Florescència, de Kopano Matlwa. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Florescència, és la història  crua i terrible de la humanitat. La pregunta eterna sobre l’enigma de la nostra existència, sobre el dolor, la felicitat, el mal, el bé i la mort. L’autora, a través de la figura d’una dona negra i sud-africana, ens parla de la  solitud humana, del fenomen existencial de la pròpia vida. “He passat la vida amoïnada. Al primer curs de primària em vaig amoïnar per si no era capaç d’ aprendre a llegir. Després em va amoïnar no poder fer amics...” (p. 138)

La pregunta constant dels existencialistes sobre la pròpia existència, que la protagonista li fa a Déu, del que no n’obté cap resposta. La religió, sempre constant en el llibre, de la que Karl Marx, en va dir : l’ opi dels pobles. Els mites que fabriquem davant tanta incertesa, davant del buit.

El mite del cel amb el que comença la novel·la: “La gent diuen que al cel estarem sempre contents. No plorarem, ni sentirem cap dolor, ni tindrem plor, ni ens amoïnarà mai res “ (p. 15)

I la pregunta constant amb la que Masechaba s’enfronta, dirigint-se al Deu del que no n’obté cap resposta. La pregunta persistent de  si realment existeix, o si bé és un ideal, com representarà  Canadà. El país  on hi va a viure la seva amiga contestatària, que paradoxalment acabarà en un lloc híbrid “Què trobaràs en un lloc on la gent no es fereix, no pateix, no té por, no es mor i es podreix? ...Com connectaràs amb un lloc de tanta esterilitat?(p. 141)

L’ autora és metge i coneix de molt a prop la íntima relació orgànica i descarnada del cos humà, que sovint oblidem. Lacan ens parla de la noció de “ el REAL”. L’organisme descarnat,  no cobert del simbolisme que ens allunya de la vivència mortífera del cos,  de la seva  putrefacció, de les olors i del  sentiment del cos descarnat sinistre, que sovint apareix en els deliris dels psicòtics.

No en va l’ autora, posa en la seva protagonista, una crisi psicòtica.

 

LA SANG, serà EL REAL, de la que no se’n pot alliberar en l’ adolescència, Un REAL que la persegueix, fins i tot en el cos, que tallarà amb  una ablació. UN REAL  que més endavant  podrà  simbolitzar, donant un fruit, la que serà  la seva filla Mho.

EL REAL, que apareixerà en la figura incestuosa del seu germà  Tshiamo, que es va suïcidar. Un germà, absent i present en tota l’ obra, velat sempre, en la seva malaltia mental. Un germà que   no volia el contacte físic, però si, i també veladament, li feia tocaments, mentre ella dormia. 

  .  “Em pensava que devia ser per l’ olor de sang que feia, de sang passada, com de peix. Quines ganes que tenia que la Ma em deixés fer servir tampons, perquè així no faria tanta pudor. Em pensava que potser era per això que el Tshiamo no em volia gaire a prop (p. 124)

EL REAL, amb el que s’ haurà d’ enfrontar,  cada dia,  en una feina que treballa directament amb el cos: amb la SANG, amb els òrgans, amb els talls, amb el sofriment i la mort.

“Una vegada em van parlar d’aquest gas que s’allibera sota terra. Algú va calar foc, allà on s’acumula, i encara avui no ha deixat de cremar. Es propaga contínuament, arrasant-ho tot al seu voltant, com al fons més profund de l’ infern.

Així es com em sento per dins. És massa perillós entrar-hi, i no sé com aturar-ho des d’aquí  fora. És una mena d’infern a dins. M’està matant.

Potser és només la síndrome premenstrual” (p. 64)

“Volia dir-li (a la Dra Pakhama) que s’equivocava, que feia molt de temps que la meva ment havia començat a desfer-se, molt abans que passés tot això...molt abans que comencés a pagar amb sang” (p. 106)

Masechaba, amb una personalitat molt fràgil, es desestabilitza després del trauma de la violació. La malaltia mental  com un refugi davant el que se li fa insuportable La bogeria era una benvinguda llibertat davant la maldat del nostre món” (p. 101) I  també el rebuig, el no  reconeixement de la pròpia malaltia, una fugida davant la maldat del món  “

“No estic boja, només estic cansada”

“quina bogeria Ma?

-la bogeria , Masechaba, la bogeria que t’ha fet totes aquestes coses. la bogeria que m’ha robat la filla. La bogeria que t’ha robat la vida. La bogeria que et fa seure a la galleda. Eixugar-te amb paper de diari i cobrir el terra i les parets de sang. La bogeria que t‘està matant Masechaba. La bogeria que em matarà” (p. 103)

 L’ autora ens descriu molt bé com Masechaba,  té dificultat  de posar distància amb el seu propi cos i amb la seva experiència traumàtica de la violació, la persistència del trauma,  quan se li ha  desencadenat una crisi psicòtica.

“Em van violar. La Dra vol que ho digui en passat... però quan es tracta de la teva vida i ho revius, mai no es fa una distinció tan clara. Fins i tot en aquest moment em violen...”(p. 111)

Però més endavant podrà posar distància en el temps, el trauma passa a un segon pla, s’ estabilitzarà amb el naixement de la filla Mho, el REGAL, que curiosament serà negra. La pregunta que ens planteja altra vegada veladament l’ autora , que va més enllà de la xenofòbia.

“Per això quan estava estirada al terra vaig pensar, d’acord, això serà horrorós...però només durarà uns quants minuts...Oblida-te’n, no deixis que quinze minuts de la teva vida et persegueixin per sempre més” (p. 123)

Masechaba acabarà acceptant la seva pròpia fragilitat

“Segons la Dra, els meus gens han passat tota la vida fugint de la malaltia mental. Potser finalment m’han atrapat”

I ens deixarà la pregunta eterna sense resposta, la solitud del ser humà

“El mal...Aquest és el problema de  saber-ho, de saber sense saber, de saber massa però no prou per entendre-ho” (p 114)