El lector, de Bernhard Schlink (Teresa Serramià)

 

El protagonista d’aquesta història, talment com si es trobés al nostre costat, ens l’explica, directament, amb pèls i senyals. La història està dividida en tres parts:

 

 

1ª PART

Comença quan ell té 15 anys i es troba malament pel carrer en tornar a casa i una dona d’uns 35 anys, Hanna, el troba, l’atén i l’acompanya. A rel de la malaltia, Maichael  passa un temps llarg fent repòs. Sentint-se avorrit i sol. En aquesta tacitura, inicia una relació amorosa –que el marcarà per tota la vida- amb Hanna el dia que, seguint els consells de la mare li porta un ram de flors en agraïment. La relació pren força  quan marxen, sols, amb bicicleta, 4 dies de vacances de Pasqua. I comença a fallar quan ell inicia la vida social amb els nois i noies de la classe. Va a la piscina amb ells, flirteja.... I s’adona que està incòmodament dividit en dues direccions oposades. La relació s’acaba quan Hanna desapareix de la piscina després d’haver-se apropat a ell uns 20 metres. Maichael pensa que ho ha fet en veure que ell a dubtat en alçar-se només veure-la i que, per tant, s’ha avergonyit d’ella davant els companys.

 

 

2ª PART

La busca desesperadament però tan a la casa on viu com a la feina li diuen que ha marxat i ja no tornarà. Se sent desfet i culpable. Ho passa molt malament i per tal de no ser descobert pren una actitud d’home adult aparentant que està de tornada de tot i no l’importa res. Sempre que estableix una relació amb alguna dona es decep. No fa aquella olor. No té aquell tacte. Li manca l’erotisme que ella desprenia. Passa l’estiu a la biblioteca de punta a punta de dia. Els caps de setmana, a casa, estudiant. Diu que no a qualsevol invitació menys a la que li fan a la cabana d’alta muntanya on coneix a Gertrud amb qui es casarà, tindrà un filla, Júlia, i se separarà quan aquesta tingui 5 anys. Un professos vell els proposa fer un seminari seguint els esdeveniments d’un judici contra unes dones guardianes dels Camps de Concentració. Allí troba de nou a Hanna.

 

 

3ª PART

mentre dura el judici els seus sentiments són contradictoris. Voldria que li anés bé a ella, però alhora se sent incòmode si l’imagina lliure i a ell havent d’afrontar un futur amb o sense ella. Ara ell és el fort, el que hauria de DONAR i ella la dèbil, la que hauria de REBRE. Passejant pels boscos i donant voltes a tot el que succeeix, li cau la vena dels ulls: Hanna és ANALFABETA! Mig enganyant-se consulta al pare filòsof i va a veure al jutge del cas, però a cap dels dos no els revela el secret. Mora aquell professor i Gertrud l’avisa de l’enterrament. Ell rep de mal grat la notícia. No volia pensar-hi mai més en tot això! Però hi va i allí i troba un antic  company del seminari a qui defuig per no explicar-li perquè estava tant interessat en aquella acusada força bonica.

 

 

 

Contràriament al que, en un primer moment, li pot semblar al lector, diria que el veritable, la veritable. protagonista, és Hanna. Ella vertebra els diversos fets que es desenrotllen sempre entorn seu. (Tots!)És la més important. Malgrat hi ha una època en la que no és present, físicament, a la història, la presideix amb una força inqüestionable.

Mentre que, el personatge de Michael, se’ns mostra “corrent, normal, vulgar” fins i tot. Es deixa estimar(“ a nadie le amarga un dulce”), queda tatuat per la “seducció” de la relació. I aquesta vivència presideix tota la seva vida. I, després de l’absència d’ella, quan la troba de nou, s’adona que els papers estan canviats: ell és, ara, el “superior” mentre ella és la “desvalguda”. És l’hora de DONAR enlloc de REBRE i això no li abelleix. No li convé.

Hanna es mou en un món infinitament més petit que el nostre, els dels  alfabetitzats. El seu món, tal vegada comparable al d’un salvatge perdut en un hàbitat inhòspit. Món presidit per la immediatesa: només pot viure pel moment. Duta per un sol instint: sobreviure! Actua “a flor de pell”. 

 

Bernhard Schlink

Hanna es mou en un món infinitament més petit que el nostre, els dels  alfabetitzats. El seu món, tal vegada comparable al d’un salvatge perdut en un hàbitat inhòspit. Món presidit per la immediatesa: només pot viure pel moment. Duta per un sol instint: sobreviure! Actua “a flor de pell”.

1-    ha de menjar.

2-    necessita diners

3-    ha de treballar

4-   ningú ha de conèixer MAI el seu secret del que se n’avergonyeix

més que si fos un crim execrable.

      SEMPRE que es troba davant un full i un llapis FUIG.

De fet la seva vida és: una constant FUGIDA....

5-    No té cap amic íntim. No els por tenir a causa de la seva vida nòmada.

6-    Ella, però, sembla voler salvaguardar-se en la seva petita –gran-DIGNITAT. Vol, malgrat tot, ser RESPECTADA i més per ell, l’únic company de la seva extrema solitud.

7-    Amb Michael se sent desinhibida. Baixa la guàrdia. S’hi veu en cor de deixar lluires els seus sentiments més “salvatges”, naturals, primaris, perquè el veu més fràgil, encara, que ella mateixa. Actua de MARE i en l’amor que li aboca hi entra  ple un “sexe espontani, net de prejudicis. ” (ho dic per contrastar-ho amb el dit “sexe pel sexe”. En ella el sexe, crec, és una continuació natural de l’amor,

de la tendresa que li inspira. Ell és: “el meu noiet”

8-    No té , A PENES, cap influència religiosa condemnatòria.

9-    L’amor per ell ( l’únic lliga’m d’amor que la fa viure), és tan profund, tan salvatge, que per AMOR aprèn, sola, a llegir i a escriure. I quan el rep en persona, físicament, resplendeix d’il·lusió i de força que perdrà TOTALMENT en adonar-se que ja no és estimada, sinó protegida “per caritat”, com un favor magnànim que se li atorga. I el seu orgull (el seu petit orgull, l’únic orgull que es pot permetre) se sent ferit en el més profund

10-  Ell també la condemna: pensaves en això (el crim), mentre fèiem l’amor? “A mi ningú em comprèn. Ni tu ni el jutge. Només ells, els morts, em comprenen.

 

Ell farà, a contracor “allò que queda bé”. Que intueix que la societat espera d’ell. Planifica amb FREDOR els passos a donar. I els segueix amb una admirable escrupolositat

Hanna és una dona solitària que amaga el seu secret com qui amaga una lacra inconfessable, malgrat li costi la llibertat i la presó. (semblant al que feien els blancs nascuts de pare o mare negres).

 

Mostra una gran dignitat i un sentit comú notables:

-què hauria fet vostè?-, pregunta al jutge quan aquest pretén acorralar-la amb les seves greus acusacions.

 

Excel·lent observadora, acomplexada pel seu “problema”,

es troba en inferioritats de condicions respecte de l’entorn

que fan que canviï freqüentment de residència i no pugui percebre l’abast real dels esdeveniments  que l’afecten.