Ràbia, de Sebastià Alzamora. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Bellavista hauria de ser, com el seu nom indica, el lloc de les vistes idíl·liques, però en realitat és el regne de la malenconia, la misèria i la mort.  Va ser una urbanització de Mallorca, dels anys trenta , sense serveis, clavegueres, ni aigua ni asfalt que mica en mica va ser engolida pel progrés capitalista que tot ho devora.

 Escrita en primera persona el personatge solitari, un escriptor fracassat,  l’únic  del que no en sabem el nom, es passeja amb la seva gossa na Taylor, per la barriada de Palma, degradada, venuda al turisme, impersonal, i multicultural. La decadència d’una civilització, la lletjor, la brutícia representada en les crostes del protagonista, a la platja, després d’haver enterrat na Taylor; la pols de la pedrera,  els edificis d’aluminosi, els crits estridents dels turistes borratxos, traficants de droga, el sexe com espectacle,  i “l’ amor omnipresent que s’estenia per damunt l’arena, que en realitat no era sinó aquell picadís vidriós dut de la pedrera. Una barreja feta amb una part d’arena i una altra de pols de grava i restes d’uralita, piles i antenes de televisió, triturades fins convertir-se en areneta”  (p. 140)

Mentre, descriu el contrast amb el que queda d’illa rural, bucòlica representada pel pastor  Ramon que amb els seus gossos Pau i Miquel, pastura les ovelles i viu en una barraca construïda pels roters. També el veterinari de na Taylor,  en Rubí, antigament anomenat manescal (en els pobles, a Mallorca, encara se’ls hi diu) representa l’home de tracte humà, despreocupat dels diners, tot el contrari de l’ avidesa immobiliària i d’activitats de lleure i diversió que han portat a una generació de gent sense estudis, treballs precaris  de temporada, a no tenir cap objectiu ni il·lusió. “generacions d’illencs crescudes dins el fracàs i l’ abandonament escolar, mig any fent feines mal pagades i l’ altre mig a l’ atur, dins el bar o davant la pantalla, obesos, ignorants, primaris, drogats, alcoholitzats, una massa humana reduïda a les seves funcions corporals i a la satisfacció  d’unes poques necessitats sobrevingudes” (p. 62)

 El manescal  estima els animals (adopta el gos del pare vell, que mata el fill, síndrome de Down i es suïcida, després de la mort de la seva dona) porta un telèfon antic, que després renova, i és el representant de l’ illa de l’ avior, un passat més pobra, però més humanitari, quan tothom es coneixia.

El protagonista,  parla amb el gos, i  observa  els canvis d’una època que se suposa, és de progrés, però també de diferències abismals entre les classes més riques i de decadència en les classes més baixes on hi abunda la droga i la corrupció. Personatges grisos,  desarrelats, però humans, com en Paco, amb un passat fosc, restaurador de mobles i mig delinqüent i en Miro i na Vera, que regenten un petit bar-tatoo, de platja amb un cotxe vell i atrotinat, sobrevivents de la guerra dels Balcans,  l’ antiga Iugoslàvia, que odien els moviments  polítics d’independència  “la supervivència  depenia del fet d’aconseguir que tots els dies s’assemblessin entre ells tant com fos possible” (p. 105)

 

 

 En Miquel Barceló pintor , que acaba de publicar en francès “De la vida mía” diu que Mallorca ha experimentat més canvis en vint anys que en dos segles. D’una vida tranquil·la i relaxada  fins a la pertorbació  causada per la irrupció del turisme.

L’ amo de na Taylor  aprofita per introduir en el seu recorregut amb la gossa, els seus records i també la història real de la ciutat de Palma. Per exemple la Porcíuncula, el temple construït els anys seixanta, per a satisfer els turistes catòlics en les seves vacances. Un edifici d’un col·legi religiós i una església de grans vitralls que reflecteixen els rajos de sol mediterranis.   El seu gran arquitecte Josep Ferragut, va ser assassinat en circumstàncies estranyes. Era homosexual i les males llengües hi feren semblances amb  l’ assassinat de Pasolini. “Una Sicilia sense morts” com deia de l’ illa,  en Gullem Frontera.

El protagonista, després de la separació, va a parar a un adossat de Bellavista que sempre havia criticat, amb dos veïnats a banda i banda. Un bevedor violent contra la dona, que fa bricolatge, i un depressiu alemany que acaba suïcidant-se. Un ambient sòrdid, ofegant, descrit meravellosament per l’ autor que porta al lector/a,  quasi bé a sentir l’ ofec de la calor ambiental, l’olor dels vòmits fastigosos de la Taylor, la brutor negrosa del autor i la seva gossa del carbó vegetal activat, les càpsules que podrien salvar na Taylor; l’ ambient de ràbia del veí, que tritura, fent bricolatge, tot el que l’envolta; dels gitanos i de l’ Associació de veïns. La ràbia del veí que acaba amb la vida de la Taylor, talment com en Rubí li explica com és la RÀBIA dels animals. “un gos amb la ràbia avança amb línia recta i ataca tot el que troba al seu pas, humà o animal. I després de cada atac continua, no s’atura ni entreté...cada mossegada representa una nova infecció, un nou focus víric ambulant, impressiona veure morir de ràbia una cabra, tenen convulsions i treuen escuma per la boca” (p. 50)

En Paco, que té prohibit conduir per haver-ho fet anteriorment embriac, serà el que conduirà l’ Skoda vell i atrotinat d’en Milo i ajudarà a portar a enterrar na Taylor darrere del roter, allà on “ posaven les metralladores pesades, o els llançaobusos, o no sé que llamps feien servir contra els avions, damunt d’aquestes plataformes, amb un peu giratori, i vinga disparar” (p. 40) Darrera, en una caseta hi havia un polvorí on hi guardaven la munició. “ara hi deuen tirar els cans morts... si, els caçadors. Quan un ca no els serveix, se’n desfan. Els peguen una escopetada i els duen a tirar allà. Així no son tan fàcils de veure, quan passen per aquí els de Protecció Civil” (p. 41) I serà aquí on en Paco i el protagonista es trobaran atrapats pels agents forestals, (p. 118) però serà en Paco, que amb el seu enginy, salvarà  de la catàstrofe de ser denunciats.

En Paco, mig filòsof comenta, mentre enterra na Taylor,   que algú li ha dit que  Déu és la gravetat, el que manté l’ equilibri entre els cossos. Un Déu que manté tot el cosmos al seu lloc com la gravetat, que sembla haver-se-li escapat  el control d’una societat decadent, violenta i destructiva.

L’ escena de la platja en que nu, al costat de na Bali, neden, en mig de música estrident, en que després, cansat, es queda adormit. Allà on “l’ amor omnipresent que s’estenia per damunt l’arena, que en realitat no era sinó aquell picadís vidriós dut de la pedrera.” La solitud, la nuesa, el desemparament  de l’ ésser humà, com la mort fortuïta d’en Caminada, periodista,  l’únic que parlava català, que havia d’escriure la història de l’ enterrament de na Taylor. Una mort trivial, originada per un desarrelat polonès que com els animals amb RÀBIA “s’havia limitat a avançar en línia recta, fent caure al seu pas, sense aturar-se ni mirar enrere! (p. 158)

Què ha passat amb la humanitat,  amb les guerres, amb la ràbia  del veí, la del borratxo criminal, que va matar la seva dona, i quan surt de la presó, mata a tort a dret, a tothom que l’envolta? “Perquè molts anys abans d’ això, aquell individu havia estat un nen preciós, un infant amb una carona rosada i riallera, una criatura fràgil protegida pels pares....Tinguem-ho present , recordem-ho: tots els subjectes cruels, o estúpids, o repulsius han estat en el seu dia criatures adorables” (p. 160)

La estupidesa de la mort. “Cossos morts per la violència: el d’en Ferragut, el d’en Caminada, el de na Taylor”. (p. 168) “La vida consisteix en veure’ns morir els uns als altres. Els éssers vius ens envaïm dins el no-res de la mateixa manera que hem vingut al món, de forma incomprensible. O bé: l’arribada és obscena; la sortida, macabra ho va escriure en Joana Sales, i ho posa en boca d’en Juli Soleràs, a Incerta Glòria” (p. 114)                                                                                                                                                                                                                 

L’ escriptor va a buscar aire fresc a la Porciúncula, l’ església sagrada que també ha estat contaminada pel turisme i la estupidesa de l’ avidesa comercial, amb un portal i un cartell, amb tirolines dibuixades, que presentaven el lloc com un parc d’ aventures: “Spiritual Island”

Voler respirar, com metàfora, ofegat per la ràbia interna de venjança contra un món on no es sent reconegut, ni estimat. “En Caminada i na Taylor eren els únics que m’escoltaven quan els parlava, sobretot na Taylor” (p. 176) amb un final esplèndid on el protagonista va a la tomba de na Taylor, on hi troba una ovella en putrefacció i  explora el cau subterrani, laberíntic, les restes de la ràbia de la guerra civil, del polvorí amb rètols militars,  “la felicitat salvatge de tenir la certesa d’haver batut l’ enemic, d’haver mort algú de qui l’únic que sabien era que havien rebut l’ ordre de matar-lo. Havien traspassat una barrera, havien fet sang com els cans que ataquen per primera  vegada una guarda d’ovelles o un corral de gallines” (p. 182) El lloc on, durant la guerra civil, hi tiraven els obusos  a matar  Un lloc infecte amb rates on els joves hi anaven a follar. El  Lloc on hi ha les paraules “ white power”, al mig de la creu gamada: PODER BLANC. Podria ser “la banalitat del mal” de l’ Hannah Arend?

 

Freud va concloure que la tendència natural de l’ ésser humà és fer mal. La tendència  a l’ agressió, a  la crueltat i a la destrucció que provenen de  la relació primordial més arcaica del subjecte amb els objectes que li produeixen desplaer i que tindran en l’esdevenir del subjecte, incidències socials desastroses. L’infant “un infant amb una carona rosada i riallera”, es revelarà i plorarà davant les absències dels altres  o  la frustració que l’impedeix  assolir el que la seva pulsió vol aconseguir, l’ objecte de plaer, com el pit de la mare. L’ésser humà (som humans?) satisfarà  la seva aspiració al gaudi a expenses dels altres, es defensarà i es frustrarà  davant  les prohibicions, les pèrdues que l’infant , ja de molt petit,  experimenta i no pot simbolitzar. Aquesta criatura adorable, segons els esdeveniments de la seva història i a diferència dels animals, que no tenen consciència de si, serà capaç de  la ràbia incontrolada i de les majors atrocitats contra el pròxim o contra si mateix., si no ha pogut integrar el símbol de la llei en el seu psiquisme.  Freud creia poc en el progrés de la humanitat i Lacan ho va  corroborar. La voluntat de fer el bé des del punt de vista moral, polític o religiós, emmascara sempre una insondable agressivitat.

El polonès no es dirigeix a ningú, no espera que ningú el reconegui. Amb una angoixa incontrolada, en la seva solitud i desesperació, es llença al buit, converteix al que mata en la destrucció de si mateix,  es deixa caure com ésser humà, es salta totes les lleis en un joc cec de defenestració i deshumanització que l’arrossega a ell i a tot el que l’ envolta. La victòria de la pulsió de mort, el triomf de l’odi i el sadisme. Com les guerres que tot ho destrueixen en nom de la llei.

Què ha passat en la història del polonès i de cada individu d’aquesta història tan trista? Seria l’ enigma a desxifrar.