L'olor del desig, de David Cirici. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

En David Cirici, fill d’ Alexandre Cirici, crític d’art, és un expert en art, com el seu pare i per tant un expert en LA MIRADA. En aquesta novel·la  fa un gir i ens parla d’un noi que, contràriament, està mancat de la vista  i per tant transcorre pel món a través d’altres sentits: les olors, el tacte, els sons. 

La mare de l’André, el protagonista, va morir  dramàticament quan el portava sobre la bicicleta. Un trauma terrible que sol,  va viure presencialment quan era un  adolescent. La pèrdua d’una mare que el conduïa  amb amor, envers l’autonomia i el  descobriment del món. Una mare que a través de la veu, el tacte i l’ olor, li va donar consistència i  seguretat. .

Aquest fet, el lligam amb la mare, serà el que inconscientment, el portarà  als disset anys a enamorar-se de la professora d’ història Madame Lamy, que com la mare, l’ agafà del braç i li diu:  Va, porta’m!.  “Des de molt petit, si m’agafava la ma quan anàvem pel carrer, no era perquè volgués portar-me , sinó perquè jo la portés. Porta’m fins l’ escola!” (p. 21).

També el sentiment de l’ André rememorarà la mare quan decideix que ha d’actuar en relació al seu amor per Madame Lamy, vint anys més gran que ell, a la residència d’estudiants en el seu viatge a París “el mateix vertigen de soledat  que havia sentit  pocs dies després de la mort de la meva  mare”(p161)  “Havia començat a acceptar que la seva veu ja no hi era, i que només podia sentir-la amb la imaginació, dins meu, com un monòleg”.

La veu de la professora, el sentit més desenvolupat de l’ André, perquè és  cec,  el seu mitjà de conèixer els éssers estimats juntament amb l’olor i el tacte; serà la de la  Madame “m’imaginava la seva veu amb una precisió que feia por, com si la portés a dins” (p. 169)  “La meva mare era una baula de connexió...Jo he de reconèixer que hi trobava moltes coses que me la recordaven, de vegades d’una manera primària, gairebé des dels instints d’un nadó o d’una criatura de pocs anys. O gairebé des de l’ incest.” (p. 208)

 

L’autor aprofita la història real del pintor Picasso que va comprar el castell de Vauvenarga a l’ Aix-en -Provence, on va ser enterrat,  per explicar la història del noi en contacte amb el pintor que li explica l’art de les formes de l’escultura i els colors que no pot veure.  El  noi hi passarà els caps de setmana, on el seu pare  hi treballa de jardiner i xerrarà llargues estones amb Picasso, personatge que també relaciona amb la seva mare. “Tenia alguna cosa de la meva mare. Sabia posar-se en el lloc dels altres” (p. 57) Picasso, que amb la seva pintura va revolucionar el concepte del què és figuratiu, anant més enllà del que es veu amb la MIRADA, es deixarà  guiar per André que li ensenya no el que veu, sinó el que entén, el que Picasso volia pintar.

L’ André que, anteriorment ha passat pel bouling al Licée i l’ enamorament de la Suson que l’ ajudava quan els nois de la classe li feien la vida impossible, s’acostarà  a la Madame Lamy i farà els possibles per explicar-li un conte sobre un amor impossible. “El meu conte va de la mirada. De veure i ser vist” (p. 93), precisament el sentit que a ell li falta i que tant té a veure amb la constitució original, imaginària del subjecte, que els cecs han de fer per uns altre camins.   L’ André a qui la mare li ensenyà a tocar les coses per conèixer-les diu: “és impossible  de tocar un somriure o una mirada” (p. 102) “Jo més aviat em faig una idea de l’ ànima, què és la veu, la respiració i la mena de coses que diu la gent” (p. 106)

L’ André li diu, a requeriment de Madame Lamy que la veu , l’ oïda és el que li proporciona més alegries, la paraula que el connecta amb el món més que cap altre cosa.

La VEU  segons Lacan, pretén imaginàriament restablir, donar-li consistència  a l’ altre, l’instrument on es manifesta el desig de l’ altre, la mare que parla o  canta cançons de bressol.  Complementarà l’ altre per la VEU, serà objecte del seu  desig, però sempre hi haurà un forat en l’ altre que no podem captar que culmina amb el malentès, que farà obstacle al nostre desig de què l’ altre m’entén, el desig de l’ altre com un absolut. La VEU  exterior, que ve de fora,  s’incorpora fent-la interior. “m’imaginava la seva veu amb una precisió que feia por, com si la portés a dins” (p. 169) Intentem compartir amb aquest altre que parla, omplir el buit, la separació. El dol posa en evidència l’ espai buit de la veu. La veu de l’ estimada desapareix, el subjecte en dol cerca un monòleg interior, un eco de la veu desapareguda.  “Havia començat a acceptar que la seva veu ja no hi era, i que només podia sentir-la amb la imaginació, dins meu, com un monòleg”.

 

PICASSO l’ ajudarà a poder representar el desig, el que pensem “La pintura no va néixer per ser vista” (p. 121) sinó per fer màgia, per fer realitat el desig.   

Picasso repeteix una vegada i un altre la pintura “Dejuner sur l’ herbe” de Manet. I pregunta al noi que creu que representa la pintura dos homes vestits que xerren de coses serioses, una dona nua que mira l’ espectador i una dona al fons que es renta en un llac. L’ André acaba dient que és una cant a la vida. “Als plaers de la vida. Els plaers representats pel prat, la natura, els arbres, la cistella bolcada, i les fruites escampades. I la conversa. I les dones. El desig. El sexe.” (p. 143) Picasso aconsellarà al noi que convidi la professora a caminar per l’ herba. Un quadre que veurà a París en companyia de la professora, que serà el nexe que introduirà LA MIRADA. “La dona que mira descaradament, és com si jo et digués: -T’estic mirant- (p. 164)

André va a París amb els companys de l’ escola, una d’ells la Suzon amb qui rememora la infància a l’ escola que va compartir;  un professor i Madame Lamy, amb la que  descobrirà el desig. La professora amb la que descobrirà el sexe i el cos d’una dona. “el món estava ple d’estímuls. Era fantàstic. Vaig pensar que allò també era caminar per l’ herba. La llibertat. La plenitud.” (p. 181)

Però l’autor, introdueix a través del seu personatge adolescent, l’ André, un concepte interessant:  La consciència de ser vist i la dificultat per poder integrar el “no ser vist”,  la privacitat (p. 157) “La mare em proposava de jugar a les fosques... (serà un joc sexual que farà amb la Céline), el fet  és que, encara ara, no em resulta fàcil de saber si em poden veure o no... Em consta que, els que hi veuen, també cauen sovint en l’ error de pensar que no poden ser vistos” . La MIRADA com representant imaginari de sentir-se complet, pot desaparèixer, l’ absència de l’ altre, com la mare o després la Céline que ja no em MIRA

Com juga la MIRADA  en relació al DESIG? El símbol del gat negre, que ja Picasso, li havia dit “Del desig i el sexe de les dones”  (p. 164)

“La meva idea de l’ amor estava més feta de tendresa i de paraules que de sexe, de manera que no sabia  fins a quin punt havia de frenar el desig perquè no em fes tenir un comportament barroer” (p. 173)

LA MIRADA per André no forma part de fer l’ amor. “s’apropa més a fer una escultura o tocar un instrument musical que a contemplar” (p. 178) però si de la seguretat del somriure còmplice, de reconeixement l’un de l’ altre. “Jo només tenia la paraula i el tacte, però no podia buscar a cada moment el contacte físic amb la Céline” (p. 190) el record de la persona estimada, no com una imatge, sinó “com una mena d’emocions, olors i situacions, una sensació i una veu, una manera de parlar i una manera d’anar a bracet” (p.193). l’ obsessió de l’ enamorament que converteix l’ estimada en una possessió “La veu i l’ olor no es poden posseir... El Càntic dels Càntics que descriuen l’ estimada des del tacte, l’ olor i el gust” (p. 193) “La Céline feia possible la mena d’amor que creia. Un amor  que prenia forma de manera independent en cadascun de nosaltres: ens teníem l’un a l’ altre, però no ens posseíem, no érem cap matèria segura, protegida per compromisos futurs” (p.201)

 “L’amor és irracional’ L’amor és una cosa absurda?- si, André l’amor és irracional per definició... és una bogeria André (p. 274)

L’ André acaba sent perfumista, les olors i l’elaboració de nous perfums, com el que evoca Picasso, que l’ ajudaran a elaborar el dol, l’ olor que evoca Céline i l’escriptura del llibre sobre la seva vida, que escriurà la Suzon, la seva nova companya. Una vida que comença amb el trauma més antic, lligat a l’oïda, al  soroll que el relaciona amb la mare.

“El primer que recordes d’aquella època?

No ho sé...recordo el soroll que feien el pinyó i la cadena de la bicicleta de la meva mare quan baixàvem per un pendent suau.”