Reflexos en un ull daurat, de Carson McCullers. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Anna M. Moix, explica en el pròleg de “El cor és una caçador solitari” de Edicions 62 de l’ any 1995, traduïda per Ramon Folch i Camarasa i revisada per Rosa Vallverdú, dels passatges eliminats per la censura l’ any 1965 (144 ratlles i el nom de Karl Marx del cap I). Ens diu que Carson recordava que quan tenia quatre anys va passar per davant d’un convent que sempre era tancat. Aquell dia va veure un grup de nens que menjaven gelats i es gronxaven. Va dir que volia entrar però no va poder perquè el seu acompanyant li va dir que no podia fer-ho perquè  ella no era catòlica. “Estava convençuda que a l’ altra banda del mur hi havia una festa en la qual jo no podia participar”

L’ Anna M. Moix diu que durant anys, la Carson, abans Smith, contempla murs i carrers, cossos i camins, veus i colors que l’ envolta i que, a la vegada, la separa de totes les festes i els simples esdeveniments que conformen el món. “Carson els contempla amb la mirada fixa, atenta, una mica estudiosa i condescendent respecte a l’univers d’altri, del qual mai no serà part”.   Aquest univers dels seus personatges, sempre exclosos: muts, solitaris, introvertits, homosexuals. “les úniques excepcions a aquesta norma eren els qui quedaven al’ altra banda de les bateries de llums dels teatres: els nans, els grans artistes i aquesta mena de gent fabulosa (p. 53)

Els talls de la censura franquista  volien anular els sentiments més íntims del ésser humà que la Carson, en la seva escriptura, quasi bé fotogràfica ens transmet. Carson va buscar sempre, en l’ amor i en les seves amistats “el doble”, els iguals, una tendència a la homosexualitat,  amb el qui poder compartir l’ exclusió de la festa, convertir-se en membre de... Com la Sra Alison i el seu criat Anacleto “les seves veus i la seva pronunciació sonaven tan exactament iguals que semblaven l’ eco una de l’ altra” ; com l’amiga de Leonora durant els anys de l’ internat, la Bootsie, penjada en un quadre durant anys amb la dedicatòria “a la Leonora, amb muntanyes d’amor”; com el capità Penderton per l’ amant de la seva dona Leonora, el Major Langdon “durant l’ any anterior havia arribat a sentir una estima afectuosa pel Major que era la cosa més propera a l’ amor que havia experimentat mai”  O el capità Penderton: “ tenia una relació una mica curiosa amb la seva existència: la vida mateixa, el sexe i la mort. Sexualment, el capità tenia a dins un delicat equilibri entre els elements masculins i femenins, amb la sensibilitat de tots dos sexes, però sense la força activa de cap dels dos.”   

 

Talls del franquisme, simbolitzats tan bé per l’ exercit on viuen els personatges, que pretenen eliminar les pulsions més íntimes de l’ ésser humà: els traumes,  els talls als mugrons que es fa la Sra Alison Langdon, mare d’una filla que va durar onze mesos, a qui va desenterrar per incinerar-la i escampar-la sobre la neu  “l’ únic que quedava de la Catherine eren els records que compartien ella i l’ Anacleto”, amb un marit que fugia de l’horror; fet que  la va trastocar.

Carson explica el seu relat en una base militar “ un cop un home ha entrat a l’ exercit, l’ única cosa que s’espera d’ell és que segueixi els passos de qui té al davant. No en va, és en aquest medi, on els personatges son víctimes de la tragèdia: El soldat ras Williams, fill d’un predicador “que l’ havia assabentat que les dones portaven dins una malaltia mortal que no havia tocat ni contagiosa que deixava els homes cecs i esguerrats i els condemnava a l’ infern, no havia  mirat voluntàriament una dona, n’hi hi havia parlat des de que tenia vuit anys,  veu com en una al·lucinació, la imatge esplèndida, del cos nu d’ Eleonora Penderton. És un personatge solitari descrit com: era un jove soldat silenciós i a la caserna no hi tenia enemics ni amics...als ulls...hi havia l’ expressió muda que se sol veure als ulls dels animals...es movia amb silenci i l’agilitat  d’una salvatgina o d’un lladre...tampoc no se l’ havia vist riure mai, ni enfadar-se, ni patir de cap manera.

La seva trobada amb la Sra Eleonora a qui li tenia cura del semental “que sens dubte és la muntura més bella del món”, el trasbalsa. “tot i que s’estava dreta amb un  aire molt quiet i plàcid, la seva figura desprenia una mena de vibració subtil, com si en tocar la seva pell clara s’hagués de poder sentir la circulació lenta i viva de la sang brillant de sota” quan despullada desfia el seu marit i a la qui veu a través de la porta oberta. Dona de molts amants, ara només ho és del Major Morris Langdon, els amics amb qui juguen a cartes. Alison, la dona de Morris, una dona de nas gros i malalta,  amb un criat filipí, l’ Anacleto, el seu doble, a qui  va recollir, l’únic amb el qui es sent estimada. “una broma segons la qual el petit filipí havia perfumat amb tota cura una mostra del pipí d’ Alison abans de dur-la a l’hospital perquè l’ analitzessin”.  Alison, una dona culta, tot el contrari de Leonora, es refugiarà  en el tinent Weincheck, una altre personatge  marginat, que “que no tenia cap importància per a ningú de la base” amb el que compartirà òpera i moments de relax: “tocaven sonates de Mozart o bevien cafè i menjaven talls de gingebre caramel·litzat davant la llar”

El soldat ras Williams observarà  d’amagat els habitants de la casa, a partir de que veu Eleonora despullada, “el jove soldat no havia vist mai una dona nua. L’ havien pujat en una família que només hi havia homes... el metge l’ examinava un cop al mes per veure si havia tocat una dona” .

“durant aquell temps la gent va percebre un canvi en el soldat. Aquell costum que havia agafat de quedar-se parat tot d’una mirant el buit persistia...semblava que hagués entrat en trànsit”

No pensava en res però “en una part recòndita de la seva ment, havia començat una germinació fosca i lenta”

El soldat havia tingut  episodis de trànsit, abans de fer una actuació sobtada. Un estat de trànsit i la compra d’una vaca que munyia i a qui parlava, crits estranys i convulsions a l’ església on el seu pare predicava, un crim i l’ entrada a l’ exercit.

 

La preciosa escena del soldat que entrant sigil·lós, de nit,  mira Leonora nua durant tota la nit, m’ha recordat  la preciosa novel·la, llegida en el nostre grup fa molt anys, “La casa de les belles dorments” de Yasunari Kawata, Premi Nobel, que va tenir una infància tràgica, marginada, signada per la successiva mort dels seus familiars, com tots els personatges de les seves novel·les i les de Carson.  "Nen sense família ni llar", com s'autodefinia; va completar la seva educació en un internat i després a la universitat imperial de Tòquio, on es va llicenciar. La casa de les belles adormides, que tracta d'un home gran i solitari, Eguchi, que va visitant l'anomenada Casa de les Belles Adormides, on dorm amb noies joves sedades nues i les contempla.. Les descripcions del que feia i del que pensava Eguchi estaven barrejades amb els seus somnis al costat d'elles, mentre recordava els fets de la seva vida, evocats per la proximitat de les noies, i reflexionava sobre l'amor, la mort, la jovenesa i la pèrdua.

Però tornem a la novel·la. Els cavalls, tan present en l’ exercit, seran també el símbol de la bellesa, com Leonora i també del descontrol, de les forces incontrolables que representa Firebird, el cavall que doma Leonora i que portarà al seu marit al límit de la mort, però també al deliri de la visió de les coses belles. L’ escena del Major derrotat, com el cavall que de pura sang, que passa a una bèstia atrotinada destinada a llaurar el camp, a qui li ha pegat fins extenuar-lo “totes les humiliacions, les enveges i les pors de la seva vida van trobar una via d’ escapament en aquella ràbia immensa”, és una escena preciosa, quasi fotogràfica, quan veu el soldat nu, que indiferent, el passa per sobra i s’emporta el cavall acariciant-lo, mentre el major, amb un passat criat per cinc ties velles solteres, de les que no va sentir mai amor, “es recreava  en les  línies nítides del cos del jove” i “en el fons sabia que aquell odi tan apassionat com l’ amor, l’ acompanyaria durant tota la seva vida”, mentre la seva dona Eleonora i els seu convidats, l’ esperen per a la festa. Però el capità ple d’odi contra el soldat, l’ esperarà  malmenat a l’ estable “no va dir res, el capità es va quedar plantat, a fora, observant-lo. Li mirava les mans fines i hàbils i la rodonesa delicada del coll. El capità va quedar aclaparat per una sensació que el repugnava i el fascinava a l’ hora: era com si ell i el jove soldat estiguessin forcejant despullats, cos a cos, en una lluita a mort” una fascinació sexualitzada d’amor i mort que farà que el segueixi per totes bandes.

El soldat continuarà entrant i mirant durant la nit la bellesa del  cos d’ Eleonora, com el capità no pot deixar de mirar, el soldat Williams, un soldat que no té nom L.G. Williams. “La seva obsessió pel soldat creixia com una malaltia”

La Sra Alison, malalta del cor i sempre al llit serà la que descobrirà el soldat que mira embadalit, a les fosques el cos d’Eleonora. Anirà a avisar el capità però serà tractada de boja i portada a un manicomi selecte “Déu meu quina colla més selecta!” on morirà als pocs dies i l’ Anacleto desapareixerà. “l ‘ Anacleto no hauria estat feliç com soldat, però potser l’ experiència l’ hauria convertit en un home...

Els que vols dir -va fer el capità Penderton - és que qualsevol cosa que s’aconsegueixi sacrificant la normalitat està malament, i que no s’hauria de permetre que procurés felicitat”

El soldat Williams que o bé està absent o munta baralles, a qui en el seu deliri, el capità somia; havia matat un home abans d’entrar a l’ exercit. “sentia una mena d’angúnia fascinada i entumida, però no tenia por, i ni una sola vegada li havia vingut al cap que ell era un assassí. La ment és com un tapís densament teixit, en el qual els colors es destil·len a partir de les percepcions dels sentits i l’ estampat prové de les giragonses de l’ intel·lecte. La ment del soldat estava tenyida de colors diversos de tons estranys, però no hi havia cap dibuix, era amorfa (p. 111)

 

“Reflexos en un ull daurat”, el títol, és el paó d’un to verd pàl·lid, que Anacleto, el personatge criat, que paradoxalment és més lliure, veu mentre contempla les brases i fa companyia a la Sra Alison quan es desperta a mitja nit. És un paó amb un ull daurat immens. I en aquest ull, els reflexos d’una cosa minúscula i... “aquella ma projectava una gran ombra a la paret rere seu. -Minúscula i...-Grotesca- va acabar l’ Alison per ell-! (p. 106)

Anacleto li ha explicat un somni que ha tingut sobre la Catherine, la filla que només va viure onze dies. “Era inquietant. Una mica com tenir una papallona entre eles mans. La tenia a la falda i li donava el biberó...tot seguit unes convulsions sobtades...i vostè provava que sortís l’ aigua calenta...llavors el somni ha canviat. I en comptes de tenir la Catherine a la falda hi tenia una de les botes del major, que avui he hagut de netejar dues vegades. La bota era plena de ratolins relliscosos i acabats de néixer que es recargolaven i jo intentava pescar-los i evitar que em comencessin a pujar per tot arreu. Uix! Era com...(p. 104)

El paó representant de la bellesa, com Leonora, amb un ull immens , que mira i a dins, els reflexos una cosa minúscula. Els reflexos, no la realitat, com en els somnis. 

LA MIRADA tan present en tota la novel·la, serà un concepte important per a Lacan. Quan ho va explicar, va recórrer a una experiència pròpia. De jove, acompanyant en el mar una família de pescadors que anaven a recollir les xarxes, un dels fills li va dir:- Veus aquesta llauna de sardines que flota a l’ aigua reflectint la llums solar, la veus?, Doncs ella no et veu.

Lacan va sentir una punyida al cor perquè va pensar en la veritat que  amagaven aquelles paraules. Va pensar que ell havia estat en aquella escena com una taca en un quadre que trencava la bellesa de l’ escena. La llauna no el veia però el mirava i aquesta mirada l’ expulsava del quadre. L’ abisme que el separava d’ aquella família, ell no anava en la mateixa barca. La frase del Petit-Jean  li havia arrencat la bena dels ulls per deixar-lo a la mercè de la MIRADA, d’això que ens parla de la nostra VERITAT desconeguda. És el moment que s’esquerda la fantasia que ens sosté i ens quedem despullats  davant del que Lacan en diu l’ OBJECTE. Un objecte ara percebut com separat, que la seva discordança i estranyesa ens retorna a l’ angoixa originària. La fantasia que ens feia sentir còmodes en la nostra presència en el món, domesticant el que és insuportable de la separació, la SOLITUD. De sobte  el nostre imaginari de semblança amb els altres, cau, i ens retorna en un objecte sinistre. L’ intent de construcció imaginària a través de la MIRADA que intenta la restitució de l’ objecte perdut, el buit.

Tots els personatges de la Carson, ésser solitaris, son un reflex de  l’ autora que “Estava convençuda que a l’ altra banda del mur hi havia una festa en la qual jo no podia participar”.  Éssers tancats en una base militar, símbol de la rigidesa de pensament i de les convencions, on la disciplina vertical de l’ AMO és inamovible. Éssers que es regiraran en la recerca de les seves pròpies pulsions contradictòries amb la moral marcada.

La imatge del semblant,  de la bellesa, del doble, de la homosexualitat, que LA MIRADA cerca imaginàriament com una fascinació malaltissa que els portarà a la pròpia mort.