Els déus inaccessibles, de Miquel Àngel Riera. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

“Els déus inaccessibles” és un llibre breu, de lectura de foc lent. Com els menjars deliciosos i la poesia; paladejar  lentament: les paraules,  les frases i les imatges... produeix un plaer deliciós, com la BELLESA.

Miquel Àngel Riera era abans que res poeta, li agradava llegir novel·les psicològiques, i molt exigent en la seva  escriptura: “l’escriptor té el deure de defensar a vida o mort...el compromís de treballar  amb un total rigor  i una ferma autoexigència” . Una autoexigència que el poeta  trasllada al seu protagonista: un sacerdot de la postguerra de 25 anys, que fascinat per LA BELLESA, cerca en la natura i en els clàssics, aquest concepte que Rousseau diu que no es pot explicar en paraules. El sacerdot en la seva residència de vells, quan escriu les seves memòries, no pot deixar constància escrita  de com era de prodigiós el rostre d’ Alexis (p. 179), se sent fracassat, però, l’autor, Miquel  Àngel Riera s’hi acosta molt. A través del seu personatge, arriba a transmetre la vivència impossible  dels místics, aquest sentiment de plaer i dolor que ens acosta al que és sobrenatural sense mai poder atrapar-ho del tot. 

 

La bellesa no es pot quantificar, ni expressar amb paraules. El gran poeta austríac Rilke ens havia dit que: “El  que és bell és el començament del que es terrible que encara podem suportar”. La bellesa, que el sacerdot ha de mirar a distància, en les obres d’art, en els autors llatins,  com l’ acusa Alexis, en la seva carta final. La distància que Kant ens diu quan l’objecte que  remou la bellesa deuria despertar dolor en el subjecte. És un objecte que d’aproximar-se a l’individu, quedaria destruït. Per a poder gaudir-ne, l’objecte ha de ser contemplat a distància, com el foc, i potser sense saber-ho, el nostre protagonista, posà distància a través de la culpa i la religió.

Kant en el segle XVIII, en el seu llibre “Crítica del judici” havia aportat al concepte estètica,  el concepte del que és sublim.  El subjecte aprehèn quelcom de grandiós, superior a ell, que l’excedeix i el sobrepassa, amb la sensació que és quelcom desordenat i caòtic. L’ infinit es fica així dins el nostre cos carnal i aquest sentiment es sent amb l’ambivalència del dolor i el plaer, com passa amb els místics (només cal llegir la descripció de l’ èxtasi en els texts de Teresa de Jesús).

“Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios.”

Al protagonista, davant la bellesa de l’adolescent Alexis, com Tazio a “Mort a Venezia”, o com  l’ escriptor Oscar Wilde amb  Lord Alfred Douglas (Bosie), un jove aristòcrata, adonis  capriciós de posat grec, del que Oscar en va quedar fascinat; li trontollen els principis en que ha estat educat, amb una mare castradora que exerceix de  figura callada, però sempre present . La figura de la MARE, absent o present, l’acompanyarà sempre culpabilitzant-lo, i el sacerdot es quedarà per a sempre, atrapat a la figura de la mare, la figura  freudiana del SUPER JO. La instància que interioritzada, ens vigila i castiga i a la vegada diu: GAUDEIX!. 

 

“La bellesa com representació  d’infinit en el finit” com deien Schelling, i Hegel, que l’ autor ens descriu tan bé en els sentiments del sacerdot.: “La paraula de Déu és la bellesa”( p..29), “de sobte la plena consciència d’estar succeint, al món, quelcom transcendent” (p. 47) “Impossible saber si partia d’ell o la projectava jo. Una realitat en que vaig quedat sotmès: emissor o receptor, la gràcia era Alexis” (p.96) ERA UN MISTERI que li venia de dedins.  La divinitat infinita.. Una divinitat infinita que és finita en el cos i en l’ésser humà i s’acaba, com  la bellesa, com  lord Henry li va dir  a Dorian Grey. LES DEIXALLES que el sacerdot trobà del seu estimat Alexis, en una taberna francesa, al final del llibre.

L’escriptor, el protagonista del pel·lícula “La gran belleza”  no va poder escriure  un llibre, com volia, sobre “La gran Belleza”. La bellesa, QUE NO ES POT EXPRESSAR AMB PARAULES, ens diu a la pel·lícula, que LA BELLESA ÉS UN TRUC.

UN VEL, UNA FASCINACIÓ IMAGINÀRIA QUE  DARRERE AMAGA EL FORAT DE LA MORT. (el començament del què és terrible que encara podem suportar, com deia Rilke)

Potser  el truc que fa servir l’ autor , quan al final del llibre, el transcriptor ens comunica que possiblement tot sigui mentida.