Una cambra pròpia, de Virginía Woolf. (Carme Tarrega)

 

 

(Cinc-centes lliures i una cambra pròpia

Pilar Godayol- Ed Pòrtic  Dones del XX)

“La dona que es proposa escriure novel·les ha de comptar amb uns diners  i una cambra pròpia.”

Virgínia Woolf arriba a aquesta conclusió en el seu assaig, on intenta descabdellar el fil d’idees que l’ha dut a raonar així. La seva tia li va deixar una herència de cinc-centes lliures l’any per tota la vida al voltant dels dies en què s’aprovava al Parlament la llei a favor del vot de les dones. “de totes dues coses ,-el vot i els diners-  confessa, “els diners em van semblar infinitament més importants".

Filla de Sir Leslie Stphen , crític literari i Julia Prinsep Jackson, neboda i model de la fotògrafa Julia Margaret Cameron, Virgínia Woolf pertanyia a una família d’eminents victorians de classe mitjana acomodada de la qual va rebre l’herència intel·lectual de l’aristocràcia britànica de final dels s XIX. Quan tenia tretze anys, se li va morir la mare, fet que la conduí al primer intent de suïcidi; quan en tenia quinze, la germana Stella; quan en tenia vint-i-dos, el pare, i dos anys més tard, l’estimat germà Thoby. Tot i els cataclismes familiars i les neurosis depressives, Virgínia Woolf no va renunciar mai a la vocació artística.

Mort el patriarca, els germans i les germanes Stephen abandonaren el 22 de Hyde Park Gate del barri londinenc de Kengsington i s’instal·laren al Bloomsbury, nom amb el qual es coneix el cercle de tertúlia que va promoure  Thoby Stephen amb els seus companys de Cambridge, el qual va reunir poetes, crítics, economistes, artistes i filòsofs que arribarien a formar el clan més influent i prestigiós de l’època. Els bloomsburians foren bàsicament un grup intel·lectual que representava el trencament amb l’època victoriana i l’obertura a les idees socialistes que portarien a la creació del Labour Party britànic, del qual Virgínia i Leonard Woolf serien membres actius. Poderosos activistes socials, liberals i apassionats amb pocs problemes econòmics, eren pacifistes objectors de conciència, defensors de les relacions obertes i de la homosexualitat. Col·laboraren en les campanyes sufragistes fins a aconseguir el vot de les dones el 1918.

Després de refusar un parell d’ofertes matrimonials, l’agost de 1912 Virgínia es va casar amb Leonard Woolf, amic comprensiu i cuidador infatigable amb qui el 1917 va fundar la Hogarth Press.

L’autora va compaginar l’escriptura amb les tertúlies dels dijous i les tasques editorials: tot plegat la portà a conèixer moltes persones, moltes literatures, molts mons. Són coneguts els contactes crítics i literaris  que li proporcionà l’amiga Violet Dickinson, la relació d’amor-odi amb l’escriptora Katherine Mansfield, la passió per la literatura russa, la defensa en contra de la censura de Radclyffe Hall o l’ímpetu feminista de la compositora Ethel Smyth.  A banda del lligam indestructible que establiren Leonard i Virgínia, hi ha dues persones intocables que guiaren la seva vida: la seva germana, la pintora Vanessa Bell i l’escriptora Vita Sackville-West.

No n’hi ha prou amb diners i una cambra pròpia. La inspiració literària no floreix on sigui i perquè sí. L’aprenentatge de les relacions delirants, de la solitud inconsolable, del dolor i la malaltia opressores, de les passions desbordants, de l’ambició desbocada i de les ganes de perfecció hi tenen molt a veure. Una obra tan sòlida no s’aguanta sense haver descendit  a les profunditats del propi jo i dels altres.

Dona forta i obstinada, però que com qualsevol persona, depenia dels afectes, Virgínia Woolf nuà vincles extraordinaris d’amor i de desamor. Julia Stephen, la seva mare , tot i que va morir quan ella tenia tretze anys, el seu esperit  va condicionar enormement l’existència de Virgínia en tots els aspectes. Seduïda per la seva elegància i també per la seva mirada distant.

La vida intel·lectual de la família Stephen girava al voltant de la gran biblioteca del patriarca. Virgínia  n’era una de les visitants assídues. Les primeres lectures, sota la tutela paterna, l’abocaren a la literatura victoriana de l’època. El seu pare, Leslie  Setphen , impressionat per la seva curiositat intel·lectual, li deixà triar lliurement les obres i els autors , fet insòlit per a una noia de l’època. De ben menuda idolatrà el pare, que ja havia predit que la filla esdevindria una escriptora. Lectora infatigable, Virgínia va rebre classes particulars de llatí i grec, i de la mare francès i història i del pare, d’aritmètica. No obstant això mai no acceptà que pel fet de ser una noia, no hagués pogut anar a la universitat com els seus germans .

L’any que va néixer Virgínia, el1882, Leslie Stephen va comprar una casa a Cornualla, Talland House, un condomini situat en un altiplà damunt la badia de St. Ives, amb vistes al far de Godrevy. Fins abans de la mort de la mare, la família s’hi traslladava cada any a final d’estiu. Era un paradís, sinònim de llibertat, d’esbarjo, de retrobament. La família deixava l’enclaustrada societat victoriana de Londres i gaudia anant amb barca, pescant i jugant a la platja i veient passar els vaixells a la nit sota la llum del far. Tot i que era una zona molt pobra i no gaire segura, les estades a Talland House van deixar un magnífic record a la família i en el cas de Virgínia es troba magistralment sintetizat en llibres com Al far, Jacob’s room o Les ones.

El 1903 el pare emmalaltí i en els últims mesos de vida de sir Leslie Stephen una especial unió va aflorar entre ell i Virgínia. Arran de la mort del pare, començà a somiar que el pare era viu i que li podia explicar tot allò que no li havia dit mai. Quan sortia a passejar, li semblava que en tornar a casa el trobaria esperant-la.

Mort el patriarca, els germans Stphen decidiren viatjar per Europa: Itàlia i França. Virgínia no havia sortit més enllà de Boulogne i per uns quants dies s’embarcà en un vaixell de felicitat i sorpreses gairebé infantils . Aquell parèntesi de plaer va durar poc. Virgínia patí la segona crisi nerviosa greu. Els sentiments de culpa i d’irritació que havia anat acumulant durant els últims mesos esclataren i el dia després d’arribar a Londres va començar a perdre la raó i va entrar en un estat catatònic que l’acompanyaria tota la primavera, estiu i tardor de 1904.  El sentiment de culpa i l’autoacusació per la mort del pare, l’agitació i la contrarietat la va dur fins al punt de no voler menjar perquè creia que les veus que sentia les provocaven els aliments que ingeria.

Durant aquell greu episodi Violet Dickinson oferí a Vanessa, la germana gran, un cottage  a Hertfordshire per tal que Virgínia hi descansés. Violet fou un puntal per a la família  i sobretot per a Virgínia que començà a idealitzar-la com a figura materna substitutòria.

Un cop establerta a la finca, tres infermeres tenien cura d’ella i tot i així féu un intent fallit de suïcidi tirant-se per la finestra, que no era prou alta  i només es provocà danys lleus. Fou allà on s’imaginà que els ocells que cantaven a fora ho feien en grec i que el rei Eduard VII, amagat entre els matolls , hi feia discursos amb un llenguatge molt groller. Hi va romandre tot l’estiu i Violet no la deixà mai.

Lliures de tot lligam paternal, independents i rebels, els Stephen tornaren a viatjar, tant per Anglaterra com per Europa i arribaren fins a Grècia, coneixedors de la literatura i la cultura de l’antiga Grècia, els feia il·lusió arribar fins a Olímpia, però l’aventura es convertí en tragèdia amb la mort del germà Thoby, de febre tifoidea.  Imprudents i eixelebrats, van beure llet fresca dels pobles que visitaren i sembla que van caure malalts.

La mort de Thoby va significar un cop molt dur per a la família i encara que Virgínia no va patir una altra crisi nerviosa, no se’n va refer mai més. El seu record esdevingué un símbol de revolta, una metàfora de la joventut perduda. Vint-i-cinc anys després va escriure Les ones en què un dels sis personatges protagonistes, en bona part és un retrat de Thoby.

El juny de 1912 Virgínia  va escriure a Violet per anunciar-li el futur matrimoni amb un company de Cambridge del seu germà difunt Thoby “He de fer-te una confessió: em casaré amb Leonard Wolf. És un jueu sense ni cinc.” Virgínia sovint havia ridiculitzat el comportament i els trets físics dels jueus. Leonard era l’únic membre del grup que no pertanyia a l’aristocràcia o a l’alta burgesia.

Leonard acompanyà Virgínia de manera serena i persistent en l’experiència de l’escriptura, en la por de publicar, en el dolor i l’angoixa de la malaltia, en la pèrdua d’amics i familiars, en la solitud i l’aillament que sovint eren l’única sortida, en alguns moments de felicitat. D’aquest trajecte emocional i intel·lectual , en va sortir un cabal que guiaria el món de Virgínia, un imaginari  que, sense l’influx directe del marit silent i solitari, seductor en la conversa per les seves experiències viatgeres, plàcid i amable, clarivident i comprensiu, hi ha qui sosté que Virgínia Woolf no hauria existit mai.

Virgínia i Leonard es van casar el 10 d’agost de 1912 i van passar la lluna de mel al continent europeu: França, Espanya, Itàlia. La placidesa durà poc; aviat es desvelaren alguns secrets. Leonard va descobrir que a Virgínia no li agradaven les relacions sexuals. Quan van tornar recorregueren a la germana gran i li demanaren consell. Vanessa sempre en culpabilitzà el germanastre  George, el qual sembla que la va agredir sexualment de joveneta. La germana arribà a dir que “Virgínia no havia entès mai la passió sexual en els homes” La seva amiga Vita Sackville-West afirmava que “li desagradava la qualitat mateixa de la masculinitat”. El seu nebot suggereix que la seva tia “no veia el sexe en tant que una cosa horrorosa sinó en tant que una cosa incomprensible”. El cas és que Leonard i Virgínia no tingueren mai vida sexual.

Dona madura, brillant, intel·ligent i irònica, en els aspectes  carnals Virgínia fou un ésser innocent i infantil. Clive Bell i Vita Sckville sovint li feien broma i la qualificaven de “peix”.

Des de la defunció de la mare l’escriptora patí crisis mentals en moments de màxima energia; a partir dels trenta sempre coincidiren amb els últims dies de la redacció de les novel·les. El setembre de 1913, després de passar uns dies al camp, mentre Leonard era fora, Virgínia es va prendre una sobredosi de veronal. Quan el marit tornà, la trobà inconscient. Segurament quan Leonard s'hi va casar, no s’imaginava com era d’alarmant el desordre psíquic de Virgínia. La família sempre feia referència a les crisis anteriors al·ludint a “la cabra està boja”, però mai li havien explicat les dimensions del problema. Leonard va haver d’aprendre sol el camí de la fe i la paciència. Entendre les angoixes, les tristors, els malestars, suportar les constants amenaces de suïcidi, fer guàrdia nit i dia, incentivar-la a menjar, posar-la a dormir i, sobretot, mantenir-li l’esperança, no devia ser gens fàcil.

La neurosi depressiva que patia Virgínia, segurament congènita, s’escapava de la medicina de l’època i es trobava lluny del tractament psicoanalític.

Les tres grans depressions de Virgínia Woolf coincideixen amb tres moments biològics importants en la vida d’una dona: la primera menstruació, que va coincidir amb la mort de la mare el 1895; la maternitat,  que Leonard va descartar després de l’intent de suïcidi de 1913, i la menopausa, que va acabar amb el suïcidi definitiu el 1941. Tots aquests esclats violents li provocaven forts mals de cap, inapetència, insomni, decandiment i angoixa. Com altres escriptores la malaltia l’alliberà dels deures de la casa, de molts actes socials i de la procreació. A partir d’aquella crisi Leonard va convèncer Virgínia que era perillós per a la seva salut tenir criatures. Amb el temps, però, la maternitat no acomplerta es convertí en una frustració que l’acompanyà  , i sempre sentí enveja de la fecunditat i l’instint maternal de la seva germana.

 

La crisi de 1913 coincideix amb l’acabament del llibre The voyage out . L’obra, literàriament experimental i audaç va tenir una acollida diversa.  Al llarg del llibre hi ha tastets dels arguments que protagonitzaran les obres posteriors de Woolf: la relació d’estimació entre l’home i la dona, el valor i el significat del matrimoni, la passió per l’escriptura, la gelosia i la possessió en les relacions humanes, la bellesa de les escenes naturals sense la vida humana, el passat històric, la por de l’amor adult, les dones fortes i els homes febles, la contraposició de la placidesa del mar i l’agitació de la terra, la vida errant, la dona en solitud. Temàtiques que en la narrativa visionària i poètica de Woolf esdevindran el camí de coneixement per on farà via, malalta o lúcida aquesta escriptora singular.

Al començament de 1915, el matrimoni buscà habitatge a Londres i s’enamorà d’una fantàstica casa del s XVIII a Paradis Road,  la Hogarth House, que van arrendar.  Ja instal·lats decidiren que crearien una editorial i imprimiren manuscrits pel seu compte. Van comprar tot el material necessari pel proveïment d’una impremta per començar el negoci. Van pagar al voltant de vint lliures per tot l’equipament  i el van instal·lar al menjador de la Hogart House.

Virgínia feia la composició i Leonard corregia l’ortografia , tancava els tipus a la planxa i feia anar la màquina. El primer original va ser un opuscle de trenta-dues pàgines, amb dues històries, una de cada un. En van imprimir uns cent cinquanta exemplars i els van vendre a un xíling i sis penics cadascun. A més d’un negoci, aquella impremta va suposar un punt d’inflexió en la carrera de Virgínia Woolf, que no hagué de patir mai més per buscar editor o a adaptar-se a unes polítiques editorials determinades. L’editorial li proporcionà un entorn segur, útil, indispensable per a una carrera literària. Virgínia va arribar a declarar que era l’única dona a Anglaterra lliure per escriure el que volgués.

La Hogart Press es va inaugurar el 1917 i va resistir fins el 1946, quan es va fusionar amb una altra editorial.

El matrimoni Woolf es va anar obrint mercat gradualment i va tenir ull en les apostes editorials: Vita Sackville-West i Sigmund Freud foren els autors que els van reportar més beneficis, tot i que també publicaren treballs d’escriptors de primer ordre com Katherine Mansfield, T.S.Eliot, E.M.Forster i John Maynard Keynes. També van potenciar la traducció a l’anglès d’altres obres literàries d’arreu del món: Rilke, Bunin, Gorki o Tolstoi.

Entre 1912 i 1925 Virgínia va escriure desenes d’articles i ressenyes sobre literatura russa.

Els factors socials i polítics són decisius en els escrits de ficció de Virgínia i en els de no ficció de Leonard. Tots dos estudien la relació entre l’experiència social i la consciència de l’ésser humà: ella des de la visió de l’artista i les seves formes d’art i ell des de la relació de l’individu amb el pensament polític i els sistemes econòmics. També la reivindicació per als drets de les dones i la col·laboració amb el Sindicat de Dones Treballadores van ser punts en comú entre el matrimoni Woolf, que creia que l’emancipació de la dona seria una de les grans revolucions socials de la història.

A Una cambra pròpia Virgínia relaciona l’estatus de la dona i la fatalitat del feixisme. Estudia com un sistema de classes determinat crea una determinada psicologia masculina de domini. Més tard, en un article de 1940 acusa obertament el sistema patriarcal de crear en l’home i la dona un desig subconscient de subjecció i esclavisme.

“Les amistats amb les dones m’interessen” va escriure en el seu diari el 28 de novembre de 1919. Virgínia cultivà moltes amistats amb dones. Algunes caòtiques i perilloses, d’altres lúcides i desbordants, sempre complexes. Amb Katherine Mansfield, escriptora neozelandesa, iniciaren una relació d’amor-odi peculiar, que la crítica sovint ha estudiat pel que té de fascinant i simbiòtica. Mansfield és sempre present en l’obra de Woolf, com un fantasma que l’estimula i la provoca. Confessava: “Encara que jo la  trobava vulgar i ella em considerava pretensiosa, quan ens reuníem només parlàvem sobre escriptura ...” Estimulada pel repte que li llençà, escrigué la tercera novel·la  Jacob’s room(1922) on retrobà la prosa experimental.

A Voyage out comença a treballar en una narrativa no consecutiva i en una prosa lacònica, feta d’el·lipsis, que es basa en l’acció constant, en la fugida, en el trànsit vital dels personatges, inspirats en persones desaparegudes de la seva família.

El maig de 1925 , la Hogart Press publicà Mrs. Dalloway,on per primera vegada l’autora expressà el que realment la preocupava: la dona en solitud, la cultura patriarcal, l’amor adult, la salut mental i el mite del suïcidi. Als quaranta anys havia trobat la seva veu, una manera pròpia d’expressar les coses, els sentiments i les impressions. La novel·la se situa a Londres en un sol dia i al voltant d’un sol succés: la recepció de Clarissa Dalloway.  Les campanades del Big Ben en marquen el pas del temps. Woolf millora la tècnica impressionista i reforça el realisme dels personatges i les seves accions.

La història de la relació i l’amistat amb Vita Sackville-West  es podria resumir dient que les parts es demanaven més del que realment podien donar. Totes dues eren escriptores professionals i assumien un paper estereotipat en la relació. Virgínia vivia fascinada per aquella aristòcrata elegant i generosa. Vita, la mare, Virgínia, la filla. Vita era la rica, apassionada, atrevida, aventurera...Virgínia, la fràgil,  la sensible, la puritana, la verge, la intel·ligent, la brillant amb amics brillants. Vita posava les regles de joc i Virgínia s’hi avenia. La relació  desembocà en Orlando. Una biografia,  llibre que Virgínia  publicà el 1928, i del que Jorge Luis Borges , primer traductor al castellà , digué que era la carta d’amor més llarga de tota la història de la literatura. És una mena de biografia fantàstica i jovial, rítmica, intel·ligent, plena de profecies i pensaments quimèrics, un viatge per diferents períodes de la història, des de 1586 fins el segle XX, protagonitzat per  un ésser inspirat en Vita, capaç de no morir i de vagabundejar per la terra transformant-se i transvestint-se contínuament. Orlando no és un heroi androgen, sinó que neix home i, en un viatge a Istanbul, després de somiar amb les al·legories de la Castedat, la Puresa i la Modèstia, es desperta dona i així continua fins al final. Una transformació sense dolor, sense castració, sense violència.  Amb Orlando , Virgínia va tocar el cel, fausta i joiosa: no podia parar d’escriure i això es percep en cada paraula del text. Orlando és un llibre mig de riure, mig seriós, amb grans esquitxos d’exageració. Un mar d’extravagàncies i de descripcions impressionants.

 

Si Orlando fou una carta d’amor a Vita,  Entre els actes,  l’últim llibre de Virgínia, acabat pocs dies abans de negar-se en el riu Ouse, és també una carta de comiat per a ella, una novel·la en un codi privat que només Vita podia desxifrar; el missatge d’amor, odi, luxúria,  infidelitat,  por i mort de tants anys de complicitats latents.

Virgínia patí una crisi i trià l’aigua com a remei, com a refugi etern  i inalterable. En una ocasió va dir a la seva germana que la mort, la seva mort, era l’única experiència que no ens podria explicar.” La mort era un desafiament” “una temptativa per comunicar”. Ella, que havia davallat a les profunditats del jo i n’havia escrit tant, no podia esperar, havia de tancar un cicle narratiu. “Hi havia una abraçada en la mort”.