Novelas ejemplares, de Miguel de Cervantes (Fragment). Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)
Miguel de Cervantes, posa el títol: “Novelas ejemplares” a un grup de contes on diu que no s’ha de murmurar, com diuen el gossos, però Cervantes, a través dels seus personatges, no para de detractar, a través d’una crítica ferotge, la societat de la seva època: Els representants de la justícia, les dones, els homes, els moriscos, els gitanos, els comediants...
Hem de pensar que potser, Cervantes a través del llenguatge dels gossos, que per una nit, poden tenir el dot de la paraula i l’ enteniment, tenia esperances de que la humanitat fos millor. Al·legòricament, ho profetitza, quan la bruixa li diu a Berganza, que en realitat era un humà i és fruit d’un malefici. “que el hacer o decir mal lo heredamos de nuestros primeros padres y lo mamamos en la leche”
El truc de poder parlar i donar enteniment per una nit, a uns gossos que narren les misèries dels humans.
Volverán a su forma verdadera
Cuándo vieren con presta diligencia
Derivar los soberbios levantados
Y alzar a los humildes abatidos
Por mano poderosa para hacerlo
De quina manera els humans retornaran a “la virtud y el entendimiento siempre es una y siempre es uno, vestido o denudo, solo o acompañado.
Les bruixes en realitat, eren dones molt belles que seduïen els homes amb les seves arts, com fa la dona de “El casamiento engañoso”. Dones amb qui els homes queden atrapats en la seva bellesa. Però Cervantes sap molt bé que la seducció sempre passa per l’ absència, l’ encobriment, la privació, el dissimulo, el no tot. El torn per on miren per un forat, les veus del cant com el de les sirenes d’ Ulisses, en “El celoso extremeño”, on el sol fet de que Leonora, estigui tancada i no es pugui veure, crea el desig del virote Loaysa i també el desig de Leonora per l’home que no pot veure del tot: “muero por oír una buena voz, que después que aquí nos emparedaron, ni aún el canto de los pájaros hemos oido”
Aquest joc simbòlic de l’absència presència de “fet i amagar”, que juguen les criatures
Dicen que està escrito,
Y con gran razón,
Ser la privación
Causa de apetito.
...se sentó en una silla ajunto a mí, derribado el manto hasta la barba, sin dejar ver el rostro más que aquello que concedía la raridad del manto, y aunqué le supliqué que por cortesia me hiciese la merced de descubrirse, no fue possible acabarlo con ella, cosa que me encendió más el deseo de verle; y para acrecentarlo más, o ya fuese de industria , o acaso, sacó la señora una muy blanca mano, con muy buenas sortijas”
El vel, la cortina, “el manto” que tapa, que no cobreix del tot, per on sorgeix una blanca ma. La privació de veure-ho tot, que augmenta el desig. El que apunta un més enllà, un buit desconegut que podem reomplir amb la imaginació. “ser la privación causa de apetito”
La psicoanàlisi ens diu que perquè es generi el desig hi ha d’haver l’ absència la falta de l’ objecte, com tots sabem que desitgem el que no tenim. Un tema molt actual per a l’ educació i el sexe on la immediatesa, la mirada àvida de tot, l’acumulació dels objectes, només comporta la inhibició del desig. Cervantes sabia, com el gos savi, que sobre el vel que tapa, sobre el res, es projecta l’ absència necessària per a poder desitjar.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada