Els llops ja no viuen als boscos, de Teresa Saborit. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

Teresa Saborit ens porta amb les seves narracions a la part més fosca de la infància. La part fosca , que la nostra societat vol esborrar i ignorar  a través del consum desmesurat, de manuals d’ autoajuda que  aconseguiran pares perfectes  i amb la ingesta de  fàrmacs que pretenen  aclaparar  l’infant, tan presents actualment .

I la Teresa utilitza el recurs més arcaic dels nostres mites, els contes infantils que es transmeteren oralment, molts d’ ells repeticions d’ antics mites grecs, amb temes terribles, que ara la nostra civilització vol depurar i esborrar com si no existissin; com ho intenten l’ autoajuda, els fàrmacs i el consum.  

I aquesta part fosca, insuportable, difícil de pair, com la del llibre, aquest part fosca del ser humà, lligada a l’ inconscient, Freud i els seus successors com Melanie Klaine, s’hi varen acostar,  escoltaren el seu patiment  i  varen donar a l’ infant,  l’ estatut de subjecte.

Merlanie Klaine, la  deixeble anglesa de Freud, que va dedicar la seva vida a l’ estudi de la infància, va teoritzar una fase del desenvolupament del infant que en diu: posició DEPRESSIVA. És el moment estructural del desenvolupament en que el nen o nena percep la mare com diferenciada a ell, en depèn la seva vida i on  apareix l’ angoixa fonamental  davant la possible pèrdua dels seus cuidadors.   Spitz, un altre deixeble de Freud, va investigar en criatures hospitalitzades d’ un orfenat i va poder comprovar els efectes depressius i d’auto destrucció que mostraven els bebès  amb privacions de relació amb els adults.

Teresa Saborit, utilitza sempre un conte con introducció de la seves narracions, amb uns pecats capitals que titulen cada capítol. Potser sense saber-ho, ens parla d’ aquesta part de patiment pulsional que  desborda l’ infant, pulsions  que necessitarà tot un  recorregut  evolutiu i estructural per a conduir-les.

El psicoanalista Bruno  Betellheim , va manifestar que dins de la literatura, no existeix res més enriquidor que els contes populars: la sublimació dels conflictes emocionals i els problemes existencials a través de la ficció i els símbols. La tesi de Betellheim  és la de que tots els contes populars reflecteixen l’ evolució física, psíquica, intel·lectual i social de l’ infant; per exemple l’ egocentrisme, la solitud, la manca d’ afecte, la mort, , la desaparició de l’ altre, la sexualitat, l’ incest, la satisfacció d’ un desig i el triomf sobre el perill dels éssers dolents com les bruixes i els llops.  

 

No crec que aquestes fràgils i abandonades criatures de la Teresa Saborit, exposats a tots els llops possibles;  hagin tingut algú a la vora que els hi hagi explicat gaires contes, ni que fossin de temes terribles. Potser només  el iaio a qui crida desesperadament el nen del capítol PERESA,  que no respon (per què els protagonistes de tanta tragèdia no tenen nom?). Les paraules dels contes, les paraules dels éssers que ens estimen i que queden dins nostre com significants.

Les paraules de la nena del capítol ENVEJA, que diu: “Paraules, només paraules. Com poden fer-me mal les paraules? Les paraules no són res...Les paraules només són sons, vent, res. Les paraules no són res! potser està fent una crida al’ altre i a la paraula

Les paraules que no poden dir i que els porta a molts d’ ells a la destrucció.