L'estiu que la mare va tenir els ulls verds, de Tatiana Tîbuleac. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

“L’ estiu que la mare va tenir els ull verds”, és un llibre dur, difícil d’empassar, un cop de puny a l’ estómac, com els que pega l’ Aleksy i segurament els que peguen els que l’han rodejat tota la seva vida.

El cop de puny a l’ estómac d’un llenguatge molt cru, quasi bé orgànic, un llenguatge que no pot separar-se de “la cosa”.  El llenguatge  anomena, representa, simbolitza i ens separa  de  “la cosa”, per això ens tranquil·litza però el llenguatge de l’ autora, que posa en boca del seu protagonista, els seus deliris, la seva pulsió de mort, quasi bé enganxat al cos al Real del cos, que diria Lacan;  ens porta al terror de la mort i de la  malaltia mental.

Mare-pasta de dents.

Mare-esòfag.

Mare- ascàride.

Mare-cable.

Mare-os.

Mare-fil.

Mare-cometa. (49)

 No en va, l’autora, escull aquests dos temes centrals insuportables que ens acosten a aquest REAL: LA BOGERIA I LA MORT.

No és estrany que el llibre ens parli dels ulls i de la seva mirada, com també diu el títol. Un títol poètic que, com una pàtina, ens recobreix l’ horror d’existir. ELS ULLS, LA MIRADA “que el vestit que duia aquell matí l’havia salvat, de la mateixa manera que en el passat els draps blancs salvaven de la mort els desertors afortunats” (p. 50)

La mirada, com la veu, són uns elements que en el psicòtic estan distorsionats. “els ulls de la mare eren un error”. Com en els miralls, jocs que ens veiem distorsionats, així el psicòtic, deforma la seva visió. Una mare deformada físicament, que mica en mica canviarà durant el relat, retrat del rebuig i els seus deliris, on veu imatges barrejades, il·lògiques, com en el somni, que tan bé varen captar els pintors surrealistes, pintor que acabarà sent  de renom, on hi juga un gran paper la mirada.

 

La mirada no es situa només a nivell dels ulls amb els que creiem veiem les formes objectivament. La  visió de la percepció-consciència, una il·lusió. La mirada, és la finestra “els ulls de la mare eren les finestres d’un submarí de maragdes” on l’ ésser humà esdevé algú sostingut pel desig de l’ altre .

El sentiment del seu ésser, símbol dels objectes de rebuig, que ningú no vol, de les antigalles del mercat de les Puces, que la mare compra i que després ell conservarà.

 “Jo com ells, sempre havia sobrat, mai havia fet cap falta, era el resultat trist d’un regateig momentani i l’ esborrany esgrogueït de qui un dia seria Fill...ni estimat, ni desitjat, ni rebutjat;...si haguessin existit mercat de les puces per a persones, la mare i el pare m’haurien bescanviat per una regadora o simplement m’haurien abandonat sota un taulell i haurien fugit (125 )

I és aquest altre, aquests altres, que no el varen poder sostenir, una mare que no ha pogut fer el dol , omplir el FORAT, d’una filla morta i un pare absent i embriac. Els sofriment dels seus personatges degradats, emigrants i desarrelats de la seva pròpia terra

Els petits forats plens del no-res, el que no es veu, forat que no sosté el psicòtic.  “la impossibilitat de morir quan sentia la necessitat absoluta de fer-ho era la injustícia més gran que se m’ havia infligit, i la veritat és que se me n’havien infligit moltes. Començant en la d’haver nascut d’una dona totalment desconeguda” “Jo no era ningú...vivia i somiava com el miserable que era. Darrere meu enlloc de petjades hi havia uns petits forats plens de no-res i el món ni tan sols observava aquestes petjades meves , perquè no es pot observar allò que no es veu” (140)

L’ autora, no obstant, davant tan cruesa, fa un cant a l’ amor, al desig i converteix tant d’horror en la recerca d’una escletxa de llum, representada pel paisatge de la França rural, lluny de l ‘Anglaterra grisa, i d’una mare, que propera a la mort, vol recuperar el fill perdut i no desitjat, fruit d’un pare impossible, emigrant polonès, mort sota una paret, símbol dels desarrelats. “M’havia convertit, per fi, en el seu fill i ella en la meva mare...com és que la mare  no s’havia començat a  morir abans? (93) “Per primer cop a la vida feia alguna cosa per la mare”   (101)

 El pensament  de poder retornar al  nostre passat per a fer les coses diferents. La demostració del sofriment  de sentir-se rebutjat, no desitjat, com el protagonista Aleksy. La manca d’ amor  de la mare que quan mor la filla, es queda catatònica set mesos, asseguda en el sofà i no el pot sostenir: “M’hauria agradat que la mare se m’hagués acostat – no calia que m’acaronés, ni em preguntés que sentia i m’ hagués avisat que no em volia veure el pel durant set mesos i després en parlaríem (p.32)

Aleksy al sortir del manicomi, després de la mort de la mare, retrobarà una petita llum d’esperança, en la figura de l’ àvia. “només allà, dins d’aquella panxa, vivíem tots i ens estimàvem de debò -els uns dins dels altres -la mare, la Mika i jo.”

Però la panxa no el salvarà de tant terror. L’ estrella de la mare Wiosna, la negació final de tot el que li passarà posteriorment, i la pintura, no el salvaran de la seva bogeria, però potser (ens deixa l’ enigma l’ autora), fruirà de temporades d’ estabilitat) “L’ estiu que la mare va tenir els ulls verds no va acabar mai”