Guilleries, Ferran García. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

No repetir el mite de Venus és impossible en aquest llibre que hi ha tanta bellesa i tant d’horror.

Com ens va recordar el filòsof Eugeni Trias en el seu llibre “Lo bello y lo siniestro”, Venus, la pura bellesa, és fruit d’una imatge de l’ horror. Nascuda del semen d’Urà, dels seus testicles, mutilats per Cronos, el seu fill.

O la bellesa de la Medusa, decapitada, de mirada mortal, que el pare del protagonista explica una vegada i una altra als cavalls. “No oblidis mai que provens de la sang d’una dona.”

La  fràgil pàtina que separa la bellesa de l’ horror,  que tan bé empra l’ autor,  produeix al lector  un cabdal d’emocions, que només els grans escriptors ho poden fer possible. Un ambient, sòrdid, sinistre amb uns personatges eteris dels que no en sabem el nom. Llegir aquest autor, per a mi, desconegut i poc famós, m’ha obert els records i el món oníric de “La mort i la Primavera” de la Mercè Rodoreda, una autora molt reconeguda, que va necessitar tota la vida per escriure-la i  va quedar inacabada. 

“Com dins d’un dolor tan gran podia existir l’ amor?” – es pregunta en Boi, el protagonista de la novel·la, quan veu en Joan Tur i la Noia fent l’amor?

Quina és la fina pàtina que els separa? “no entenia aleshores que cardar amb qui estimes és, de vegades, la manera més punyent de notar el dolor dels altres. Com si només dins l’amor més intens es pogués entendre la més gran de les pèrdues”

 

Tot el llibre és ple d’imatges terrorífiques d’una gran bellesa, impregnades  de les pèrdues, de la màgia del no dit, del que és eteri, del desconegut, del que és inaprehensible, del què és sublim. “el meu poble s’amaga i una de les maneres de fer-ho és d’amagar els nostres noms” quan jo vaig néixer ja tenia dos  noms i un era el nom amagatall

Com l’àvia ramellera-bruixa Madame Laveau, que amb les seves herbes i els seus perfums puja al cim del que és inaprehensible i estrany, ajudant les parteres i llegint el passat “saber el futur és la cosa més fàcil del món, el que és difícil és mirar correctament el passat. El que has fet abans condiciona el que faràs i no a la inversa. Recordem “Stoner” de John Williams,  llegit l’ any 2014,  que ens descrivia un personatge, un professor, que dedicava la seva vida a investigar les connexions i influències entre la història del passat i la seva relació amb el temps actual.

La imatge  sinistra, d’una gran bellesa, quan comença la novel·la: La  dona  de part, davant la tomba on no hi ha el cos del seu marit què se l’han emportat els gossos, l’home que va morir penjat d’un ganxo rovellat. El naixement de la mare-tia del protagonista, la dona de cos menut que també mor deixant al nen amb l’opció d’anar amb son pare o quedar-se amb l’ àvia Mercè “sé que volia dir amb l’ àvia però també podia ser que volgués dir amb ma mare morta”

 Éssers abandonats i indefensos,  com els nens de la Casa dels nens trobats, éssers sense nom. ABANDÓ, l’àngel-dimoni-pou,  el cap de plata del capellà nou, el que es fulla la noia i amenaça Madame Levois; marcarà el nom secret de Joan Tur i la vida de tots els personatges indefensos de la novel·la. “Em va semblar que el món i tot el que hi respira, era tan fràgil, tan delicat, tan poca cosa que vaig estar a punt de plorar”

La fràgil criatura de Thomas Mann, apareixerà aquí en el noi adolescent. Com Holden, l’ adolescent del “Peix banana” de Salinger, on els peixos bananes, peixos voraços amb els seu entorn,  s’acaben destruint a sí mateixos; l’ entorn d’en Boi, la voracitat dels animals que s’alimenten dels cossos dels humans que ells mateixos destrueixen, serà el passat i el futur d’una societat malalta on la pulsió mortífera sovint supera la de vida, la de l’ amor.

Les paraules, seran una flaire d’oxigen davant tant d’horror. Un personatge sinistre, com en Joan Tur, autor i espectador de la destrucció i el mal, serà també el seu mestre. El que portarà en un sac, paraules a descobrir com: dissipar, miratge, èxtasi... Paraules etèries, “una paraula oberta que només tu pots donar-li significat. Com Déu, com felicitat, com mare...” Paraules que com utilitza la Psicoanàlisi, poden tenir molts significats.

 També el  capellà antic de Taradell,  que construeix corones d’espines de fang, serà un dels  personatges que guiarà al protagonista en el camí de les preguntes obertes i el saber . Com el trilema d’ Agripa,   donaran oxigen i defugiran les certeses  malèfiques de la societat animista que el rodeja, una església de les veritats inamovibles i fetitxes com les hòsties sagrades i cendra de palmons cremats l’ any abans, que porta a la butxaca el capellà abans de morir a casa del barber Rateta.

 

Ferran García ens planteja l’etern dilema de la lluita del bé i del mal i d’on sorgeix la maldat. “la bondat és relativa...tot està connectat, també la maldat i la bondat, no hi ha res pur en aquest món”

 

“El dany rebut en néixer no es cura, de la mateixa manera que no es pot netejar l’aigua d’un pou enverinat: tot el mal torna perquè roman ocult a la nostra sang. D’aquí la nostra certesa en el dolor.” Com el fill d’en Bonaplata que “el dolor li creava plaer...el patiment dels altres el feia sentir viu, el dolor més gran l causava allà on notava la buidor més gran l’ amor”., que l’autor planteja com la falta d’amor.

En Joan Tur em va dir que si algú fa mal és perquè algú altre li ha fet mal abans. Potser no ho sap o no ho recorda o ho vol oblidar, però sempre hi ha un monstre rere un monstre”

“que rere un dolor hi ha un altre dolor, el rosari infinit però em temo que aquest deu ser un cas de trilema d’Agripa.

El Trilema d’ Agripa, quelcom que no es pot demostrar i que porta a l’ infinit. L’ autor planteja la pregunta d’on ve el dolor i el mal en la nostra història que arriba a tenir el valor de certesa. Podria ser religiosa, el pecat original, o l’ Àngel terrible de l’ Abandó, “el rei d’un exercit de llagostes que turmentaran durant cinc mesos els homes i les dones que no portin la marca de Déu al front”; o psicològica, els mals psíquics que portem en la nostra història familiar. (Lacan diu que perquè es produeixi una psicosi es necessiten tres generacions). El rosari infinit,  “com un rosari, rere cada gra hi ha un altre gra travessat pel mateix fil, pots anar endavant i enrere, fent lliscar els grans entre els dits”  “aquest enfilall de dolor, té un punt central que cal trobar-lo” La preciosa metàfora del què és una Psicoanàlisi

La idea filosòfica de  “ l’etern retorn” utilitzada per molts autors literaris: Kundera, Borges, Flaubert... i  el pensament filosòfic del NO RES, exposat per Heidegger en la seva obra “El Ser i el temps”

 

Un noi, en Boi, observa el món del seu voltant.  L’ aprenentatge de l’ adolescent en mig d’un poble on les ànimes circulen, una societat tancada, tenebrosa, màgica.

La mirada, com la de la Medusa, i els sentits, seran el principal medi per on entraran en el cos i en el psiquisme del noi. Una relació quasi bé orgànica amb el medi.

 Madame Laveau diu que només hi ha una cosa sagrada LES MIRADES. “SAGRAT VOL DIR QUE ÉS INVIOLABLE, QUE ESTÀ VINCULAT AMB DÉU. En Boi mira la finestra on sa mare treballava a la fàbrica, mira l’àvia, mira la Noia que es neteja al riu després d’haver fullat per diners, mira la casa dels nens trobats., l’àvia i la germana que xerren...  La mirada de la noia que li somriu quan està de part. La mirada del rajolinet de sang que circula pel riu. “Dona, drap, mans de l’home, el riu i jo. Aquell era el circuit de la sang” La mirada de l’home amb la seva dona sagnant i la pistola. “Tot el que veus es perd en un punt de fuga”. “de vegades els ulls de dues persones es parlen encara que estiguin lluny” “de vegades necessitem mirar alguna cosa però aquella visió és tan terrible que no podem fer-ho i lluitem entre mirar i no mirar” Les mirades de Joan Tur i la noia, al final de la novel·la: les mirades fent una trena infinita que s’enfilava cap el sol quan era de dia i cap a la lluna de nit”  i jo mirava i sentia ràbia per tanta bellesa”

O el comiat de la Noia quan es queda a la masia. “La Noia es va girar i ens va mirar com els bassals miren el cel, quan plou”

Per a Lacan la mirada de la criatura  en el mirall, serà l’inici de l’imaginari, del reconeixement del  seu cos complert i el d’ un Altre, els pares o cuidadors, complerts que ocuparan  el lloc del model totalitari. L’ infant  haurà d’accedir, en la seva evolució, al desig, a través del punt de fuga. Aquest punt de fuga on el totalitarisme de les veritats absolutes cauen davant el rei totalitari que pot anar despullat. “Tot el que veus es perd en un punt de fuga”. El punt on el noi accedeix a les paraules obertes on només ell, pot donar-li significació.

La solitud de l’ésser humà davant del punt de fuga. L’escena preciosa d’en Joan i la Noia (símbol de la completesa) despullats, dins el riu, mentre ell els MIRA. “i vaig plorar sol i vaig sentir com els ossos d’aquells falciots que refilaven, sempre al cel, sense tocar mai a la terra, condemnats a surar enlaire fins la mort