Tormento, de Benito Pérez Galdós. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

Leopold Alas Clarín fa una ressenya de Tormento al final del llibre. “Los interiores ahumados! . Eso es lo que está sin estudiar  en España. Interiores  de almas, interiores de hogares, interiores de clases, de Instituciones”

Comenta que la dona està poc estudiada en la literatura contemporània. Se l’ha tractat en abstracte, com un àngel o una serp, se la separa del seu ambient, de la seva olor, dels seus draps, dels seus somnis, de les seves caigudes dels seus errors, dels seus capricis...i assenyala  dues dones: donya Rosalia Pipaón de la Barca com “el interior ahumado” de certa classe mitjana, corrompuda i superficial de Madrid i el personatge de Tormento que amb els seus dubtes i  debilitats, son objecte d’art a les novel·les.

“en las medias tintas, en los temeperamentos indecisos está el acervo común  de la observación novelable, el arte consiste en saber buscar a esto la belleza”

Clarin també anomena les novel·les de Galdós, novel·les D’OBSERVACIÓ i potser el fet de viure  Galdós amb tres dones:  la seva cunyada vídua i dues germanes a Madrid;  “el interior ahumado”  de les dones, alguna cosa va tenir a veure en la seva observació. No podem negar  que les majors obres de la literatura universal tenen com protagonistes “los interiores ahumados” de les dones, precisament per l’ encís que genera el seu ENIGMA.

Freud sempre va estar preocupat per l’ enigma de la DONA. Què és UNA DONA?, aquest ésser que sempre s’escapa, sempre insatisfeta, que tant costa entendre a l’ home del control obsessiu.  A ella va dedicar tota la vida, en els seu inicis a l’ hospital de Sant Piêtre observant  les histèriques que curava Charcot, el gran neuròleg francès de l’ època. I a elles es va dedicar i en va construir la teoria del TRAUMA. Un trauma sexual, que en un principi creia que era real i més endavant, va pensar que podia ser imaginari, però no per això, menys traumàtic.

Diu Lacan  que el desig de la histèria ÉS EL DESIG INSATISFET i té a veure amb l’enigma de saber: Qui és ella i  Què és una dona?

I en Galdós n’és un mestre. El fet traumàtic pertany al passat. En la novel·la  S’INSINUA PERÒ MAI  NO ÉS REVELAT. Circula per la novel·la com una ombra, té uns efectes mortífers de culpa i autodestrucció, amb intents de suïcidi de la protagonista, que com el trauma, sense paraules, genera la neurosi. 

El temps de Galdós, finals del segle XIX a Madrid, son els  mateixos temps de Freud a Viena, una societat malalta, reprimida sexualment,  amb insufles de luxe, com el de la Cort, que amaga la precarietat i superficialitat que representa Donya Rosalia, de la que, com diu Galdós n’haurà de sorgir la Revolució.

 

 Freud va fer una revolució en la seva època, per això han estat tan perseguits els psicoanalistes per les dictadures. Va aixecar, a través de la paraula, el que era reprimit i pecaminós  per la moral de l’ època, però també  va elaborar el concepte de repressió, com necessària, constitutiva del subjecte, amb la introducció simbòlica de la llei, per a controlar els instints primaris.  Al contrari del que ens planteja Galdós, la idea de Rousseau de que l’espècie humana neix bona, celestial i és la civilització que la perverteix, com fa dir al seu personatge Caballero: “Y a ti que te importa el que diran de que has sido esclavo. Te criaste en la anarquía , y a ella, sinó fatal tienes que volver...quisiste ser el más orednado de los ciudadanos y fue todo mentira. Quisiste ser ortodoxo: mentira también porque no tienes fe. Quisiste tener por esposa a la misma virtud ; mentira, mentira, mentira. Sal ahora por el ancho camino de tu instinto, y encomiéndate al Dios libre y grande de las circunstancias. (p. 440)

“... estoy riendo de tu extravagante prurito  de sentar plaza en medio del orden!, de ser una rueda perfecta de estos mecanismos  regulares de Europa...háblate de la família , pondérate el Estado, recreate en la Fe!! Vida regular , ley, régimen, família. Método, armonia, no existiís para el oso” 

 

Agustin un home aventurer i comerciant que va voler  viure amb ordre i amb les institucions establertes: l’ església, la família i el benestar amb idees liberals, va intentar reconciliar les institucions històriques amb les idees revolucionaries, però no ho va aconseguir.

Tormento, marcada pel TRAUMA, feble de caràcter, arrossegarà la CULPA I EL DEUTE envers l’ ex sacerdot Pedro Polo que les va protegir, quan es varen quedar orfes després de la mort del pare i continuarà repetint la posició d’esclava amb el seu amo cruel, el sacerdot i amb la  dona, Rosalia, protectora d’aparença que l’ explota.

En el pròleg se’ns diu que Polo no es un reformista, ni un apòstata, és un home amb passions desbordades, un pobre home, que es deixa portar pel pare Nones. Un home que va escollir un camí equivocat del sacerdoci.  “No hace las cosas a medias. Si hace maldades , no se para hasta lo último, si le da por el bien, capaz de llegar a dónde llegan pocos” (p. 376), però no s’aprofundeix en els orígens de la seva maldat. Creu, com Caballero, que a distància, en les terres salvatges de la natura, al marge de les convencions de la nostra civilització, la llei ja no serà la llei. La proposta tan debatuda  de Rousseau que ens porta a la pregunta de com sorgeix EL MAL

La pregunta eterna de si la civilització serveix per controlar les pulsions primàries, o si  la revolució, l’ anarquia, l’ amor lliure, ens porta a  la llibertat