L'home de la sorra, d'E.T.A. Hoffmann. (Mercè Rigo)

 

L’HOME DE LA SORRA I EL QUE ÉS SINISTRE

Mercè Rigo i Grimalt

 

Mitos de Cthulhu, Antología de cuentos de terror...):

Lo que caracteriza al verdadero cuento de miedo es la aparición de un elemento sobrenatural e inexplicable, totalmente irreductible al universo conocido, que rompe los esquemas conceptuales vigentes e insinúa la existencia de leyes y dimensiones que no podemos ni intentar comprender, so pena de sufrir graves cortocircuitos cerebrales

 

 L’alemany E.T.A HOFFMANN (1776-1822)

Va ser un dels primers narradors de contes.  Malgrat que Lovercraft el va acusar  de lleuger i  extravagant, Hoffmann va ser  pioner i va  anticipar molts  temes i formes que dominarien els anys posteriors, fins i tot  la ciència-ficció, amb  títols com. “El magnetizador”, “El hombre de arena “o “Los autómatas”.

 

Biografia d'E.T.A. Hoffmann.

Freud  en el seu escrit: “Lo siniestro” (1919) parla del terme buscant els orígens de la paraula alemana Unheimlich que significa el que espanta, el que és angoixant, el que és estrany. Unheimlich és l’antònim de heimlich que significa: íntim, secret, familiar.  Veiem doncs que la paraula remet als dos contraris i participa del que és íntim i familiar i del que ens és estrany, rar.

 El que és sinistre, remet a quelcom íntim i secret, que a la vegada ens és extrany, ens inquieta i es manifesta.

La por, a diferència de l’angoixa que paralitza davant de quelcom sinistre,  ens ajuda a defensar-nos i allunyar-nos dels possibles perills i té un objecte real (gos, abisme, accident, persona perillosa...) del que ens hem de protegir.

Segons  Sigmund Freud, el que és  sinistre, anguniós, sorgeix de les pors que tot individu oculta en sí mateix i projecta en els altres.   El terror sorgeix en l’ individu quan aquest es troba  cara a cara amb les seves pròpies pors.

  .En l’home de la sorra”, la Clara en la seva carta a Nataniel diu:”..¿.no creus que fins i tot en les ànimes més serenes, ingènues i despreocupades, pugui niuar el pressentiment d’una potència obscura que malda com una enemiga en el nostre propi si per tal de destruir-nos?” (pag 54)   (....aquesta obscura força física, una vegada ens hi hem abandonat nosaltres mateixos, infiltra sovint en el nostre interior imatges forasteres que el món extern llança al nostre camí, de manera que som nosaltres els que encenem l’esperit que sembla parlar per mitjà d’aquelles figures segons ens fa creure una marevellosa mistificació, És el fantasma del nostre propi jo...”) pag.55

 

L’angoixa diu Freud, és un senyal davant d’alguna cosa que paralitza i no té un objecte real com la por.

Assenya-la vàries condicions perquè el que se’ns presenta pugui ser viscut com angoixant.

L’omnipotència  del pensament. Molt comú  en els pobles primitius d’idees animistes i civilitzacions antigues, on el sol desig de maledicció pot convertir-se en real. (mal d’ull, maleficis, màgia...)

Figures inanimades que puguin tenir vida i actuar sense control. (recurs molt utilitzat en les pel·lícules de terror i contes infantils (Olímpia, Frankestein, Pinotxo...)

Coses desconegudes  que s’escapen a la raó i es manifesten com sobrenaturals. Dimonis, morts, essers primitius (Lovercrafft) . En l’Edat mitjana, deliris, i al·lucinacions, varen ser valorades  com dignes del santoral o com bruixeries demoníaques dignes de la Inquisició.

Fragilitat entre el límit de la fantasia  i la realitat.  El nostre judici dubte del que, ja creiem que está superat i  pot ser possible en la realitat. (“ D’altra banda és ben cert que el marxant de baròmetres Giusppe Coppola no és de cap manera el vell advocat Coppelius...” “...però el cas és que no puc alliberar-me de la impressió que fa damunt meu l’execrable figura de Coppelius...”) pag.57

 

Freud creu que l’angoixa apareix, quan complexes infantils anteriors reprimits , són reanimats per una impressió exterior. (“...tanmateix, Nataniel tenia raó en escriure al seu amic Lotari que la figura repugnant  del marxant de baròmetres Coppola  s’havia entremès en la seva vida com una força hostil.”) pag.63

Introdueix la definició de Schelling : Unheimlich, és tot el  que ha  estat destinat a restar ocult, secret, que ha sortit  a la llum. Restes de reaccions arcaiques, primitives  de nostre ser, tornen a la llum i poden desencadenar catàstrofes que Lovercrafft exemplifica tan bé en “els mites de Cthulhu” Els monstres persecutoris, sempre estan al final,  en un mateix.

.

Hoffmann juga en l’exposició  de “L’home de la sorra” entre el límit de la fantasia i la realitat i ens fa mirar amb les ulleres “Bello oco” de l’òptic ambulant Coppola. Aquest es confon amb la figura demoníaca de Coppelius (fixem-nos amb la similitud del nom) i amb l’home de la sorra, figura sinistre com l’home del sac, explicada als nens nordics perquè s’adormin. (Els ulls robats, el dimoni Coppelius, el foc, el pare cremat en un forn dels inferns, la mirada sinistre)

 L’autor exposa el dubte  de si és  animat un ésser en aparença viu, com la figura d’Olimpia: “només els ulls li varen semblar estranyament fixos i morts”(pag 71) “...i sobretot els seus ulls tenien una certa fixedat; gosaria dir que eren com si no tinguessin potència visual, com si dormís amb els ulls oberts..” (pag 58);  la figura de l’home de la sorra que li pot  robar  els ulls, i Coppelius.

 El lector dubte també si el deliri de  Nataniel nen,  forma part d’un fet  real. “ja m’havia fet prou gran per comprendre que l’home de la sorra i el seu niu de la mitja lluna amb els seus fillets, tal com m’havia contat la vella minyona, no podia ser veritat.  Malgrat això, aquell home romania en mi com espectre temible...”(pag.44)

Nataniel cau desmaiat  i té una malaltia molt llarga després de l’escena en la que mira i relaciona  l’home de la sorra amb l’odiat Coppelius.”...ara, t’haig d’explicar encara el moment més horrorós dels meus anys joves; així et convenceràs que no és per culpa de ser curt de vista que tot ho veig amb colors tan esvaïts...” (pag 50) . “...aquest brandant les tenalles roents treia d’entremig de l’espessa fumerada una massa clara i brillant que després martellejava activament. A mi em semblava com si es veiessin tot al volt rostres humans, però sense ulls i que en lloc d’ells tenien uns forats negres, lletgíssims i profunds.” “... Doneu-me ulls, doneu-me ulls! cridava Coppelius...” (pag. 48)

La por a perdre els ulls, diu Freud, ens remet a la castració.  La castració és segons la teoria psicoanalítica, un procés que tot-hom ha de passar per a constituir-se com ésser humà. La paraula castració que tot-hom coneix, remet a una operació simbòlica en que l’individu perd la completesa, el paradís perdut, representada en  restar dins l’úter matern, on res no hi falta.  Recordem Èdip, que quan es fa conscient d’haver matat al pare i del seu incest amb la mare (figura representativa de la completesa), s’arrenca els ulls. i queda cec pel reste de la vida amb la maledicció que això comporta ens els seus descendents (l’expulsió del paradís)

Fixem-nos amb els forats dels ulls terrorìfics que veu Nataniel quan mor el pare que ens podrien remetre a la figura espantosa dels forats negres de l’espai on podriem ser xuclats sense possibilitat de retorn i com l’angoixa va en relació directa amb la mort del pare. Nataniel cerca la completesa narcicisticament en una figura inanimada, Olimpia, perquè no pot trobar-la en cap dona real com la seva promesa Clara. (“ Cal dir que tampoc  mai no havia tingut qui l’escoltés tan exquisidament. No brodava, ni feia mitja, ni mirava per la finestra...breument romania hores i hores amb la mirada fixa en els ulls del seu enamorat sense girar-se ni bellugar-se” I Nataniel diu: “Ningú,ningú més que tu em comprèn totalment” ) pag 80. La il·lusió esclata en el moment de la baralla entre els dos autors de la nina Olímpia (Spalanzani i Coppola).  i la seva trencadissa (“...ja no tenia ulls, en lloc d’ells uns forats negres; era una nina sense vida”) pag.82

Jacques Lacan, seguidor de Freud, dibuixa un sistema òptic per poder exemplificar la malatia mental i la dificultat del psicòtic per a poder assumir la castració, que ell anomena: “La falta de la falta”

La inquietant estranyesa (Unheimlichkeit) freudiana, no és la falta del que no es té, sinò el que sorgeix quan falta la falta (falta la castració) i que és causa i referència clínica de l’angoixa. Nataniel en un poema en que delira, escriu que contempla els ulls de Clara.(“ la mort, però, és qui el mira dolçament a través dels ulls de Clara...”) pag 66

A partir de l’esquema òptic, veiem com l’objecte es desimaginaritza i apareix l’objecte angoixant en el camp virtual allà on no hi hauria d’estar- diu Lacan- . L’ objecte angoixant és una presencia, allà en el camp virtual, on no hi hauria d’ estar, "la falta que falta" i que és causa i referència de l’angoixa. (...”Ell s’aixecà indignat, i, tot empenyent-la lluny d’ell, li cridà: Arri, autòmat maleit i sense vida.”) Pag 67 I quan Coppola li porta a vendre les ulleres: (“tinc fotmosos uis, fotmosos uis...” “...Un miler d’ulls miraven convulsivament Nataniel i li feien l’ullet”) pag 70. I en el moment de la trencadissa de Olimpia, que es reactiva quan veu la cara de la Clara amb els prismàtics . (“Ui, ui, òrbita de foc...volta, volta, òrbita de foc, vinga, vinga, nina de fusta...”) pag 82 i 87

I Nataniel, envait  per l’angoixa, opta per la mort, per “l’acting out”, llençar-se de la torre avall, com única sortida d’alliberació dels seus dimonis interns.

 

Som de la mateixa substància que els somnis (Pròsper a “La Tempestat” de Shakespeare)

 

 Freud analitza el tema del doble como causa del sentimient del que és  sinistre, i posa  como exemple un altre conte de Hoffmann "Los elixires del diablo". La presència del doble pot donar-se de moltes maneres Per presentar un aspecte idèntic, per sensació de telepatía,i per identificació total a una altra persona  confonent-la amb el propi jo. Cita els  estudis de O.Rank, que parla  d’ un primer doble que es trobaria en la creença d’una ànima immortal, que és la recerca d’ una seguretat contra la mort i desaparició del jo. Recordem com els egipcis duplicaven les figures en les tombes, per assolir la immortalitat.

El doble és segons Freud, una formació originària de las èpoques primordials de l’ànima ja superades que esdevé terrorífica i que per a Lacan, remet a una dificultat de la fase del mirall, no resolta, on el nen pot reconéixer el seu propi jo i diferènciar clarament el que és propi i el que és aliè.