Retalls de la vida a Grècia i a Roma, de M. Àngels Anglada (Mercè Rigo)

 

La M. Àngels Anglada, potser avesada a la docència, ens fa el gran favor de seleccionar un recull, un tastet,  de texts, “uns retalls” dels nostres autors clàssics, que potser no llegiríem. Acostar-nos al gran plaer de la lectura d’uns autors, que malgrat haver viscut dos mil anys abans, pensen, fan i actuen com nosaltres en ple segle XXI. Per ventura hi ha una diferència, l’ amor per les lleis, per la filosofia, per les converses, per les deliberacions, per les assemblees, presents en la democràcia dels atenencs, que nosaltres defugim, impregnant de frivolitat la nostra política.

Ulisses es sorprèn  quan troba  el ciclop. No el desconcerta que tingui un sol ull, ni la seva monstruositat, sinó que visquin sense  lleis, ni assemblees, sense converses ni tertúlies.

“I no tenen aplecs per donar-hi parers ni judicis,

ans habiten carenes de puigs alterosos,

dins de coves balmades, i cadascun fa la llei.

als fills i a les mullers, i l’un no s’ocupa de l’ altre.”

Els grecs i els romans vivien, menjaven, cultivaven  i es relacionaven amb poques diferències amb  nosaltres i amb les mateixes emocions i sentiments: L’estiueig, temps per a pensar, descansar i escriure. Les cartes d’AMOR de Plini el Jove a Calpùrina, mentre estiueja a Pompeia: “car si les teves lletres tenen tanta suavitat, com són , en canvi de dolces les teves converses... Escriu-me dues cartes al dia...” (p. 33)

 

La vida luxosa dels rics;  les recomanacions, els remeis d’ amor  d’ Ovidi, distreure’s per oblidar l’ ésser estimat. Les precioses poesies d’ Horaci i  l’amor pel teatre de  Plaute, per als romans.

I per als grecs els preciosos epigrames de l’Antologia Palatina, veritables haikus, on quasi bé s’oloren els perfums i es senten els sorolls de l’ antiga Grècia Els Mimiambs, d’ Herodes, escrits en vers, representats amb dansa i música, vertaders retrats de la vida quotidiana: el regateig, la moda, els mestre...La novel·la històrica de Xenofont i la seva amistat amb Sòcrates amb el que mostra, amb l’ objectiu de fer-nos reflexionar,  de com lliurar-nos  dels xantatgistes, el de no semblar una cosa què no s’és, de  la importància de mantenir el cos sa i de tenir bons amics; sobre les preguntes de qui és el més beneficiat en relació a la bellesa, si el que mostra o el que mira; o de com és possible que un escultor sàpiga a través de la FORMA, les facultats de l’ ÀNIMA..

 Lísias , l’ advocat que defensa al pobre agricultor que l’ acusen (l’ acusació un acte etern) d’ haver tallat una olivera sagrada o la defensa d’un home que ha matat la seva dona, talment en la actualitat, en la violència de gènere, terme abans desconegut.

I acaba la preciosa caixeta  de plata dels texts,  amb el súmmum de la bellesa dels poemes de l’ Odissea que nosaltres vàrem llegir fa temps: Nausica “la dels blancs braços”,  amb el carro i les mules, curulles de roba, anant   al riu amb les seves serventes, on hi  rentarà la roba del seu casament. Allà serà trobada per Ulisses i quasi sentim el perfum de l’ oli amb el que li massegen el cos les seves serventes després del bany i de la bugada. O la conversa d’ Ulisses, quan arriba a Ítaka  amb el porquerol, que no el reconeix o en la cacera del senglar on Ulisses acaba ferit.  

 

La M. Àngels Anglada, que estimava tan els clàssics, ens diu de com la repetició i la memòria oral formava part de la cultura popular, potser en això, si que som diferents.

Algú va dir que per a poder pensar i recitar històries, algú s’ha d’ avorrir. Permetre deixar passar el temps com feia Plini.

“Em demanes com  passo el temps en les meves terres d’ Etrúria, a l’estiu.

Em desperto quan s’ escau...Les finestres romanen closes. Car, a pleret , separat i alliberat de tota distracció pel silenci i les tenebres... medito, i si tinc alguna obra entre mans; medito mot i mot, com si escrivís i corregís, tan aviat molt poc, segons que em sigui difícil o fàcil de poder compondre i retenir les paraules...a l’hora quarta o cinquena , si fa bon dia, vaig a passejar-me per la terrassa o per la galeria amb porxos, i medito i dicto el que manca. Pujo al vehicle, allà també faig el mateix que quan passejo o jec: car l’ atenció perduda, refeta per la mateixa varietat...” (p, 33)

La repetició de les frases que utilitza Homer, els atributs als personatges que donen tanta bellesa al text: “Atenea, la dels ulls lluents, Nausica, la dels blancs braços, Aqueus de flotants cabelleres, Circe, la ben rullada” ens diu la M. Àngels, que “el  poeta va repetint aquests adjectius a través de tota l’ obra, d’una manera semblant a l’ estructura musical d’ algunes òperes; un mateix motiu musical acompanya l’ entrada dels personatges principals. Cal saber que aquest recurs ajudava la memòria, perquè Homer no va escriure els seus poemes; tots ells eren pensats, apresos i recitats a cor; l’ escriptura al seu temps, era una tècnica que es feia servir per a qüestions molt concretes, d’inventari i comptabilitat, que ara en diríem.

El tresor de la història dels déus i dels cants era transmès per la memòria dels rapsodes o recitadors, sovint persones cegues, que així es guanyaven la vida. La seva memòria era com el fil d’un collaret que enfilava els diamants de tots aquests mites i llegendes, els adjectius repetits eren els nusos que tenien una doble funció: fer bella la narració i ajudar al record.” (p. 147)

 

Biografia de M. Àngels Anglada