Canto jo i la muntanya balla, d'Irene Solà (Montse Sáez)

 

Resum de capítols

 

 

I

El llamp

Narrador: Els núvols 

Un llamp mata en Domènec que havia alliberat una vedella.

"La navalla va brillar com un tresor (…) La fulla de metall ens va emmirallar com uns braços oberts, com una crida (…) El ganivet havia cridat el llamp i el llamp blanc havia encertat com una diana el cap de l’home”, del Domènec, el pagès poeta.

 

El  nom de les dones

Narradora:Lla bruixa que riu

Les 4 les van penjar per bruixes, metzineres i bagasses.

La Dolceta no podia parar de riure i el riure era blanc. L’Eulàlia explicava les millors històries. La Joana era la més vella, feia medicines i curava, era la que millor feia parir. La Margarida plorava i negava totes les coses

"Confessar què? Si el riure era l’única cosa bona (...) era com ficar els peus en un salt d’aigua un dia d’estiu".

“I va plorar quan el van venir a buscar i se’l van endur, i no va tornar mai a fer-nos companyia. Per comptes van posar una creu allà on el llamp va foradar l´home (...) I a vegades hi dúiem flors collides del terra, allà on s´havia estirat l’home”.

 

Les estovalles blanques

Narradora: La Sió, dona del Domènec i mare de la Mia i de l’Hilari, que viu a Matavaques. 

Explica el seu casament amb el pagès amb els cabells més bonics de la vall de Camprodon “daurats com el blat i les canyes”, ella que tenia “els ullets més blaus i era bonica com una daina”.

Ens parla dels seus fills, la Mia “que era un àngel perquè l’amor havia pres forma” i de l’Hilari que va ser “el nen sense pare més feliç del mon” i de com veu les dones d’aigua prenent les estovalles i de com els tusta.

I del pare i la tieta Carme “que van morir d’una son dolça, el mateix dia que es va posar de part” i de l’avi Ton que no parla.

El plor de la Sió creix a poc a poc fins que no té aturador. “I la font raja i ploro de les estovalles i de la mentida i de la soledat”.

 

Les trompetes

Narrador: Els bolets

Les trompetes de la mort que hi han sigut sempre al bosc. I les espores que volen com una llavor, dormen sota la terra humida i guarden la memòria

“Va venir l’home i ens va arrancar, el llamp i el va matar. Van venir les dones i ens van collir i cuinar”

"No hi ha pena si no hi ha mort, no hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si es memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet".

 

 

 

 

 

II

L’agutzil

Narrador: L’Agustí, a qui diuen agutzil.

Està casat amb la Neus i és pare de 2 noies, la Cristina i la Carla, sovint diu refranys en castellà i ens explica on són les cases pairals: Can Grill a baix de tot, que cau a trossos, Matavaques tot seguit, per sobre Can Prim, la seva casa, i més amunt Can Rei, a tocar del poble.

"A vegades m’imagino les cases com estrelles d’una constel·lació, els pobles com la llet de la Via Làctia. I quan una casa es deixa caure a trossos és com si s’apagués un puntet del firmament".

Li agraden les havaneres “i qui sap si el tret sona ara, i jo pensant en havaneres” .

La Cristina troba una granada de la Guerra Civil, que porten a la caserna de la Guàrdia Civil i allà s’assabenten de l’accident de caça “Cap cosa. Com si els accidentes passessin lluny. Nada. Nada. Un accidente”

 

El primer cabirol

Narrador: El cabirol

Parla del seu naixement, com l’agafen i s’escapa corrent però li queda la por i el record dels humans, que torna a sentir quan escolta el tret “I llavors el vaig sentir. El soroll. Bang (...) Com si s’haguessin de morir totes les coses (...) Però no em vaig morir i les cames em van seguir corrent i corrent i corrent i corrent”

 

L’escena

Narrador: El foraster de ciutat

Explica el mite dels Pirineus i la fugida dels republicans cap a França. També que va parlar amb un pagès que es deia Rei que li va dir que les penyes estaven maleïdes i cada 10 anys moria algú, travessat per un llamp. Li agrada aturar-se a la carnisseria que “es un lloc ben autèntic. Ben aturat en el temps”.

Però avui és tancada, i el forn, i el bar “Anem a enterro (...) S’ha matat l’Hilari de Matavaques. L’ha matat el fill dels gegants, al bosc. Caçaven i van tenir un accident (...) Com el seu pare. Vint anys que tenia. Quina desgràcia”.

No li venen ni una barra de pa però “Quan passo per allà treuen la caixa del mort. I la llum és ben groga (...) i tot plegat és encara més de postal. Es tan bonic que se me’n va la ràbia (...) La vida i la mort”

 

La poesia

Narrador: L’Hilari

Narra els seus poemes, que no escriu sinó que conserva a la memòria “duc la poesia a la sang, jo (...) La poesia ha de ser lliure com un rossinyol”.

Els fa per a tots, però no els explica: en Jaume, la Mia, ell, l’Hilari, la mare, el pare, el cabirol, les 4 bruixes, la Palomita Alegre. No són poemes tristos “és un poema melancòlic (...) la tristesa, la melangia, com la bellesa, són importants per a la poesia”. L’Hilari acaba el seu poema en el que ens diu a qui canta amb el vers “Canto jo i la muntanya balla” que dona títol al llibre.

 

 

 

El hermanito de todos (text en castel·là)

Narradora: La Palomita / Eva.

Nena republicana a la que una bomba que li va tallar la cama, a la Guerra Civil quan fugia amb la seva família cap a l’exili. Considera l’Hilari com el seu germà “A mí me gusta mi hermano mayor porque sabe la respuesta a muchas preguntas, y porque sabe poemas”.

Viuen al bosc junt amb les senyores, que són les dones d’aigua “Y cuando me curé y me desperté, porque morirse a veces es curarse, me volví a la montaña”, a la Roca de la Mort, un lloc tranquil i alegre “Y la hierba era verde y amarilla, y las flores eran blancas y lilas y azules y roses. Y el cielo era azul muy fuerte”. Un dia veuen el Domènec, brut, nu i menjant terra i l’Hilar li diu que és el seu pare.

 

III

L’aürt: Cop, topada brusca.

Narrador: Les muntanyes dels Pirineus.

Els gràfics ens mostren com es va plegant el terra i es va formant la muntanya. En aquesta orogènesi les plaques tectòniques xoquen i aquest xoc va provocar l’aparició de la serralada pirinenca.

 

Estibar criatures

Narradora: Una dona d’aigua.

És una dona que va esborrar el nom del seu home quan li va aixecar la ma. Explica com la Sió, una senyora nova “te els cabells blancs i curts, i duu una bata lila amb cinturó”, ajuda en el naixement de la Bruna. Acompanyen la narradora, l’Alba i la Flora, que van a buscar “les senyores que saben estibar criatures i viuen al bosc”. La mare, la Blanca, s’entrega a la dona que li agafa el nadó, una nena. I, encara que te por, pareix a la gatzoneta.

L’acompanyen les 4 dones d’aigua, totes ja amb els cabells blancs “Hi ha la que mana, que es diu Joana (...) hi ha la que riu, que es diu Dolceta i duu els cabells trenats, i és amiga de la Blanca perquè a totes els agrada de fer bromes i riure. Llavors hi ha la Margarida, que sempre plora. I l’Eulàlia, que ens explica contes”.

La narradora li diu a la Blanca que la Sió estava perduda “Tenia les mans calentes, com la gent dels pobles (...) No van penjar-la, aquesta senyora. Te una casa amb finestres” i que l’Alba la va ajudar a tornar a casa seva.

 

La neu

Narradora: La Neus de Can Prim, la dona de l’agutzil, amiga de la Mia.

Sap trobar aigua, com la seva avia Dolors i el seu besavi. I parla amb els morts “Li dic amablement que ha de marxar. Que això no és casa seva. Busca el camí (...) A vegades les pots desfer, aquestes coses. Algunes són persones (...) Jo no sé pas si hi ha res més enllà”.

La Neus no sap qui hi ha a casa la Mia, ella l’ha cridada i li diu que el tregui de casa. La Neus visita Matavaques, on hi viu la Mia de manera endreçada i solitària, amb el seu gos, i el fa marxar. Quan torna a casa seva es creua amb un jove ple d’ombres i de “coses tristes que se li aferren a la jaqueta”, és l’Oriol a qui trobem en el següent capítol.

 

La por

Narrador: L’Oriol, el jove que apareix al final del capítol anterior.

Està ferit al cap per un tret que li va disparar un lladre a ciutat “El tret em va treure la visió d’un ull, i em va fer una mica coix de la cama esquerra (...) El forat em va buidar l’amor”.

Es trasllada a la muntanya amb la seva mare, a can Gill, i es fa amic de la Mia, que és una dona madura. Hi va els dilluns que ella té festa a la carnisseria a fer el cafè i es besen i s’abracen “i a vegades encara soc com era abans. I altres vegades soc com si no hagués sigut mai el que era abans, com si pel forat del cap se m’hagués escapar tot”.

 

La lluna

Narradora: La Lluna, la gossa de la Mia.

La Lluna explica les coses que més li agraden de la seva mestressa “El que m’agrada més és quan xiula (...) La segona cosa que m’agrada més són les seves mans quan em toquen”.  

Uns nens fan malbé les cebes del seu jardí “i jo estava tan contenta que m’haguessin vingut a veure, tots els nens veïns” i tornen a demanar perdó perquè la Mia s’enfada molt.

La Lluna explica les olors i el tast que més li agraden i com la Mia i l’Oriol fan l’amor “Les olors que deixen anar fan excitar i fan posar contenta, i m’agraden i les vull tastar. Són olors de mullena, perquè és a les mullenes que hi ha totes les olors”.   

 

IV

L’os

Narrador: Un os

Es desperta de la hibernació i parla com antic habitant del bosc abans que vinguessin els homes i les dones "Només les bèsties covardes maten el que no es mengen" i els amenaça “Acomiadeu-vos. Quan els ossos tornin i reclamin el que és seu, no riureu més (...) Reconquerim el vilatge com reconquerirem la muntanya, arribada l’hora”.

 

Cristina

Narradora: La Cristina, la filla gran de l’agutzil i la Neus. 

Amiga de la Mia, del Jean-Claude i de la mare de l’Oriol. Lesbiana, mare de 2 bessons amb l’Alícia, la Júlia i el Pere. Va marxar del poble de joveneta i ara ha tornat “No me’n vaig adonar, jo, que tot això ho enyorava”.

Amb el Jean Claude anaven a buscar granades, bales, trossos de fusell “vam passar l’adolescència, pujant i baixant muntanyes i col·leccionant armes”.

I com ella i sa germana espiaven de petites com el Jaume i la Mia feien l’amor  al bosc, de joves “Jo volia ser una mica com ella, bonica però valenta i volia tenir un xicot com en Jaume que m’estimés com ells dos s’estimaven (...) M’agradava la Mia (...) abans d’entrendre-ho i tot”.

Relata la festa de l’os de Molló, on el Jean Claude es disfressa d’os. Amb la Mia van a pixar al bosc però no hi arriben “Quan acabem de pixar darrera el jeep, tornem amunt, cap a la gent”.

 

 

El ball de la civada

Narrador: En Jaume.

Treballa a la cuina d’un bar amb la Núria a la barra. Abans també treballava l’indesitjable Moi i va estar a punt de matar-lo i tornar a la presó. Ens parla dels clients del bar: en Miquel, la Montserrat, en Genís, la Carmeta...Finalment arriba en Guifré que explica la història d’un ferrer i un captaire, que el va convertir en os, i en Jaume recorda “i alhora no m’agrada gota perquè fa mal com una punxada sota l’aixella pensar en casa meva i en la Mia”.

Explica a la Núria que és fill d’una dona d’aigua i quan ella li diu que és un home hermètic i misteriós li confessa  “Vaig matar un noi que era amic meu. Sense voler (...) Se’m va disparar l’escopeta (...) I vaig ser un temps a la presó”. I recorda. .

Quan surt, agafa el cotxe i està sol a la carretera condueix hores fins arribar a la muntanya, i canta el ball de la civada quan “La violència d’un cos travessant-se en la trajectòria del cotxe fa un soroll brusc i estremidor (...) el bony és de bèstia. I quan veig be el cabirol al mig de la carretera, vermella, il·luminada pels llums de darrera del cotxe, crido”.

Penso que “no li vaig dir mai a la Mia que la volia i que ho sentia. Com m’ha de perdonar mai ningú, si no em perdona la Mia? (...) Jo hauria volgut nens, amb la Mia”.

I quan torna al cotxe, amb el cabirol dins, els nota “i són allà, tots dos, els ulls oberts”.

 

El fantasma

Narradora: La Mia.

Parla de l’Oriol i li agrada tornar a sentir el desig i el plaer “L’Oriol no és mai la mateixa cosa. Quan fa l’amor és una cosa silenciosa que sap fer carícies (...) Però, a vegades és un home trencat que vol explicar la seva història (...) I jo escolto i no dic mai res de l’Hilari, perquè la seva història és l’única història que vol que escoltin”.

Parla també de l’Hilari que “era sempre la mateixa cosa. Era com l’aire del matí, d’hora. Fresc i fi i ple d’idees” i de com el troba a faltar, cada dia. I de que “no volia estar mai sol, ni volia fer mai res sol”. I somia amb ell.

Parla de la seva mare, que “es va perdre (...) i duia la bata lila” i va dir que “havia dormit amb les dones d’aigua”, ella que els va pegar perquè deia que no existien. I de l’avi Ton que era com “una mateixa cosa avorrida”.

I del Jaume que “era sempre el mateix. Un os bru del Pirineu”. I sempre estava sol, fins que l’Hilari el va agafar i “llavors anàvem tots tres junts a tot arreu”. Explica que a en Jaume i a ella “se’ns van despertar les ganes de fer-nos petons” i es van estimar fins que va venir l’accident.

I aleshores la Lluna ronca d’agressivitat i arriba el Jaume i li diu que entri “I de cop, en Jaume plora. Plora assegut a taula sense gemegar”.

La Mia recorda que s’imaginava el Jaume tornant “ens abraçàvem i ploràvem, i no feia falta que li digués que el perdonava perquè ja ho sabia” però no va tornar “i a mi la pena i el no entendre cap cosa se’m va fer crosta”

El Jaume li diu que ho sent però pensava que no el voldria veure “Com pots perdonar-me els últims 25 anys?”. La Mia s’encén, però després vol que li expliqui tot “Totes i cadascuna. I quan hàgim acabat, veurem qui som (...) I llavors es farà de dia. Primer de color gris, després de color blau i després de color groc”.