Vida privada, de Josep Maria de Sagarra (Glòria Calafell)
Marc literari
Hem dit anteriorment que la novel·la, com a gènere popular i com a víctima del rigor noucentista, tindria un valor emblemàtic a l’hora de la seva publicació.
El 1917 és un fita important per dues raons per a la “resurrecció” de la novel·la: la mort de Prat de la Riba i l’aparició de “La Novel·la Nova” dedicada a la difusió popular de la literatura catalana. Es reediten autors modernistes que havien estat bandejats: Prudenci Bertrana, Víctor Català, Casellas, Rusiñol, Pous i Pagès, Oller i tots els autors de la Renaixença sota el paràmetre de les Normes Ortogràfiques. Tot un guany i un encert. Calia, però, una nova novel·la moderna en català. A 1918 surt L’abrandament de Carles Soldevila que somou el panorama literari i poc després surten Quatre històries de Duran Reynals, la mort sobtada del qual “roba a Catalunya el seu Flaubert” juntament amb la prosa de Martínez Ferrando, de Joaquim Ruyra, Josep Carner, López Picó... És però amb Paulina Buxareu (1919) un encàrrec de Josep Carner, director literari de l’Editorial Catalana, que la nova novel·la catalana comença a tenir pes. La novel·lística de Sagarra, doncs, és empesa per una qüestió diguem-ne patriòtica.
Concepte de novel·la
Sagarra, doncs, comença a alçar-se com a novel·lista. Aparentment, l’autor, enfoca la novel·la com una dimensió contrària a la poesia i al teatre. La novel·la li permetia, per les seves característiques materials, un caràcter de crònica que ell hi aplicà sistemàticament, en connexió estreta amb la seva feina de periodista: la realitat del moment en els aspectes més variats n’és el punt de partida. Temàticament, la novel·la amb “la idea de treure el suc ... a cada classe social, tocant el viu i el moll de l’os” li possibilità ultrapassar, en una situació semblant a la de Carles Soldevila, les fronteres de la tradició, la censura (fins la del mateix autor pels motius que sigui). En aquest aspecte Sagarra ens diu que “...moltes coses que el públic s’empassa dins d’una novel·la, les rebutja escandalosament si se les troba en un escenari”. I, també, a través de la narrativa de ficció, Sagarra vehiculà una meditació sobre l’existència humana exemplificada en sectors diferents de la composició social i, en el fons, única: la humanitat civilitzada és mentidera per naturalesa, a consciència o innocentment.
El seu concepte de novel·la i el model que proposà pertanyien, de fet, al segle XIX, perquè “d’aquest segle encara en mengem tots i en menjarem molta estona, si Déu vol”.
Paulina Buxareu és la visió costumista d’una família benestant barcelonina, els Buxareu. Sagarra tractà una realitat social a la manera noucentista: amb una ironia amable i compassiva (tot un salt, si ho comparem amb la literatura modernista).
Després de Paulina Buxareu, al cap de cinc anys, publicà All i salobre. Aquest temps transcorregut el panorama de la narrativa catalana ha canviat considerablement. Té a veure amb els grans canvis de la literatura europea. All i salobre està situada a un poble del Cap de Creus. La tragèdia desproveïda de grandeses d’un jove seminarista sense vocació, Quimet, que s’ha destruït per un desig sexual encarnat per la Marí, una dona tan primària com ell.
Aquest tema hauria de donar per a una tragèdia gran, queda en res. El personatges són plans, els manca força i determini i, sobretot, contingut humà. En aquest sentit la base vuitcentista domina tot el material. Cal dir que la novel·la fou titllada d’escandalosa per la societat de llavors.
[1]Vida privada
Vida privada és, diu Josep Pla, “un llibre d’una normalitat europea inqüestionable” Certament, en el context de la narrativa catalana d’entreguerres, la darrera novel·la de Josep M. de Sagarra pot produir, a cop d’ull, una impressió de modernitat que es desintegra quan es volen veure els mecanismes.
Va sortir l’octubre de 1932, al cap de quatre anys de l’escàndol d’All i salobre. L’èxit editorial que va seguir a la publicació de Vida privada la féu mereixedora del premi Crexells, atorgat a la novel·la quan encara no havien passat dos mesos de la seva edició, la qual cosa pressuposà encara més vendes. No cal dir que per segons quins episodis de la novel·la també fou titllada d’escandalosa i, sobretot, perquè en molts personatges encoberts sense cap nom, s’hi podia reconèixer personalitats de la vida barcelonina del moment.
Argument
A Vida Privada Sagarra gira els ulls a la seva pròpia classe social, aquest “gran món” que es mou de nits. En el centre d’aquest “gran món” hi trobem les escorrialles d’un certa aristocràcia local, centrada, sobretot, en els Lloberola, que viu els darrers moments en la transició de la Dictadura de Primo de Rivera a la República, és a dir des de 1927 a 1932. Hi trobem, entremig, l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1928. Aquest moment històric representa la crisi d’unes condicions socials que els mantenien.
Com he dit abans, qui exemplifica sobretot aquesta decadència perquè intensifica amb la ruïna moral la ruïna econòmica, que ja és un fet en començar la novel·la, és la família Lloberola ─Fixem-nos en el cognom, altra vegada la ironia sagarriana. No arriben a “llops” són lloberols, una camada–nissaga degradada, adulterada─ Representen aquesta dissolució completa d’una noblesa obtinguda al segle XVIII. La degradació i dissolució moral i econòmica és l’eix estructural bàsic de Vida privada.
Don Tomàs de Lloberola a la vellesa, els seus fills, Frederic i Guillem, homes fets, i els seus néts, Maria Lluïsa i Ferran, fills de Frederic, liquiden de manera progressiva i amb cinc finals diferents els “principis” encarnats en un nom que no significa res, perquè ja no té res. De fet és una història sinistra i elegíaca encara que l’autor la qualifiqués en la seva presentació com “Vida privada al costat de la realitat no passa de ser una modesta novel·la rosa”
Estructura de l’obra i temps històric
La tria dels Lloberola com a nucli central de la reflexió que fa Sagarra a l’entorn d’un final d’etapa és bàsica per a l’organització de la novel·la. Els personatges de viuen el present de l’acció en dos moments: 1927 i 1932, que corresponen, respectivament, a les dues parts de la novel·la d’extensió molt similar. Com s’ha dit, anteriorment, entremig hi ha l’exposició Universal i el canvi de règim, que acaben d’accentuar el caràcter decadent de la societat a la qual pertanyen.
1a. part
L’acció transcorre durant cinc mesos històrics. Diversos episodis van preludiant el fet central: el xantatge que fa Guillem de Lloberola al baró de Falset per un fet sexual que posa en evidència els tres personatges implicats: el matrimoni Mates: Conxa i el baró i Guillem. Aquesta escena fou causa de comentaris de repercussió social a l’època) , i ambients i personatges, passat i present, s’organitzen a l’entorn d’un sol objecte irradiador i simbòlic: una lletra de canvi i un suïcidi induït per aquest xantatge.
2a. part
L’acció es disgrega però els efectes són molt menys segurs. A partir de la situació oberta amb què s’ha clos la primera, hi ha una successió de camins paral·lels cap a un nou equilibri (que cal relacionar-lo amb la nova situació política. Segons Marina Gustà “Sagarra força la situació per tal de donar una “solució” a cada personatge” Possiblement per aquest motiu es veu obligat a fer veritables malabarismes (la història de Ferran de Lloberola és el més clar) per completar la panoràmica i fer aparèixer aquest equilibri com a resultat inevitable de circumstàncies personals i context socio-polític.
Personatges
Si els Lloberola són el centre de Vida privada, la resta de personatges prové de les relacions que mantenen amb la família protagonista fins a formar un complex tramat de relacions. De fet demostra la inutilitat d’una classe social que viu fora de la realitat: “tota la tradició d’ells és la humitat de les parets; fora d’aquestes parets; fora d’aquestes parets hi ha la vida vida que ells no han comprès mai, hi ha la Barcelona, m’entens? ¿Què han fet tota aquesta gent per al país, quin esforç han aportat? Res absolutament”.
Don Tomàs de Lloberola exemplificada pel tapís, un gobelí (“aquells senyors que tenen aquell tapís tan bo”) que acaba venent a Hortènsia Portell i que anys més tard el recuperarà Guillem. És la d’una part d’aquesta societat inútil que [2]“no ha alçat mai un bri de terra” No ha fet res de profit i ha hagut de vendre la part més gran de la hisenda fins i tot el casalot del carrer Sant Pere més Baix per anar a viure a un piset del carrer Mallorca: “Mentre el sr. Marquès de Sitjar vivia al carrer de Sant Pere més Baix, semblava que fos alguna cosa; ara el tens arruïnat en un piset gairebé de menestral; és un pobre senyor Tomàs i res més”) Reconeix que “jo sóc d’una altra època” com “la seva Leocàdia que agraeix quan la captaire i diu sense cap esforç “Déu li pagui, senyora marquesa”. És el que en resta. Don Tomàs, a la fi de la novel·la, morirà maleint la República i enterrat com “un ninot esgarrifós” (pg. 207) amb l’assistència de “quatre gats” com a seguici. La fi del seu món que ell i altres com ell havien malmès.
Fills i néts
A Vida privada tothom és fill dels seus orígens, com efectivament es demostra, i es remarca, en les històries de Frederic, Guillem i Maria Lluïsa; la importància o la indiferència per dir-se Lloberola és igualment significativa, perquè ningú no pot fugir dels seus condicionaments atàvics: la degradació moral. En Ferran, però, a causa d’una catarsi, no n’està de condicionat. De fet, desentona a consciència.
Frederic de Lloberola És l’hereu de totes les xacres familiars: gandul, apàtic, inútil, vanitós i mentider. Troba en el sexe, amb Rosa Trènor, i altres un mitjà per evadir-se d’una existència grisa i fracassada. Tomàs de Lloberola no el pot veure, perquè hi veu un retrat. De fet pare i fill són la mateixa cara de la moneda.
Frederic acabarà els seus dies sol en una casa rural, últim reducte del patrimoni familiar, aclaparat per la tuberculosi.
Guillem de Lloberola. És un amoral. No té cap escrúpol i fa servir el sexe per lucrar-se. És un gigoló que treu partit de la seva bellesa física i ho fa com a compensació econòmica disfressada per la il·lusió de viure literàriament. És vist “com un “pinta” que acabarà a presidi” (pg. 160) Fins i tot a la seva mare li fa por “aquell fill bell de cabells arrissats”.
Té una trobada sexual, un menage a trois amb Antoni Mates, marquès de Falset, i nét de drapaire; i Conxa Pujol, nimfòmana d’ascendència cubana, que té relacions amb pescadors, xofers... de la qual en traurà profit després de la mort del marit: es casarà amb Conxa. De fet “vendrà” l’únic que té: ell mateix per aconseguir diners i el reconeixement social de la família a través de la recuperació del tapís amb el casament amb la vídua del marquès de Falset (no abans que hagi deixat clar la seva vàlua com a amant mantingut: com a gigoló el considerava una pífia” en una escena que, tinc entès, també va ser comentada i de retruc va fer apujar les vendes de la novel.la: pg. 238 )
Maria Lluïsa de Lloberola. Seguint la nissaga, la més jove de les dones, per la qual àvia sent el mateix que pel seu fill petit, Guillem (pg.257), fa del sexe un fals alliberament i es casa amb un bilbaí després de ser l’amant de l’amic del seu pare en Bobby.
Tota la família i la resta de personatges formen part d’aquest món que es dilueix en la misèria moral. “l’aristocràcia catalana ha fracassat” (pg. 160) No és que Sagarra tingués especial predilecció per la burgesia, d’altra banda “cansaladers amb títols” (pg.160) perquè veia que l’aristocràcia era una xacra; no. [3]Com diu Joan de Sagarra “el meu pare no podia pair els burgesos de l’Eixample” però com diu un personatge anònim a la festa d’Hortènsia Portell (p. 159. Parlen de la marquesa de Perpinyà)
Se’n salven dos. Fan d’equilibri.
Ferran de Lloberola. Crec que forçant la situació, Sagarra dóna al personatge una sortida digna a través del moment polític: el fa lliurepensador. De la crisi religiosa de l’adolescència passa a la militància comunista. Desintegra amb poesia el “patrimoni moral” de l’aristocràcia a la qual pertany i no solament se’n desdiu, sinó que no li importa.
Pilar de Romaní. És la mare de Bobby. El fill l’adora. El retrat moral d’aquest personatge és ben clar: Pilar és “una personalitat barcelonina anterior a l’exposició del vuitanta-vuit, sensible a les olors colonials, a l’oli de les fàbriques, a l’eficàcia del cotó filat i a les comèdies d’en Pitarra (...) el seu cor col·laborava a l’aire de renaixement que en aquella època s’accentuava més a Barcelona”. La seva història és el paradigma de tota una generació que, en opinió de Sagarra, va saber unir amb gràcia l’interès individual i l’interès col·lectiu. Pilar arriba a la “intransigència de casta” només quan el “desllorigament de principis” l’empeny arrapar-s’hi com a única manera de preservar la seva individualitat: la “mentalitat democràtica” de la seva joventut corre ara el perill de confondre’s amb el que li havia fet més fàstic de tot que era l’esnobisme i les modes americanes” . És Bobby qui recull, a la mort de Pilar, la representació d’aquesta Barcelona d’abans sumida en el passeig elegíac del final: el carrer Ample, la plaça Reial, el passeig d’Isabel II, la Rambla i el Palau de la Virreina (llegir la fi de la novel·la). Pilar simbolitza tota la Barcelona, l’essència millor de la Barcelona d’abans, la de la Renaixença, segons Sagarra.
Hi ha altres personatges, però, que, al meu entendre, també s’escapen a la degradació Bobby, Leocàdia i, sobretot, un personatge que representa l’ascens social per la seva intel·ligència, supera la seva mediocritat de classe sense història i arriba a valorar tot allò que conserva rastres de l’època ideal: Agustí Casals “ell era fill d’aquesta Barcelona democràtica i menestral presidida per l’estalvi d’espai, estalvi de temps, estalvi de roba...” El paper de l’Agustí és nul. Serveix, però, per demostrar un valor que calia tenir en compte: la intel·ligència que no és patrimoni de cap classe social.
De la tècnica i l’estil en parlarem a la tertúlia.
Un llibre imprescindible i magnífic per llegir i rellegit.
ResponEliminaÉs d'aquells llibres que fan perdre la por als clàssics. Resulta entretingut i vigent alhora que ens apropa a la literatura d'inicis del XX. Molt recomanable.
Elimina