Sortir a robar cavalls, de per petterson. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

En Per Petterson és un autor que ha sofert en la seva pròpia pell el dolor de la vida (va perdre els pares, un germà i una neboda en un tràgic accident, un incendi d’un “ferry”, quan anaven a Jutlàndia, una península de Dinamarca on hi varen morir 9000 soldats durant la guerra.)  . I la pregunta és si el dolor serveix per a fer art. L’ art d’escriure amb la sensibilitat d’en Per sobre la pèrdua: “i rumiava que deus sentir quan perds la vida tan aviat. perdre la vida, com quan tens un ou a la ma que et rellisqués i caigués i s’esclafés  al terra, sabia que no podia ser una sensació qualsevol. Quan ets mort, ets mort però i ¿el brevíssim abans de morir? ¿sabies en aquell moment que era l’últim?” (p. 61)

La mort tan present en la novel·la, com un teló de fons que circula sense paraules , com el pare. La seva adolescència a la cabana amb el rerefons de la guerra amb un pare desconegut i idealitzat amb el qui havia fet un pacte i amb el qui repeteix  un “deja vue”, quan ja és vell, de tornar a la cabana sol i abandonar les filles, després d’un fet traumàtic: la mort de la segona dona, a rememorar la infància: miro enrere el temps, m’adono que cada un dels moviments que vam fer per aquests paratges ha agafat els colors del que va venir després i ja no puc distingir una cosa de l’ altra” (p. 218)

En Trond continuarà portant interioritzat, inconscientment el mandat del pare:  AL CAPDAVALL NOSALTRES DECIDIM QUAN ENS FA MAL” . El nen que no pot plorar quan es fa mal baixant de la llitera o quan cau del cavall i sent que s’ha quedat paralític, o agafant les ortigues amb les mans, com fa el pare. però “ vaig entaforar el dolor al fons de mi mateix que ningú me’l veiés a la cara.” (p. 64)  El pare que es juga la vida fent d’enllaç a Suècia (Milers de jueus de Dinamarca i Noruega es varen salvar perquè varen passar a Suècia) amb la consigna “ Anem a robar cavalls”

En Trond, identificat al pare, repetirà l’ amor per la mare del Jon, el fracàs de no fer diners, l’ amor a la natura, la necessitat d’estar sol, “resoldre els reptes quotidians, la capacitat d’estar sol i no tenir por de res (165) “quan comences  a parlar en veu alta en mig d’un fil de pensaments, i la diferència entre parlar i no parlar es va esborrant de mica en mica” (p. 161). Repetició de la vida del pare i  l’ abandó als propis fills: Quan l’ Ellen, la seva filla li diu per què no va dir res quan va marxar, contesta: NO HO SÉ!.  El pare  va desaparèixer, sense paraules , quan només tenia quinze anys “és aclucar els ull i imaginar-me com ho feia el pare, i llavors l’imito... llegeixo els moviments, és un home que ronda la quarantena, l’edat que tenia el pare quan el vaig veure per darrer cop, és a dir quan jo en tenia quinze i ell va desaparèixer de la meva vida per sempre més” (p.76)

En Trond repetirà en la seva pròpia vida la frase que tant el va impactar de   Dikens  a “David Copperfield”: “Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algun altre...” Un pensament que inquieta.  En Trond es pregunta perquè en Lars mai li parla del seu pare, si ell va ocupar la seva vida, però potser la pregunta se l’ha de fer a si mateix.

Lacan ens diu que la identificació té a veure  al desig del subjecte en relació al desig de l’ altre, però també diferencia la identificació imaginària on el  fill, en Trond, es queda en la pura repetició dels trets, en aquest cas del pare, i la identificació  simbòlica que va més enllà on el subjecte a través de la imitació es reconeix a si mateix diferenciat de l’ altre. Per això Lacan diu que la identificació, a traves de la mirada, és UN ENGANY. El subjecte es reconeix en l’ altre quan en realitat es desconeix, com diu Copperfield “Si seré jo l’heroi de la meva pròpia vida o bé aquest títol recaurà en algun altre..” No hi ha simetria especular amb l’ altre, hi ha diferenciació.