Apeirògon, de Colum McCann. Una visió psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

APEIRÒGON és segons la geometria euclidiana, un polígon de costats infinits però numerable. Del grec apeiron: sense límits, sense fi. Al costat de l’ arrel indoeuropea de per: intentar, arriscar.   Començant per zero es poden comptar fins l’ infinit, a qualsevol punt de l’ univers en una quantitat  de temps finita.  “En el seu conjunt s’aproxima a la forma d’un cercle, però en una vista ampliada d’un petit fragment apareix com una línia recta. Es pot arribar a qualsevol punt dins de la totalitat. Qualsevol lloc és accessible. Tot és possible, fins i tot el què és aparentment impossible.

 (p.497)

Una figura  que  simbolitza els conflictes  numerables , infinits, de faccions en el Pròxim Orient,  a Irlanda, o a moltes parts del món. L’ Acord d’Oslo, l’ any 1993 entre Palestina i Israel. “Paraules finites en un pla infinit” (p. 256) com les converses dels participants clandestins que lluiten per la pau i aquest fet, els fa tirar endavant. Guerres i també la seva infinitud, de l’odi i el mal, tal com diuen en les seves cartes Einstein i Freud, que es varen publicar amb el Títol: “Per què la guerra?”.

 Einstein, en una carta, li va preguntar a Freud si hi havia possibilitats per a la pau i Freud  li contestava  que era difícil  suprimir les tendències agressives de la humanitat. Un instint viu per a l’odi i la destrucció, però  creia  en la possibilitat d’un organisme internacional que tindria l’ última paraula amb els conflictes i aconseguir una “comunitat de sentiments” (p.140)  Quan es va publicar el llibre de les cartes dels dos savis, Adolf Hitler ja era al poder. Tots dos, jueus, varen haver d’exiliar-se. Freud, a Anglaterra i Einstein a Amèrica.   L’ autor ens parla sovint sobre la matemàtica i la possibilitat de l’equilibri. La figura del matemàtic també és utilitzada per l’ autor en la figura d’ Hertzl, el guarda jueu que ajuda l’ Smadar quan va estar tants anys, torturat,  a la presó.

 

El 14 de maig de 1948, el sionista Ben Gurion proclamava l'Estat d'Israel, tot provocant la indignació palestina. Les Nacions Unides, pressionades pels Estats Units i la Unió Soviètica i a la vista de les dimensions del genocidi nazi, van aprovar la divisió de Palestina en dos estats, un de jueu i un d'àrab. De fet, des de les últimes dècades del segle XIX, el nombre d'assentaments jueus no feia més que créixer i el 1939 ja eren mig milió d'habitants procedents de la diàspora. La decisió de l'ONU va ser immediatament rebutjada per tots els estat àrabs i musulmans i ben aviat el nou mapa va quedar en paper mullat. Les relacions violentes entre totes dues comunitats continuen i han deixat com a herència milers de morts i continuen.

Colum McCann, l’ escriptor,  és irlandès, un poble que ha patit durant segles l’opressió dels imperialistes anglesos i creu en “la democràcia de la narració”. Els seus llibres toquen temes de denuncia dels oprimits, fent-ne  una vertadera investigació de camp  per a recollir la informació necessària.  Al llarg de la dècada de 2010, McCann va viatjar a l'Orient Mitjà i va començar a treballar en la seva vuitena novel·la, Apeirògon  Publicada el febrer de 2020, el llibre comparteix la història de dos homes, un israelià, Rami  i un palestí, Bassam, les filles dels quals van morir en el conflicte israelià-palestí. 

 

Rami Elhanan , un dissenyador gràfic israelià, va perdre la seva filla Smadar a causa d'uns terroristes suïcides palestins.

Bassam Aramin, un palestí que va estar set anys a la presó. Tenia 24 anys quan va sortir i es va casar amb la Salwa de 22 anys, sense haver conegut altra noia, dues hores en total de conversa amb ella i s’hi va casar als trenta-quatre dies de conèixer-la . Faltava una any perquè nasqués l’ Abir, quan varen celebrar la pau. La filla que va morir  a causa d'una bala de goma de les FDI. 

En Rami i en Bassam es varen conèixer al Cercle de Pares, un grup intercultural on els pares els fills dels quals morien a causa del conflicte podien reunir-se i compartir les seves històries. Es trobaven en hotels, en Monestirs amagats on grups de persones de moltes nacionalitats, els esperaven per  escoltar el seu testimoni.

McCann amb una narrativa fragmentada i atemporal, ens endinsa en el vaivé del temps i de la història per intentar entendre-la, com farà  Bassam, el palestí, que marxarà a Bradford (Anglaterra) i s’endinsarà en les biblioteques i llibres per entendre el que deia Freud. El Trauma, la memòria;  “Una comunitat de sentiments. Una mitologia dels instints”. Intentar entendre  les parts més sinistres i sàdiques dels éssers humans;  la  capacitat de “la ciència” de construir artefactes mortífers capaces de les més refinades tècniques per produir patiment: Terrible les bombes dels ratpenats que s’havien de despertar i posar-se dins les cases o sota les barbacanes; l’ alquimista sirià del segle tretze que va fabricar la pólvora; l’ Smentex, creat per químics txecs i venut a Moammar al-Gadafi;   barrejat amb vidres, caragols, claus i verí per a rates perquè les víctimes es dessagnessin més de pressa. Artefactes, invents terribles com la bala de goma que revesteixen  en una bolla de metall  que va matar l’ Abir  de deu anys o els suïcides revestits amb explosius que varen matar l’ Smadar de tretze anys. El seu pare , dissenyador gràfic, havia fet un pòster amb la seva foto de quan tenia un any per al moviment per la pau. A sota deia: Com serà la vida quan l’ Smadar tingui quinze anys?

Quan va morir li faltaven dues setmanes per fer-ne catorze.

McCann  ens fa una perfecta descripció de la zona, zona on els ocells emigren des totes parts del  món: Fragates amb ales de dos metres que l’enginy mortífer humà imita en el seu recorregut, ocells que simbolitzen la llibertat, protegits i alliberats per ornitòlegs; o   falcons , caçats pels nois amb l’esquer dels coloms, per a divertiment dels rics d’ Aràbia Saudí, amb caputxes  adornades amb incrustacions d’or i pedres precioses. Coloms que seran el símbol de la pau amb una branca d’olivera a la boca, pintada per Picasso i presentada al Congrés Mundial per la Pau l’ any 1949,. inspirada en el relat bíblic de l’ Arca de Noé quan el colom apareix amb la branca perquè l’aigua del diluvi ha baixat. El colom de Picasso en un pòster a la capçalera del llit de l’ Smadar al costat del de  la Sinéad O’Connor, la seva cantant preferida.

El 1974 en el discurs de Yasser Arafat per a l’ Assemblea de les nacions Unides va dir: “avui he vingut amb una branca d’olivera en una ma i un fusell de lluitador per la llibertat amb l’altra. No permeteu que la branca d’olivera em caigui de la ma” (p. 187) Més endavant en un mural a una paret israeliana, el colom enlloc de la fulla d’olivera, portava a la boca un fusell.

“en el meu cas, una imatge és una suma de destruccions. Faig un dibuix...i el destrueixo. Al final, però, no es perd res: el vermell que he tret d’un lloc, apareix en un altre. PICASSO.

Petit, un funàmbul francès, va voler fer un espectacle, una crida per a la pau. Una caminada per l’ arpa: per la pau”. En un cable sobre la Vall d’ Hinnom, vall on es feien sacrificis d’infants, la vall de l’ Alcorà per al turment dels pecadors; Petit, vestit amb una cama dreta de color blau clar d’Israel i l’ esquerra amb els colors de la bandera palestina, va recórrer per sobre el cable i va deixar anar un colom fins que es va enlairar amb un helicòpter amb els braços oberts. Alguns espectadors varen recordar el vol de Mahoma des de Jerusalem per damunt de la muntanya de Sió. Set mesos després de la caminada per la Pau d’en Petit, va començar la primera intifada.

 

Segons la tradició musulmana , el dia del judici hi haurà una corda fina, estesa des de la paret de Haram al-Xarif fins el cim de la muntanya de les Oliveres, on tan Jesucrist com Mahoma, jutjaran. Els justos seran salvats per àngels i els dolents cauran a la vall.

Els cristians del segle dotze deixaven els musulmans, jueus i turcs a la intempèrie perquè les àguiles els hi mengessin el fetge com en el mite de Prometeu.

Rami Elhanan, el pare d’ Smadar, descendent de l’ Holocaust. I en Bassam pare de l’ Abir, palestí activista, empresonat durant molts anys com terrorista, es casarà, tindrà fills i marxarà a Bradford i fer una tesi sobre “L’ holocaust: us i abús de la història i la memòria”   El gihad més important és la capacitat de parlar. Ell no odiava els jueus, ni odiava Israel, el que detestava era estar en un país ocupat, la humiliació que això representava, l’ escanyament, la degradació diària, la vexació. (153) Va a Belfast a un Congrés per la Pau, mentre fa la seva tesi. Escriu les frases: Pau sense reconciliació. Perdonar però no excusar. Colonitzar la ment” (p.217)

A Irlanda del Nord es solidaritzaven amb Israel, mentre que els republicans irlandesos  es solidaritzaven amb Palestina.  

Quan torna al seu país sobre l’ escriptori, un vers del poeta persa Rumi: “ahir jo era llest i volia canviar el món. Avui soc savi i he començat a canviar-me a mi mateix”

McCann també intenta en el seu llibre i la seva recerca sobre les creences i els mites, explicar-se el perquè de les religions que preconitzen la felicitat i la pau, són també els conflictes de mort i destrucció. El dolor, les guerres, que es repeteixen en el temps, sense temps cronològic com  la mort de les dues filles d’en Rami i en Bassam , que varen ocórrer en deu anys de diferència. En Bassam en el seu itinerari d’informació a altres països, sobre la pau, va dir que “la bala de goma havia viatjat durant tota una dècada” (p. 165). Va pagar una autòpsia, que li varen subvencionar els seus amics, perquè volia acusar de càrrecs criminals contra l’ Estat. Les forces de Defensa d’Israel havien fet una declaració de que hi havia disturbis i que l’ Abir havia rebut un cop de pedra d’algun agitador palestí. El procediment penal ho va desestimar per manca de proves suficients però la jutge va voler anar a Anata a reconstruir el lloc del crim i va guanyar el judici. Bassam li va dir al soldat: LA VÍCTIMA ETS TU. El diaris protestaren contra la decisió de la jutge perquè podia haver-hi un precedent i estaven en estat de guerra . Els soldats no havien de dubtar  a l’hora de disparar. El fundadors del país havien anomenat a l’ exèrcit: El més MORAL  del món. El soldat, després va prendre la decisió de convertir-se en un penedit, de tornar a néixer, de tornar a les arrels, o no. Potser va ser un pur simulacre.

A l’ Smadar, la filla d’en Rami li agradava molt la Sinéad O’Connor, es va tallar els cabells com ella i es va fer un pearcing al nas : Ballava l’ antiga balada irlandesa  “I am Stretched on Your Grave” (Estic estirat sobre la teva tomba). Una balada influïda per la lectura de la Càbala. 

 

Els cabalistes consideren que hi ha un Déu transcendent infinit, però també és accessible a la nostra percepció de la natura. Dos aspectes contraris complementaris, com creia Borges. Un sistema de símbols i  l’ Univers és la manifestació de l’ escriptura secreta de Déu.

 

La línia divisòria, el mur, va ser dissenyat sobre un mapa l’ any 1967, separant, cases pel mig, pobles i monestirs. El dia abans de matar l’ Abir varen fer el mur que travessava la meitat del pati de la seva escola. Els treballadors eren palestins, els més ben pagats durant cinc anys. Ho havien fer de nit. El guarda fronterer que li va disparar, el seu nom mai no va figurar en el judici, tenia ordres de vigilar els treballadors del mur. Traspassar el Mur és una operació molt difícil que sovint resolen  l’enginy dels palestins. Unes torres amb visió de 360 graus els vigilen constantment els palestins que per tirar pedres poden ser condemnats a 4 anys de presó, com en Youssef Shouli, graduat en la Universitat de Betlem artista, que acusat de tirar pedres es convertí en un terrorista suïcida.

Bassam,  el pare de l’ Abir, a la presó, li deien Abu Arab perquè cantava com el cantant palestí, que cantava “mawals” que parlaven del retorn dels refugiats i de la llibertat dels presos polítics. Li va posar al seu primer fill Araab, convertint-se en  Abu Arab perquè Abu significa: “pare de”. Quan Araab tenia 12 anys i el va trobar tirant pedres als israelians, li va fer prometre sobre l’ Acorà que mai no participaria en cap mena de disturbi. Quan en Bassam  tenia 12 anys havien  deixat una nota amagada  en una pedra a la cova on vivien. Els hi varen donar  vint dies per desallotjar-la i després la  varen destruir.

 

En Rami,  de Jerusalem, el pare de l’ Smadar, explica la seva història en el Monestir al grup de persones, que com ell demanen la pau. Dissenyador gràfic, mare ultraortodoxa i pare que arriba el 1946. Va lluitar a la guerra del Sinaí de l’ Octubre del 73 on hi va perdre molts amics i d’on va sortir.ne ressentit i anarquista “només volia una vida normal i tranquil·la” es va casar amb la Nurit que donava classes a la universitat Hebrea de Jerusalem. Varen tenir tres nois i una filla l’Smadar. Nom  que prové del Càntic dels Càntics, que vol dir “raïm de la vinya”. Estudiant excel·lent, nedadora, ballarina, tocava el piano i li encantava el jazz. L’ any 1997 tres atacants suïcides, van explotar i van matar vuit persones. La primera opció és venjança. “Una pedra porta una bala. I un altre assaltant suïcida porta a una altre atac aeri. I la cosa continua, continua.(265) Matar tots els àrabs la farà tornar? Causar dolor a altres persones , alleujarà el dolor insuportable que sofreixes? Com es pot entendre, aquest instint? Que estigui disposat a destrossar-se el cos?...per què ho fa? Qui li ha ensenyat?...l’hi ha ensenyat el meu govern?(267)

 

   En Matti Peled, l’ avi de l’ Smadar havia estat un general de la Guerra dels sis dies” un jueu idealista, demòcrata que mica en mica va anar separant-se del govern de Dretes i els colons que destruïen les cases dels palestins i els seus objectes. Havia estudiat àrab, ensenyava poesia palestina, i creia que la humiliació era una ferida fonda. L’ ocupació, deia és corrupció. Matti va morir de mort natural 18 mesos abans que la seva neta i està enterrat al seu costat.

L’ Arik  Frankenthal, un israelita estudiant de poesia i teologia, que promocionava la pau, va ser mort per Hamàs i el seu pare es va dedicar a cercar arxius i cercar famílies que estiguessin disposades a parlar sobre la pau. Va crear l’organització del “Cercle de pares”, gent que ha perdut una persona estimada, palestina o israelita, però que així i tot, volen la pau i va convidar a Rami a formar-ne part. Rami per primera vegada a la vida veia que els palestins eren éssers humans i “unir-me als altres m’ha salvat la vida”. “No ens podem imaginar el mal que fem si no ens escoltem els uns als altres...hem construït el nostre mur i el mur, en realitat, és la nostra ment, i cada dia miro de fer-hi una esquerda”

En Bassam  que després va anar a viure a  Jericó, també parla de la seva història a la reunió. De com, a la presó, va veure la pel·lícula sobre l’ holocaust i de com ells eren les víctimes de les víctimes. A la presó va llegir Gandhi, Martin Luther King i va començar a pensar que l’ única manera d’aconseguir la pau era la no violència i la resistència. L’ esperança posada en els Acords d’ Oslo es va desintegrar, els polítics uns ineptes i va començar a veure que la violència és el que els adversaris volen. Prefereixen la violència perquè saben com tractar-la. La no violència els desconcerta. L’ocupació no ens fa ser éssers humans. És una tragèdia haver de demostrar que ho som. I va ser l’ any 2005 que ens vàrem reunir en secret amb soldats israelians i vàrem crear “Combatents per la pau” Rumi, el poeta sufí va dir: “Més enllà del què està bé i el que està malament, hi ha un camp; trobem-nos-hi” i ens vàrem adonar que en el camp de trobada ens volíem matar els uns amb els altres per aconseguir el mateix, la pau i la seguretat. És de bojos. Però el gener del 2007 , dos anys després de la fundació dels “Combatents per la Pau, varen matar l’ Abir de deu anys quan anava a comprar caramels. Un guarda fronterer de divuit anys que el Tribunal Suprem no va voler jutjar perquè  no hi havia proves. Bassam es va fer  del Cercle de Pares i va viatjar amb en Rami per tot el món, per parlar, parlar. En Bassam tenia clar  que no volia  fer-se la víctima. La víctima és el soldat que la va matar , era un nen. El pitjor és el desconeixement. La ignorància és una enemiga terrible, no tenim ni la remota idea de com és l’ altre. En Rami no havia volgut mai  anar a Alemanya i no va reconèixer el país. La idea que se n’havia format, li va canviar completament.

I a vistes d’ocell, en l’ avió, quan tornaven , varen veure els assentaments israelites plens de piscines, en un lloc desèrtic per la manca d’aigua i amb un rierol com el Jordà. Els palestins poden tenir l’ aigua tallada durant unes quantes setmanes i saben que l’ hauran de comprar quatre vegades més cara que a l’ altra banda de la vall. Un dels jocs dels sodats israelians és disparar als dipòsits  d’aigua dels palestins.

L’ autor ens explica com es construeixen els mites,  les creences del que no es pot fer el sàbat, substituir la paraula de Déi per D-u, el nom fet servir a la Bíblia Hebrea YHWH considerat massa sagrat per pronunciar-lo i anglicitzat en la paraula Yahwe. A l’ Islam hi ha 90 noms per a Déu. Pergamins escrits on la tradició jueva està prohibit llençar escrits on s’invoqui Déu. Els inhumen en un “guenizà”, lloc de sepultura de la paraula escrita. “De vegades en Rami entrava a l’ habitació de l’ Smadar i se la imaginava com una mena de guenizà, també (p. 319)

L’ autor va associant conceptes d’històries llunyanes en el temps i d’aquesta forma ens informa dels mites i la història d’aquesta zona del món, considerada sagrada. La recerca d’un il·luminat que en el segle XIX , irlandès que volia veure el riu on Joan havia batejat Jesús, el país que els israelites havien travessat en la cerca de la terra promesa i la història de Sodoma i Gomorra. Costigin que es convertí en Costigan, en els llibres d’història, va ser immortalitzat quan li posaren el seu nom a un promontori del Mar Mort. En canvi el mariner maltès que el va acompanyar  en aquell calvari, va quedar en l’anonimat. Els americans varen fer una salva de tres canons en record de Costigan. Les bombes  que portaven enganxades al cos els suïcides, vestits de dones, del carrer Ben Yehuda, van explotar en intervals de tres segons.  

Era el cinquè aniversari  dels Combatents de Pau el desè de la mort de l’ Smadar. El vuitè de la incorporació d’en Rami al cercle de Pares, quan varen matar l’ Abir. El fèretre sempre es porta en direcció a la Meca. En Bassam va fer el pelegrinatge a la Meca (la Kaba, la casa de déu,  és la pedra situada en l’indret on s’uneixen el cel i la terra) i va visitar la cova de Hirà, allà on el profeta hi passava un mes cada any i on va rebre la visita de l’ Arcàngel Gabriel i la primera revelació d’ Alcorà.

La tardança en arribar l’ambulància on portaven l’ Abir, a l’hospital, segons el comandant, era que tothom sabia que els terroristes s’amagaven i traslladaven armes en les ambulàncies i per tant calia protegir-los. Així de terribles eren les condicions de la guerra (p. 346)

Dos pobles separats per un mur que tenen els mateixos  costums: “és tradició tan a Israel com a Palestina, donar pa acabat de fer i sal marina als forasters quan arriben. Això, va pensar Bassam, era Palestina pura.” (p. 352)

Símbols, paraules que es repeteixen durant segles, com “sicari”, secta extrema de jueus zelotes que en el segle primer mataven romans i herodians, com els sicaris de Sud-Amèrica que a Colòmbia encara  son els responsables d’ assassinats.

Construcció d’un petit parc infantil, l’ únic de la ciutat d’ Anata “el jardí d’ Abir” mentre un petit globus sonda vigila. Bassam profundament religiós neteja la mesquita amb una escombra de cardots. La presència de cardots en zones rurals s’utilitza com argument per entregar la terra als colons amb l’ argument de que no s’utilitza.  750.000 palestins varen emigrar a Argentina i Xile quan es va crear  l’ any 1948 l’ Estat d’ Israel. Molts d’ells moriren als deserts. Les mares de Xile buscant els seus fills varen trobar ossos amb una clau amb lletres àrabs gravades.

 

Eliezer Ben Yehuda, el carrer on va morir l’ Abir, havia  nascut a l’ Imperi rus  en el segle XIX i va morir a Jerusalem el 1922. Fou un periodista i filòleg jueu i l'autor del primer diccionari d'hebreu modern. Va tenir un paper cabdal en la realització i difusió de l'hebreu modern, principalment com a llengua parlada. Va fer que l'hebreu tornés a ser llengua materna després de 17 segles, puix que des de l'any 200 dC, aproximadament, l'hebreu havia estat una llengua utilitzada gairebé exclusivament com a llengua sagrada en l'estudi de la  Torà i cent anys després del renaixement de la llengua hebrea com a llengua literària, al començament de la incorporació dels jueus a la Il·lustració.

“Ben Yehuda, com Einstein, va dir que els jueus i els àrabs eren MIXPAKHÀ, una família i que havien de compartir la terra i viure junts...les seves llengües eren germanes, podien conviure i viure juntes” (p. 364)

El carrer Ben Yehuda estava en  la confluència del carrer  Hillel el Vell, l’ autor , el segle primer abans de Crist, de l’ ètica de la reciprocitat: el que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú” (p. 365)

Les protestes contra l’ ocupació, una d’elles l’ hotel Walled Off (emmurallat) que va construir l’ artista de grafits, Banksy, està situat a pocs metres del Mur. “L’ hotel amb les millors vistes del món”.  Està adornat amb materials de protesta i un dia varen fer inhalar  el Skunk. El líquid que llencen a les manifestacions que fa pudor de merda. Fabricat per Ordotec amb col·laboració amb la policia i les forces armades israelianes diuen que és innocu tant per la natura com per les persones.

 Al Rami i a la Nurit, la seva dona, varen rebre el premi Sakharov del Parlament Europeu, a la llibertat de consciència, com les “Dones  de Blanc” de Cuba  que l’ any 2003 protestaven per l’ empresonament de dissidents a qui no els hi varen deixar anar a recollir el premi. També el va recollir Ghazzawi, escriptora i professora palestina a qui li havien mort un fill de setze anys. Va morir un temps després amb l’ ànim destrossat. També hi havia hagut a Israel “les Dones de negre” que protestaven contra l’ ocupació. La Nurit professora d’Universitat, rebia amenaces de mort i va escriure un llibre que va enviar al director de Mekorot, la companyia d’aigua israeliana que va fer que l’ aigua dels colons fos molt barata mentre que els palestins la pagaven quatre vegades més cara. Quan va morir l’ Smadar va marxar a viure a Londres amb el seu fill petit una temporada. Un lloc on no hi havia controls, ni policies que la registressin. Va fer articles en contra l’ocupació i va traduir Duras a l’ hebreu i altres autors. Els seus fills també varen fer el servei militar i quan un d’ells el varen destinar a una operació al Líban , el seu comandant li va dir que d’aquesta manera venjaria la mort de la seva germana. Quan varen saber qui era sa mare el varen enviar un lloc on no podia participar en operacions de camp.

En Bassam  i la Salwa també varen viure a Londres on en Bassam cultivava un hort. Na Salwa al contrari d’en Bassam es va recloure en si mateixa i no va voler participar en cap entrevista ni obria diaris, ni anava al Cercle de pares. No se sentia cridada a parlar de la seva història. Els fills d’en  Bassam i en Rami varen fer el servei militar i també varen ser activistes per a la pau.

Vanunu, un tècnic nuclear, va ser condemnat a divuit anys de presó per divulgar el programa armamentista d’ Israel. Com en l’ actualitat amb en   Julian Assange,   va ser perseguit i portat a Israel, malgrat haver fugit

La Dalia el -Fahum gravava sons naturals viatjant amb una bicicleta per a un projecte musical “Migracions” que no es va publicar mai perquè va desaparèixer. Havia gravat els buldòzers que arrencaven les oliveres, l’ arbre sagrat dels palestins. 

L’ autor ens explica amb conceptes, de vegades difícils d’entendre, a través de la música i les matemàtiques l’obra experimental Einstein on the Bach de Philip Glass “un patró coral que és una mena de cant amb una narració humana palpitant. L’ efecte és una mena de serenitat envoltada del sentiment d’estar constantment pertorbat” (p.474)

 

L’ escriptor alemany Goethe havia dit que el to mental produït per l’ arquitectura s’acosta a l’efecte de la música: que mirar una cosa és sentir-la. La música és arquitectura líquida i l’ arquitectura, música congelada (p.469)

Entre els estudiosos de l’ Islam, els nombres matemàtics no es consideren quantitats, sinó també qualitats. L’ obra més bella de l’ Art islàmic, l’escala de fusta i el púlpit que va estar vuit-cents anys a la mesquita Al-Aqsa de Jerusalem, ningú no sabia com s’havia construït. S’havien ajuntat setze mil blocs de fusta entrellaçades amb un interior buit. Va aguantar sense ni un sol clau ni cola que l’enganxés. L’ Any 1969, un turista australià va incendiar-la perquè pensava ser descendent directe d’ Abraham. El seu nom Rohan, al revés és Nahor, el nom de l’ avi d’ Abraham. Quan era petit, el castigaven a l’ escola, li feien posar el cap dins d’un cistell i li deien Moisès. Un gran nombre de casos de turistes, malalts mentals, van a Jerusalem i a la Terra Santa, perquè  creuen ser Jesús, Moisès o Maria i son derivats a un Hospital mental de Jerusalem.

En Rami amb vint-i-tres anys va anar a la guerra del Yom Kippur. Yom Kipur , el dia jueu de penediment, el dia més sant i solemne de l’ any. El dia de l’ expiació  i reconciliació,  de l’ any 1973, va  començar  un conflicte armat liderat per Egipte i Síria contra Israel perquè volien reobrir el Canal de Suez i recuperar la península del Sinaí, envaïda per Israel, durant “La guerra dels sis dies”. La descripció d’en Rami dins d’un tanc espatllat, l’ horror de la guerra. El difícil problema de la consciència”. La  diferència entre els nostres actes de resposta inconscient matant l’ enemic i la consciència de com ens sentim (p. 415) En Rami  amb un fusell rovellat, troba un Kalàixnikov de l’ enemic i l’ utilitza la resta de guerra. Kalàixnikov va dir  : "Estic orgullós del meu invent, però em sap greu que l'utilitzin terroristes" i va afegir: "Jo hauria preferit inventar una màquina que la gent pugui utilitzar i que ajudés els agricultors en la seva feina... per exemple una segadora. »

El 2009 va dir que "no és agradable veure tot tipus de delinqüents disparant-me les armes". » 

Jericó la ciutat on va anar a viure  en Bassam, despré d’ Alta, on va morir l’ Abir, va ser romana d'Orient fins al 638, quan va passar al Califat. Riha era el nom d'una població àrab de Palestina, que correspon a la bíblica Jericó. Durant les croades, va ser part del Regne de Jerusalem. Des del 1516 , va ser otomana i, el 1918, ocupada pels britànics i integrada al madat de Palestina. El 1948, quan el repartiment de Palestina, va ser transferida a Transjordània. El 1967, va ser ocupada per Israel i, el 1994, va ser el primer territori transferit a l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) com a conseqüència dels acords d'Oslo. Reocupada pels israelians, va tornar a l'ANP el març del 2005. L’ hotel turístic Oasi Casino de Jericó era un lloc de joc internacional on els palestins hi teníem prohibida l’ entrada, fins que a la segona Intifada es va destruir. Quan els britànics dominaven Jericó hi varen establir tres clubs de golf i quan el varen abandonar l’ any 1948 es va trobar a les pissarres el nom i ingredients dels còctels: Moisès: ginebra, araq, albercoc, suc de llima i olives. Llàgrimes de Jesús. Vi negre amb soda. La verge Maria, Adam i Eva...

 Al segle nou, un matemàtic persa va escriure “El compendi sobre càlcul per completesa i equilibri”. El primer llibre que introduïa l’ àlgebra i moure les quantitats d’una equació per mantenir l’ equilibri. ÀLGEBRA ve l’àrab al-jabr, que suggereix la reparació dels ossos trencats. El poeta i traductor que vivia a Itàlia i volia traduir de l’ àrab “Les mil i una nits”, va ser assassinat pels agents d’ Israel l’ any 1972. Havia escrit a la llibreta: “trobar medul·la viva als ossos antics. Destapar. Fer real. El sentiment sense acció encongeix el cor. (p. 524) Eren assassinats anomenats OPERACIÓ IRA DE DÉU. L’ horror fet Art. L’any 2006 una artista australiana va reunir mil llibres en blanc, els va arrenglerar i els hi va disparar una bala a cadascun d’ells, al costat d’un exemplar de les “Mil i una nits”. Les històries no explicades pels palestins. L’obra encara, avui, no s’ha traduït a l’ italià.

Al camp de Theresienstad, el 1943, Viktor Ullmann va compondre una òpera “L’ Emperador Atlantis” una guerra santa  a matadegolla, tots contra tots.(p. 535) Ullmann havia escrit quee l secret de l’ obra d’art era l’anihilació de la matèria a través de la forma. (pensem en el que havia dit Picasso). Borges havia dit del desesper de ser incapaç de traduir la naturalesa il·limitada de l’aleph: AQUELL PUNT EN L’ ESPAI QUE CONTENIA TOTS ELS ALTRES PUNTS. El llenguatge era successiu: per la seva pròpia naturalesa no es podia congelar en un sol lloc i per tant, no podia atrapar la pura simultaneïtat  de les coses” (p.536)

“Les Mil i una nits”, el calidoscopi dels relats. Fragments que arriben al 500, passen al 1001 i tornen que descendeixen del 500