El vigilant en el camp de sègol, de J.D. Salinger. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

“Los peces banana tienen debilidad por las bananas. No es una forma de
decir. Las bananas hacen salir a flote toda la debilidad de los peces
banana. Se lo pasan rastreando pozos en los que haya bananas. Cuando
encuentran uno, se aproximan a él como si fueran peces comunes. Pero
una vez que entraron, se comportan como cochinos. Se ha escuchado de
peces banana que fueron capaces de comerse, en su ataque de gula,
setenta y ocho bananas. Lo que ellos ignoran mientras están en pleno festín es que mientras comen, engordan. Y tanto, que cuando quieren salir del pozo ya no pueden. Contraen fiebre bananífera y mueren.” “Un dia perfecto para el pez banana”

 

Aquesta imatge dels peixos bananes, peixos voraços amb els seu entorn, que s’acaben destruint a sí mateixos, és una preciosa metàfora de la humanitat.

També els peixos del Central Park, que viuen congelats mostren el desemparament de l’ adolescent,  enfadat amb el món,  com els peixos i els ànecs del Central Park.  En  Holden es pregunta si hi algú que els salvarà i on van a l’ hivern “Vull dir si ve algú amb un camió o alguna cosa així, i se’ls emporta o si se’n van volant ells tots sols, cap al sud, o alguna cosa així?”

...”Viuen dins aquell coi de gel. És la seva naturalesa, per l’amor de Déu. Queden congelats en una postura per tot l ’hivern.”

Lacan i Freud teoritzen sobre  l’ésser humà i ens parlen de que està dirigit per  les pulsions.

Les pulsions humanes es  diferencien dels instints dels animals perquè  no tenen un objecte determinat. A diferència de  l’estímul-resposta que caracteritza als animals per a sobreviure, l’ésser humà tindria la combinació de dues pulsions: Unes pulsions de vida, dirigides a conservar-la, a unir; i a la vegada les pulsions de mort, amb tendències encaminades a aconseguir un estat anterior a la vida. L’autodestrucció, l’agressivitat contra sí mateix  i l’agressivitat externa encaminada a la destrucció del món exterior.

Freud a “Més enllà del principi del plaer”, ens parla de “trauma psicològic”, fets traumàtics  experimentats pels soldats, al tornar de la Primera Guerra Mundial. Hi ha una peculiaritat en que els subjectes tendeixen a voler repetir els traumes i a recrear-los. Això sembla violar “El principi del plaer” en el que l’ésser humà tendiria a minimitzar el seu desplaer. La repetició de fets traumàtics,  porta a Freud a teoritzar que la Pulsió de Mort balanceja i empeny als subjectes a repetir situacions penoses que els porten a una excitació amb sensacions de malestar, però també de plaer  en aquesta intranquil·litat. “Més enllà del principi del plaer”.

H.D. Salinger va lluitar a la Segona guerra mundial a la  batalla de Normandia on 1.130 soldats varen sobreviure  a la carnisseria, dels  3.080 soldats que hi lluitaven. Va estar en l’alliberament dels presoners de Dachau i  va lluitar a la batalla del bosc de Hürtgen, una de les batalles més dantesques de la història de la humanitat.

 

Salinger no va utilitzar el tema  de les seves experiències per escriure i fer-ne ficció, però en els seus escrits, els fantasmes d’odi i autodestrucció  recorren tota la seva obra. Els estats d’ànim dels seus personatges transmeten angoixa, sempre traumatitzats per algun fet que els hi dona molt malestar, marquen la seva vida i els condueixen a una angúnia  constant.

Els ambients que descriu no estan inscrits en cap temps determinat, però transmeten  meravellosament l’ànima humana en relació al tema pulsional. La  solitud i acorralament que com els peixos bananes no poden sortir del seu pou profund, és descrit de forma magistral amb un  protagonista, un  adolescent, en Holden,  etapa de la vida  on les pulsions lluiten,  es desequilibren i sobrepassen l’equilibri homoestàtic.

Holden, l’ adolescent desesperat, que no sap sortir de la seva pròpia ràbia que el destrueix i odia  tot el que l’envolta; s’arrossega per la vida amb el signe d’una solitud angoixant, marcat pel trauma de la desaparició del ideal del  seu germà  Allie. Només la Phoebe, la seva germana petita a qui li aboca  la pulsió de vida, d’amor, que substitueix al seu germà perdut, el salvarà de tanta destrucció i desemparament. “L’única cosa bona era que sabia que no deixaria que la Phoebe vingués al meu cony de funeral perquè només era una criatura. Això era l’única cosa bona.”(p. 185)

Els humans no sentim ni fem actes d’amor pur ni d’odi pur, sempre hi ha una combinació de les dues pulsions i en Holden, potser podrà sortir de tanta angoixa i malestar conduint la seva pulsió a l’objecte bo representat per la Phoebe..