Samaniat, de El Concili Fetiller. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

 

SAMANIAT, ´´es com ens diu Arnau Folch en el seu il·lustratiu pròleg una “assemblea”, però una assemblea de bruixes amb “crits, xiscles, desordre, enrenou i violència”(p. 16)

I també ens explica que la  bruixeria, és un ART , l’ art de tenir aquest atribut per naixença o per donació d’una  bruixa o bruixot quan aquest mor.

L’ ART, té a veure amb la bellesa, la bellesa del foc, dels cerimonials, de les orgies. Com deia Rainer Maria Rilke “ El que és bell és el començament del que és terrible que encara podem suportar” , la proximitat amb el què és sinistre, el vici i la mort.

“Tres noies sorgeixen nues dins la foscor...Mostren amb orgull cossos plens de vida: cames fortes, malucs amples, cintures i pits sinuosos...Llueixen cabelleres ornades amb flors , trenats d’esbarzers, closques de caragol i pedres de llamp” (p. 104. “Lux aeterna”)

Però veiem com la bellesa dels ornaments de les cabelleres es converteixen, tot seguit,  en objectes de destrucció i mort. “”Les flors cauen com volves de neu  als peus dels monstres i les pedres de llamp se’ls claven als ulls tenyint de porpra la nit. Els esbarzers cerquen àvids la boca , estrenyen el coll i finalment els seccionen el cap provocant un broll carmesí. Els cossos es desplomen sobre un llit floral que ben aviat queda xop de sang”

L’ Arnau Folch, en el seu recorregut lèxic del noms i toponímies, ens diu que la paraula “bricht” irlandesa, significa  “màgia” i “masca” de l’ occità,  es relaciona amb la “màscara” del teatre, l’espectre en les “Satires” d’ Horaci.

Juliette la protagonista de  l’ obra del Marquès de Sade, una enamorada de l’ Art, quan arriba a Roma, té  l’ oportunitat de conèixer el  Sant Pare i visitar les magnífiques galeries del Vaticà. El Papa, fustigat  per Juliette, es va traient les màscares de la virtut, fins descobrir-se com un criminal que profana les relíquies del temple. És en aquest lloc privat que pot oblidar les distàncies i ajuntar el vici amb la virtut.

Per a Kant en el segle XVIII, en el seu llibre “Crítica del judici”, en diu que l’estètica, l’ Art, té a veure amb el és sublim. El subjecte aprehèn quelcom de grandiós, superior a ell, que l’excedeix i el sobrepassa, amb la sensació que és quelcom desordenat i caòtic. L’ infinit es fica així dins el nostre cos carnal i aquest sentiment es sent amb l’ambivalència del dolor i el plaer. Kant ens diu que l’objecte que el remou deuria despertar dolor en el subjecte. És un objecte que d’aproximar-se a l’individu, quedaria destruït. Per a poder gaudir-ne, l’objecte ha de ser contemplat a distància. 

 

I els nostres autors d’aquest recull de contes fantàstics han optat per l’ Art d’ escriure i mostrar-nos amb la seva imaginació i sovint ironia, barrejant situacions actuals i mites, en aquest “infinit que es fica dins el nostre cos carnal i aquest sentiment d’ ambivalència de dolor i  de plaer” i la relació tan propera entre el sexe i la  MORT.

Lacan i Freud varen teoritzar sobre la íntima relació entre EL SEXE I LA MORT.

Tothom sap, com la violència i el gaudi sexual està íntimament relacionada el plaer de la perversió i el sadisme.

Lacan fa una elaboració teòrica amb “el mite de la laminilla” (en castellà, traducció: fulloleta?) que contraposa al mite d’Arístofanes, explicat per Plató. En un principi existien tres éssers. Uns femenins, uns altres masculins i uns altres andrògins, (Ariel, el personatge hermafrodita de Ramona Solé, que “ho incloïa tot” i per tant és la millor ofrena per a Yael el dia del Samaniat; o la Partenògenesi , la reproducció de cèl·lules femenines que sense necessitat de l’ altre sexe,  reprodueixen filles  de “La Nit dels Estimballs”).

Andrògins, que per a Aristòfanes, eren home-dona junts amb quatre cames i quatre braços que al ser molt poderosos, Zeus va decidir separar-los amb la qual cosa,  a partir de la seva divisió, sempre varen buscar l’ altre com complement.  

Lacan ens diu que la part, “la laminilla,” que es perd, quan ens reproduïm sexualment, és la immortalitat i per tant ens aboca ser mortals. Tothom ha experimentat la il·lusió de sentir la plenitud en l’ acte sexual, el moment més sublim de l’orgasme l’ infinit que es fica dins el nostre cos carnal i aquest sentiment d’ ambivalència de dolor i  de plaer tan proper a la MORT.

Biològicament, des de la nostra fecundació, estem predeterminats a la mort i aquesta “laminilla” que es perd representarà ja per sempre l’objecte perdut que continuarem buscant tota la nostra vida i ens donarà vida 

 

El  mite de les bruixes fetilleres que ens poden devorar de viu en viu, fer les grans orgies i ser terrorífiques, potser ens acosta als orígens de la humanitat que ens parla Aristòfanes.  Al mite dels  andrògins, tan poderosos, i  a la vegada  immortals.

 “però les nines són solament de mi, prou es veu que som ben iguales.”(“La nit dels Estimballs”)

 

“No hi ha paradís possible en aquest món!

-Doncs si no existeix en l’haurem d’imaginar!

-Avui s’han obert les portes d’un lloc molt especial, un indret on tothom té llibertat per ser el que vulgui i fer allà que desitgi” (Lux aeterna. Antoni Herrero)