La hermana del desván, de Gǿhril Gabrielsen. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

He de confessar que aquest llibre m’ha fascinat, però també se m’ha fet indigest i l’he hagut de llegir glop a glop, com una medicina que penetra a les entranyes i fa mal, crea nàusees.

M’he preguntat el per què. L’autora,  amb la seva destresa, a través de la tècnica d’un monòleg, ens  manifesta  el pensament retorçat  de la protagonista i la seva relació en el seu petit món.  Una metàfora de la història de la vida, el Devònic, el Carbonífer, el Triàsic... on mor una gran part de la vida, desapareix, es podreix i queda en l’oblit :EL RES.

La novel·la comença i acaba en l’ enterrament de la protagonista, la seva putrefacció: “Tómame, agárrame, soy una pobre brizna de hierba, un brote, o quizá no soy NADA” (p. 207) 

La protagonista, que no te nom, és la presencia constant i inquietant de l’ésser humà, com  desfeta i  putrefacció, on anirem tots  a parar en la mort, com el final de la protagonista.

L’ autora ens embolcalla, com en una xarxa sense sortida, en l’ ambient claustrofòbic d’una habitació (el món ?) amb una teranyina de vincles dels personatges amb tanta pulsió de mort, que no deixa respirar.  “Existo y no lo sé” “No existo y lo sé”. “He visto la fragilidad, los signos visibles que nada permanece, nada dura en la batalla contra las fuerzas destructivas. La desintegración, el fin.” (p. 202)

El final del llibre és la mort de la protagonista, aquest ésser indefens, depenent,  ple de ràbia, que lluita  de forma equivocada, destruint i destruint-se, per  tenir un lloc en  la vida “Mis ojos en el espejo; lo único que aún va a seguir sucediendo, que me sucede todo el tiempo es el deterioro del cuerpo, su paulatina desintegración” (p.155)

Amb un vincle simbiòtic i mortífer amb la germana, inseparables, “sucede que me sobreviene la sensación intensa y repentina de que Ragna y yo somos un cuerpo, que somos completamente inseparables. Noto como poco a poco  hemos entregado parte de nuestra anatomia  en beneficio de la otra; que después de los años, de los encontronazos, hemos formado, amasado y creado un organismo distorsionado y asimétrico por completo” (p. 39) a qui  absorbirà de forma malaltissa, envejant el seu alè de vida;  no tolerarà l’aparició d’un  tercer (en Johan) l’home, desig de la germana, que trencarà la relació dual i pel qui se sentirà desplaçada  “Me da miedo saber que vivo a través de Ragna. No puedo hacer otra cosa que saborear, oler, sentir nuestra infección crònica de Hermanas” (p.98)

 

Lacan va construir el terme REAL com la part del psiquisme que no està recobert per la simbolització. És la part més sinistre, la part més pulsional on la destrucció i els desitjos de mort són més manifestos. “oigo el odio que hay en mí, que se mueve incesante de un lado a otro, más rojo y más sangriento que el aguado líquido que me corre por las venas” (p. 166)  L’autora descriu les femtes, l’orinal, la brutícia, les pudors, olors putrefactes, taques en la Ragna quan mata animals,  els crits, les mirades d’odi,  els pels de Johan amb els que fa màgia negra, la violència, que construeix l’ ambient irrespirable.

La protagonista, invàlida i depenent, amb el cos adolorit i l’ ànima trencada es muntarà un món propi on l’autora juga, amb  molta habilitat, desconcertant el lector, de saber on està la fantasia, els somnis, el deliri o la realitat. “Pienso resignada en un calidoscopio de mentiras, mientras que algo en mí susurra que solo alcanzaré la calma y la certeza examinando el esqueleto, el tuétano de todas estas falsedades” (p. 100)

“Mi dios es la manía persecutoria. Mis evangelios, la enfermedad y la dependència. Y mis oraciones, un alarido constante mezclado con gemidos y gritos de dolor.

Que me ayude quien pueda. Soy una mujer al margen de la verdad” (p.101) Fantasies eròtiques de plaer de la germana que en realitat, ella voldria tenir per ser objecte de desig. Un penis  del Johan al llit,  a qui maleeix amb màgia negra;  que li diu a la Ragna que miri el seu penis on hi veu la mateixa cara d’ella, la degradació.

 

La protagonista que aguanta el seu ésser a través de la germana, està sempre al límit de la caiguda, del buit. El sentiment de desintegració que sovint els psicòtics experimenten. Intentarà fer un jo simbòlic amb els llibres que llegeix  i el joc de les frases, de paraules  que escriu; però caurà en paraules que es converteixen en neologismes. (p. 156) “mestrimonio” “secuianos” “aridencia de ancestros” “las palabras antiguas... no las reconozco” paraules també típiques dels estats psicòtics.

 - “Ragna, estoy viva? Tócame. Se me està marchitando el cuerpo” (p. 101)

 -¿Por qué estás berreando?-Desaparezco Ragna! (p. 110).