materials per a l’ art” Oscar Wilde
“El que és bell és el començament del que es terrible que encara podem suportar” Rainer Maria Rilke 

“Només podia estimar allà on la mort es barreja amb la bellesa” Edgar Poe

 

 

Freud planteja Lo Siniestro (1919), como una vivència contradictòria on el que és estrany se’ns presenta como conegut i el que és conegut es torna estrany. Torna a nosaltres com un sentiment d’ estranyesa i contingut terrorífic que ens produeix angoixa.

En llengua alemanya:

Heimlich =  íntim, conegut, familiar.

Un-Heimlich = desconegut, clandestí, terrorífic

 

El psiquiatra  López Ibor explica que el pare de Kierkegaard, li va explicar al seu fill la història d’un bandit generós, un ser que assaltava i assassinava per a donar als pobres, un tipus violent però generós. Kierkegaard, nen,  va quedar molt impressionat i  dirigint-se  a la seva habitació, es va posar davant del mirall i  detenint-se, es va mirar detingudament. Va ser en aquell moment que li va sobrevenir l’ angoixa.

 López Ibor es pregunta ¿què li va passar que es va angoixar tant?. I respon: Va veure el  criminal que tots tenim dins.

El què és sinistre, estrany, com quelcom que estava destinat a pertànyer ocult i de sobte, ha sortit a la llum.

Com podem tenir por de quelcom que no coneixem? PERQUÈ NO HI HA RES.

EL  Heimlich esdevé  Un-Heimlich diu  Freud. El que veiem en el què és sinistre, són les estructures com la mort, la violència, l’ odi. El terror que creiem haver superat fent-nos adults.

Fixem-nos en que diu Poe en el seu conte de “La carta robada” que “ Dupin ha començat per saber coses del ministre D***, va aprendre que aquest era poeta i matemàtic a la vegada.

-Com a poeta i matemàtic-diu ell-, és capaç de raonar bé, en tant com a simple matemàtic hauria estat incapaç de fer-ho i hauria quedat a mercè del prefecte”

“Això és molt profund, estimats lectors meus; el matemàtic se les hauria enginyat per inventar un amagatall, però el poeta tenia pensat prendre un altre camí, optant per la simplicitat. Hi ha objectes  que s’escapen de la vista humana per ser d’una excessiva evidència”

John Huston en la seva pel·lícula sobre Sigmund Freud, “Secret passion” on hi va col·laborar com guionista Jean-Paul Sartre,  diu  que hi ha hagut varis  moments claus en  la història que han trencat el pensament narcisista de la humanitat:  Una, va ser la revolució Copernicana en què es va descobrir que la terra no era el centre de l’ Univers, la de Darwin quan  va demostrar que l’ésser humà , prové dels animals  i Freud, amb  la psicoanàlisi que posà en qüestió que l’ ésser humà es guiï racionalment i per tant no és el coneixement, la veritat de la seva existència.

La veritat de l’ inconscient, aquesta part desconeguda de l’ ésser humà.  Jacques Lacan, el psicoanalista francès que rellegeix Freud i l’ actualitza, va dir que la vertadera llibertat humana és de la consciència del subjecte de no ser lliure, pel fet de la seva determinació inconscient.

 

Jacques Lacan que va definir l’ inconscient com si estigués estructurat com un llenguatge, segons demostren els símptomes, els somnis, els actes fallits, els acudits i els poetes, va escriure un seminari sobre “La carta robada” de Poe, per il·lustrar la seva ensenyança sobre el signe. Una carta (la lettre, en francès) sempre arriba  al seu destí, perquè el significant s’inscriu en l’ inconscient i determina el destí del subjecte en les seves orientacions. Freud havia dit que “penso on no sóc, per tant sóc allà on no penso”, desvirtuant així la idea cartesiana del “Penso, doncs existeixo”. El Jo, per tant, seria una joguina del pensament i per tant del llenguatge què el governa.

Dupin, VEU la carta que està a la vista, que  la policia no havia VIST, perquè només havia MIRAT. No és el mateix VEURE que MIRAR. Per a Freud la MIRADA és una acció pulsional que cerca la satisfacció i consumeix energia , però VEURE, està lligat al comprendre i VEURE més enllà, com l’ artista, el poeta;  el pacient, en un psicoanàlisi, que  se n’ adona que  la part imaginària del que creu,  amaga la veritat.

Tant Freud com Lacan, van prestar atenció a la por i li van dedicar textos i seminaris per fer avançar la teoria psicoanalítica. En efecte, l'experiència de la por, es troba sempre vorejant la veritat del subjecte, ja que la seva pròpia estructura implica la producció d'un efecte de profunda estranyesa al cor d'allò més íntim i familiar. L’ estranyesa, el buit,  donen forma a alguna cosa que s'escorre, s'escapa, s'amaga i que no es deixa atrapar pel llenguatge.