Musclos per sopar (17/05/2023)

 

 

Psicoanàlisi i literatura

 

Sessió del 17/05/2023

 

 

Musclos per sopar

de Birgit Vanderbeke

 

 

Només vam sentir el clapoteig de les closques, no sentíem el telèfon, només sentíem el clapoteig de les closques quan la meva mare els va llençar a les escombraries, després va tornar al menjador i va dir al meu germà, que et faria res de baixar la bossa de les escombraries.

 

Birgit Vanderbeke

 

 

1.    Introducció

 

Vaig decidir que llegiria Musclos per sopar arran d’una crítica positiva que algú va fer d’aquesta novel·la al Taller d’Escriptura d’Avinyó, que condueixo des de fa anys. El comentari es referia, sobretot, a l’estil amb el qual s’havia redactat la història, sobre el qual ja m’hi referiré. Per tant, la decisió de llegir aquesta obra va venir determinada per la curiositat en relació amb la forma més que no pas pel contingut o la trama de la història. De fet, qui em va parlar del llibre només va comentar que li havia agradat, però que trobava curiós el format sense diàleg i amb una certa repetició d’expressions.

Tot i que fa molt de temps que no puc llegir cap novel·la d’una tirada (disposo d’un temps limitat i molt fragmentat), vaig llegir Musclos per sopar en molt poc temps. Aquest estil «tirabuixó» hi va contribuir, perquè em portava cap a les entranyes de l’origen dels conflictes (el despotisme i la crueltat del pare) sense adonar-me’n, amb una certa fredor (la veu narradora és la de la filla, que comparteix amb el pare la seva capacitat lògica) i una gran precisió. I clar, em va fascinar de seguida la duresa de la trama, que va més enllà de la crítica, més o menys esperable, a la façana hipòcrita d’una família perfecta.

 

2.    Biografia de l’autora

 

Birgit Vanderbeke, coneguda per la seva activitat com a escriptora però també per la seva faceta de crítica literària, va néixer 1956 a Dahme (Brandenburg), un petit poble de l’Alemanya de l’Est (la República Democràtica Alemanya, que va existir entre 1949 i 1990). El seu poble natal tenia uns 5.000 habitants el 2016. L’autora va viure a Frankfurt amb Main (Hesse) a partir del 1961, ja que la seva família, igual que succeeix en la dea de la novel·la, va fugir a l’Alemanya Oriental.

Sens dubte, el fet d’haver viscut en un dels cinc länder ocupats per la Unió Soviètica la va marcar de tal manera que una de les seves obres més emblemàtiques, Musclos per sopar, parteix de l’experiència vital del dos protagonistes més grans (els pares) en aquesta Alemanya dividida després de la Segona Guerra Mundial. Amb aquesta novel·la, va guanyar el premi Ingeborg Bachmann el 1990.

Vanderbeke va estudiar Dret, així com Llengües Germàniques i Romàniques. El 1993 es va traslladar a França, on va morir (concretament a la zona del Gard) fa tot just un any i mig, el 24 de desembre 2021, a l’edat de 65 anys.

És autora d’altres novel·les breus, d’unes 150 pàgines, aproximadament, entre les quals Alberta té un amant (editada en castellà el 1999) i Temps de pau (també editada en castellà el 1998). Es va guanyar la vida modestament amb els seus llibres i algunes lectures en països de parla alemanya, i va arribar tenir problemes amb el seu editor a causa del fet que, durant els seus últims anys de vida, no va publicar cap llibre nou. En alguna de les seves obres, Vanderbeke va utilitzar tècniques de cites literàries per burlar-se de la pressió del món editorial per entregar una novel·la de detectius enfocada a l’èxit comercial.

Enllaços d’interès sobre l’autora:

https://www.revistadelibros.com/birgit-vanderbeke-tiempos-de-paz-y-alberta-tiene-un-amante/

https://www.lecturalia.com/autor/19299/birgit-vanderbeke

 

3.    Alguns comentaris i extractes de la novel·la

 

Musclos per sopar gira entorn d’una família de quatre membres en la qual l’aparença no té res a veure amb la realitat. Aquest família està formada per quatre membres: els pares i els dos fills, una noia (la gran) i un noi. La veu narradora és la de la filla, que explica, de manera incisiva, com és i com viu la seva família i, particularment, el seu pare. Des del meu punt de vista, la veu narradora no adopta un posat agressiu, és a dir, amb voluntat d’atacar el pare, sinó, més aviat, amb la intenció d’evidenciar una realitat viscuda de portes endins.

La filla recopila records de petits detalls que il·lustren una personalitat despòtica i cruel: la del pare, sobre la qual giren totes les aparences que l’individu intenta articular per demostrar, de portes enfora, que viuen en una família vertadera. Aquest concepte és objecte d’anàlisi per la filla, que contraposa les seves percepcions, així com les de la seva mare i del seu germà, amb les idees i determinis del pare, que imposava la seva llei fins i tot amb càstigs corporals.

«Naturalment, al meu pare li hauria agradat més a l'inrevés que el meu germà fos lògic i la meva mare i jo il·lògiques; les coses no estaven repartides com ell pensava que havien d'estar repartides en una vertadera família. Allò que a uns els falta als altres els sobra, deia a vegades, però en conjunt jo no ho tenia pas gaire malament, mentre que el meu germà, que per postres era el petit, sí que ho tenia força malament. Però la que segurament ho tenia pitjor era la meva mare, perquè era l'encarregada de vetllar perquè fóssim una vertadera família. Puc assegurar que aquesta tasca no era gens senzilla, ja que les idees que el meu pare tenia de com ha de ser una vertadera família, si bé eren extraordinàriament precises, al mateix temps eren perfectament imprevisibles i impenetrables; ningú no n'havia tret l'entrellat i molt menys la meva mare.» (p. 33)

El pare, a qui no se li podia contradir res, ho feia tot bé: jugar a futbol (p. 47); a diferència del fill, que el decebia; les aficions com la filatèlia, sempre amb la vista fixada en assolir la col·lecció completa (p. 56) i, per descomptat, les bones notes:

«Quan penso el que nosaltres havíem de fer per treure un set, deia, no us ho podeu ni imaginar. El pare havia estat sempre un alumne exemplar i quan ens donaven les notes el meu germà no gosava tornar a casa. A mi em deia, a primera vista està força bé, però aquestes notes no valen res. Aleshores treia les seves notes d'un calaix i les comparava. Si les meves notes eren més altes, això no era sinó una prova que ara no ens exigien res, i aleshores explicava tot el que ell ja sabia quan tenia la meva edat i que jo ignorava perquè em dedicava a tocar el piano i a llegir, coses que no es poden comparar amb els logaritmes. El meu pare deia, aquestes coses no fan funcionar els motors. També deia, tot això no val per a res no es comprèn la diferència entre suficient i necessari, i en això, per desgràcia, havia de donar-li la raó perquè jo no comprenia aquesta diferència que a la nostra família era molt important, tan important com en lògica, perquè un excel·lent era una condició necessària per no amargar la vida al meu pare, però no era una condició suficient. En general puc dir que jo complia les condicions necessàries gairebé sempre, però mai les suficients, mentre que el meu germà ja fallava en les necessàries.» (p. 64)

Les vacances en llocs calorosos, malgrat que no les gaudia ningú més que el pare, constituïen una altra imposició que tothom acceptava encara que fos rondinant una mica.

«La meva mare, per a qui tot plegat era un martiri, deia, el purgatori deu ser bastant semblant a això, però el meu pare deia, us anirà bé, i es burlava de nosaltres quan fèiem cura perquè ens curés, no sigueu tan covards, ens deia, i afirmava que el dolor és relatiu, i en això tenia raó perquè a ell el sol no li feia gairebé res. Tot és qüestió de força de caràcter, deia, i aleshores la meva mare no donava proves de ser un caràcter fort, sinó que més aviat semblava un caràcter feble perquè té la pell molt sensible i amb el sol es posa vermella de seguida, o sigui que passava les vacances a l'ombra, per pura covardia. En canvi, nosaltres dos serràvem les dents i ens posàvem al sol per tal d'impressionar el meu pare. No servia de gaire perquè després de cremar-nos no ens posàvem tan morens com ell, però almenys no ens podia titllar de covards com ho feia amb la meva mare, perquè ella es refugiava a l'ombra.» (p. 75 i 76)

Per descomptat, tot el que feia la mare no tenia cap valor. Tampoc el tenien els seus gustos i les seves aficions. La feina de l’oficina i la mentalitat racional i fèrria del pare eren el pal de paller, malgrat que no tot el que feia era, precisament, racional, com ara comprar accions d’empreses japoneses que acabaven fent fallida (p. 108). Així mateix, el pare també era maquiavèl·lic, perquè teixia complicitats en funció dels seus interessos per acabar obtenint la informació que desitjava:

«Tot bevent copes de conyac o cerveses ens feia preguntes a fi d'esbrinar què havia passat en realitat. Cadascú feia la seva declaració mentre els altres esperaven a fora. Al final treia conclusions lògiques i després dictava i executava els càstigs, i tots teníem força por perquè dictava els càstigs segons unes conclusions lògiques que ningú no acabava d'entendre. Jo mateixa, només feia veure que les entenia perquè això m'afavoria, ja que tothom pensava que era la nineta dels ulls del meu pare i un esperit lògic. La veritat, però, era que no aconseguia copsar la lògica del meu pare i només ho fingia. Els altres no eren capaços ni de fingir que l'entenien, perquè és clar que són diferents, són il·lògics i manyacs, i només els agrada petonejar, mentre que jo soc igual que el meu pare, soc lògica i penso, cosa que en una noia no és absolutament necessària, però sempre és millor que voler petonejar.»

L’espera pel sopar que mai no s’arriba a celebrar acaba essent una catarsi de la mare, del fill i de la filla. Això suposa una rebel·lió, un trencament del model patriarcal que han viscut (val a dir que l’autora s’ha definit a si mateixa com a feminista). Aquest és l’autèntic clímax de la novel·la, i no pas què li passa al pare. De fet, al final de l’obra, deixen sonar el telèfon sense cap interès per saber qui és o quina informació els han de dir, amb tota seguretat relacionada amb el pare. Per fi, s’alliberen del pare i aquest procés culmina amb els musclos a les escombraries (al capdavall, només agradaven al pare) i les escombraries a la brossa.

 

Enllaços d’interès sobre la novel·la:

https://vienaedicions.com/book/musclos-sopar

https://www.laveudelsllibres.cat/noticia/76029/perdre-la-por-musclos-per-sopar-de-birgit-vanderbeke

https://www.lacentral.com/blog/birgit-vanderbeke-184181