Al far, de Virgínia Woolf. (Mercè Rigo)

 

Virgínia Woolf, quan tenia quaranta quatre anys, publicà l’any 1927:Al Faro. Amb la  novel·la, la més autobiogràfica sobre el record dels seus pares i de la seva infància d’un estiu a la segona residència a St. Ives, (Cornwall), va obtenir el premi: Femina Vie Heureuse.

Els pares: Leslie Stephen,  (1832-1904), era un home de lletres (i primer editor del diccionari de la biografia nacional) que provenia d’una família distingida pel servei públic (part de la "aristocràcia intel·lectual" de l' Anglaterra victoriana) i la seva mare Julia Jackson (1846-1895), de qui va heretar el seu aspecte;  eren dos vidus que aportaven un ell i tres ella al matrimoni i que junts, en varen tenir quatre més. En total vuit, com els fills de Mrs i Mr Ramsay.

Mai no va anar a l’escola, però es va educar en un ambient selecte i intel·lectual i va tenir des de molt petita la vocació d’escriptora i el poder de xafardejar en la biblioteca del pare

El 1912 es va casar amb Leonard Woolf, i amb diversos companys i germans, fundaren l’anomena’t  grup de Bloomsbury (anomenat així arran del lloc on era situada la casa de la parella).on es reunien cada dijous: arquitectes, economistes, filòsofs, pintors i escriptors per debatre noves idees. Adrian, el  germà petit de Virginia, va  ser  psicoanalista, com el germà de Lytton, James, un dels primers traductors de Freud a la llengua anglesa.

Marta Pessarrodona diu: que “ el Grup de Bloomsbury és el primer grup intel·lectual britànic en què hi ha dones i homes en igualtat de condicions”.

T.S.Eliot ens diu d’aquest grup: «Qualsevol grup sembla més uniforme i, probablement, més intolerant i exclusiu des de l’exterior del que en realitat és; i en aquest cas [el Grup de Bloomsbury] no s’imposava cap ortodòxia. Si hagués estat una qüestió d’una doctrina exclusiva o de limitar-ne els membres, no hauria atret l’atenció exasperada dels qui hi posaven objeccions sobre aquestes bases. No intento aquí ni defensar, ni criticar, ni alabar elits; sols ho esmento per tal d’avançar que Virginia Woolf era el centre no tan sols d’un grup esotèric, ans de la vida literària de Londres»

 Juntament amb el seu marit va fundar l'editorial Hogarth Press, que va donar a conèixer joves promeses de l’època que es van consagrar, com: T.S. Eliot, K. Mansfield, Keynes i Bertrand Russell, entre d’altres i va publicar, traduïdes a l’anglès, les obres de Freud

Patí la malaltia psíquica anomenada trastorn bipolar i se suïcidà el 28 de març de 1941 al riu Ouse .

 V.W. recrea en AL FARO literàriament les figures dels pares ja morts, a través dels personatges  de l’obra Mr Ramsay i Mrs, Ramsay. i sembla que l’escriptura d’aquesta,  l’allibera,  d’una presència mortífera dels pares. (Una mare morta quan tenia només 13 anys) amb qui no ha pogut fer-ne el dol : “es cierto que mi madre no ha dejado de obsesionarme, aunque murió cuando yo solo tenía trece años, hasta los cuarenta y cuatro. Un día en que iba yo por Tavistock Square concebí, de repente, como me suele suceder con mis obras, Al Faro; fue una iluminación torrencial, involuntaria al parecer...Escribí el libro aprisa; cuando lo hube escrito dejé de estar obsesionada por mi madre. Ya no escucho su voz, ya no la veo…”

 

V.W. escriu en el seu diari: “me veo sacudida como bandera al viento a causa de mi nueva novela: Al Faro. Creo que merece la pena que diga, por interés propio, que por fin, por fin, después de la batalla de El cuarto de Jacob, y de la agonía, todo agonía, menos el final, de Mrs. Dolloway, escribo ahora con más rapidez y libertad que ninguna otra cosa que haya hecho en mi vida; más-veinte veces más- que cualquier otra novela. Creo que esto demuestra que estaba en el camino correcto, y que es aquí donde podré cosechar los frutos que alcance mi alma”

Veiem doncs, que la novel·la, la jutjada com la més complicada i esteticista de l’autora, és escrita de forma sorprenent amb “rapidesa i llibertat” i amb un motiu catàrtic que l’allibera del turment d’un estat anímic que la perseguia.

 

 

Per què un FAR?

 Hi ha hagut moltes interpretacions. És un símbol?

En una carta a Roger Fry, un pintor del Grup Bloomsbury, Virgínia ens diu: “No quise decir  absolutamente nada con AL FARO. Una necesita una línea que recorra el libro de un extremo a otro para que el proyecto se sostenga. Me di cuenta de que brotaría de él toda suerte de sentimientos, pero me negué a pensar en ellos, y confié en que los lectores lo convertirían en el receptor de sus propias emociones; y eso es lo que han hecho, para unos significa una cosa; para otros, otra. No sé relacionarme con el simbolismo sino de esta forma tan general, tan vaga”

 

Veiem doncs que V.W utilitza el far com una línia per a l’estructura artística,  per organitzar la novel·la, i ens deixa a nosaltres, els lectors, com en un quadre abstracte, la significació del símbol.

Són molt interessants, aquests apunts del diari, perquè tots els esforços que s’han fet en trobar símbols als elements que van sortint: aigua, far, casa; han segut interpretacions de lectors i estudiosos que sembla que res no tenen a veure amb el que l’autora vol expressar.

No cal ser psicoanalista per saber que per a Freud, un Far té la forma de signe fàl·lic, però molts anys després, Lacan li dona la volta al concepte i el defineix com l’organitzador del psiquisme.  Concepte ben proper al que pensava Virgínia Woolf en el seu temps. “ necesita una línea que recorra el libro de un extremo a otro para que el proyecto se sostenga”·

 

Veiem el que s’ha dit sobre el FAR:

Punt de fuga per  Jean Guiguet, que en la seva obra: “ Virginia Wolf and her Works” diu “El far és el punt de fuga a on hi convergeixen, de forma material i simbòlica totes les línies del Al Faro.”

Un punt de fuga, en geometria, és el punt on convergeixen dues línies paral·leles, com les vies d’un tren. És un punt imaginari i impossible, a qui Mrs Ramsay s’identifica “... Ella escampava la seva protecció a tots els  membres del sexe oposat, per raons  que no sabria explicar”. S’identifica a la llum del far, melancòlica, cerca quelcom d’indefinible que va més enllà en la vida matrimonial “es convertia en allò que mirava, aquella llum per exemple”. Cerca la comunió dels éssers idèntics, la recerca d’un amant que no existeix. “com si la llum palpés amb dits de plata, algun vas ocult de la seva ment, explosió que la inundava de satisfacció i plaer; havia conegut la felicitat, una felicitat exquisida, una felicitat intensa; i ara argentava la llum les irades ones amb una brillantor més intensa”

(S’ha parlat de la frustració de la seva mare Júlia, que mai no va poder oblidar el seu primer marit)

El far al que s’identifica Mrs Ramsay, el far que ella mateixa és, o el far que aspira a ser.

 

Lily Briscoe , l’alter ego de Virgínia, no pot acabar el quadre a la primera part del llibre. El quadre s’acabarà a l’ultima pàgina, a l’ultima frase de la novel·la: “... va mirar el llenç: era borrós. Amb una sobtada deliberació, com si durant un segon ho hagués vist amb absoluta claredat, va fer-hi una línia en mig. Estava acabat. Sí, va pensar, deixant el pinzell, extraordinàriament fatigada,  aquesta ha segut la meva visió”

Un interval de deu anys, el temps que han donat la millor solució per a resoldre el problema entre representació i realitat.

Lily Briscoe en el dinar d’èxit social de Mrs Ramsay de “Boeuf en Daube”, es preocupa més de si ha de canviar de posició l’arbre perquè hi hagi harmonia i conservar  la veritat psicològica de la representació. Deu anys després, ha de pintar el quadre de memòria. Una ombra de que permeti veure l’ombra de Mrs Ramsay: “misericordiosament, qualsevol que fos, s’havia quedat a l’interior, i s’havia acomodat de forma...que projectava una ombra en forma de triangle irregular a l’esglaó...”

Lily comença pintant les figures reals de Mrs Ramsay i del seu fill James, que composen la figura d’un triangle, a la finestra, i deu anys després, una ombra triangular  amb origen humà supleix la seva absència. És el record, el problema de la reproducció de la realitat ja no depèn de la fidelitat a la imatge. Aquest exercici de llibertat que la pintora té de poder treballar “en absència” per alliberar-se del domini que comporta “la presència”, fan que Lily pugui, després de deu  anys desplegar tota la creació: “...havia perdut el coneixement del món exterior, i s’oblidava del seu nom, la seva personalitat i aspecte, i de si Mr Carmichael era allà o no, la seva ment continuava llençant, des del més fons, escenes noms, dites, records i idees, com una font que amb brollador vessés sobre aquell enlluernat  i increïblement difícil  espai en blanc, mentre el modelava amb verds i blaus”

Recordem que el grup de Bloomsbury, va ser el promotor dels postimpressionistes, nom inventat per Roger Fry. Van fer una exposició a Londres que va crear moltes crítiques i rebombori, on hi van exposar: Cézanne, Van Gogh, Gauguin i Picasso

Fixem-nos el que diuen els entesos sobre ells.

 “Als impressionistes no els importava tant l' objecte que es volia pintar com la sensació rebuda. La sensació fugaç, efímera, difícilment perceptible i reproduïble. Els pintors impressionistes van abandonar els tallers i van sortir a l' exterior. Els seus models van ser el carrer, l’edifici, el paisatge, la persona, el fet però no en la seva concepció estàtica i permanent sinó percebuts en aquell moment gairebé únic. El pintor impressionista pintava in situ i acabava l'obra amb rapidesa. Utilitzava traços solts, curts i vigorosos. Els objectes i el propi espai no es delimitaven amb línies seguint els cànons renaixentistes sinó que

es formaven a la retina de l' observador a partir d' aquests traços imprecisos. La pintura impressionista va descobrir el valor canviant de la llum i el seu moviment, utilitzant una rica paleta cromàtica de la que van excloure el negre perquè el color negre, segons deien, no existia en la naturalesa”

 

Virginia Woolf , fa en aquesta obra una analogia amb la pintura, que va adquirint forma  i cos amb el pas del temps. És pintura, en la que es llegeix “la sensació fugaç, efímera, difícilment perceptible i reproduïble” dels pintors impressionistes. “El valor canviant de la llum i el seu moviment”

Escriu sobre “el full en blanc”, ( els pintors ho fan sobre el llenç blanc), una obra d’art amb paraules, després del pas el temps  sobre el record dels seu pares.

Escriu en el seu diari: “Cumpleaños de padre. Cumpliría hoy (1928) 96 años y podría haber llagado a los 96, como otros que hemos conocido; pero misericordiosamente no llegó a cumplirlos. Su vida habría acabado con la mía. ¿Qué habría sucedido? Nada de escribir, ningún libro; inconcebible. Solía acordarme de él y de madre todos los días, pero escribir Al FARO, los dejó en mi mente. Ahora vuelve él a veces pero de forma diferente. (Creo que esto es verdad: me obsesionaban ambos, de forma enfermiza, y escribir de ellos fue algo necesario) Regresa más como un contemporáneo. Algún día lo leeré. Me pregunto si puedo volver a sentir, oigo su voz, ¿lo sé de memoria?”

 

Virginia Woolf , diu clarament que sense l’absència dels pares (aquest full en blanc) mai no hagués pogut escriure el llibre, com Lily que necessita deu anys i l’absència dels personatges (un llenç en blanc) per a poder acabar el quadre.

Una tècnica d’escriptura que impedeix al lector tenir la certesa sobre els successos, defugint explicar la descripció real dels fets.

. “Never did anybody look so sad””Mai no hi va haver una altra cara amb tanta tristesa”

Qui ho diu? La narradora? No parlen persones sinó esperits entre el cel i la terra “certs aires separats, del cos dels vents”, que són els que inunden la casa, com fantasmes, enfurismant-se després, i destruint. I de sobte una frase eixuta, sobre la mort de la mare.

“Les nits, són ara plenes de vent i destrucció...Quasi seria inútil en semblant confusió fer-li preguntes a la nit sobre el què i el perquè i el de què, preguntes que tempten a qui dorm al llit.(Mr. Ramsay remenant per un passadís, estenia els braços un matí fosc, però Mrs. Ramsay havia mort de sobte la nit anterior. Ningú no rebia la seva abraçada)

 

Erich Auberbach ens diu que la tècnica de la novel·la, impedeix al lector tenir cap classe de certesa a través de personatges el·líptics. “és veritat que ella és un enigma...com si s’intentés aproximar-se a ella des de varis costats, el més que es pogués des de les possibilitats humanes de coneixement i de comprensió”  Una Mrs. Ramsay , llunyana i misteriosa.

El límit del nostre coneixement, representat satíricament pel professor de filosofia Mr Ramsay (el pare de Virgínia) que vol assolir tots els coneixements i que no pot anar més enllà de la Q.

La impossibilitat del saber sobre  l’altre i de nosaltres mateixos, que va canviant en el temps. La impossibilitat de conèixer, que es reflexa amb aquest aire d’incertesa de tota la novel·la.

Potser com fa la Lily, només podem dir: Aquesta ha segut la meva visió”

“...havia perdut el coneixement del món exterior, i s’oblidava del seu nom, la seva personalitat i aspecte, i de si Mr Carmichael era allà o no, la seva ment continuava llençant, des del més fons, escenes noms, dites, records i idees, com una font que amb brollador vessés sobre aquell enlluernat  i increïblement difícil  espai en blanc, mentre el modelava amb verds i blaus”