Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Una aproximació psicoanalítica. (Mercè Rigo)

 

.Llibre difícil per a un lector de la nostra època, allunyat dels llibres de cavalleries de l’ Edat Mitjana, però   paradoxalment molt amè perquè ens  apropa a la realitat de l’ ésser humà que mai no canvia: les classes socials, el luxe, l’honor, la glòria, la fortalesa corporal, el coratge,  l’astúcia, les enveges,  l’odi, la violència, l’ amor i les contradiccions entre els ideals, les religions i les creences,  expressades en diferents formes i sempre eternes.

Tirant lo Blanc va ser escrita a mitjan del segle XV pel cavaller valencià Joanot Martorell i narra la història d’un cavaller Tirant, que seguint  les gestes de l’expansió catalana per la Mediterrània de l’ època,  defensa els cristians i després de passar per Rodes i Sicília arriba a Constantinoble,  lluita contra els  turcs i acaba proclamant-se Cèsar de l’ Imperi. 

Joanot Martorell  nasqué l’ any 1405 a València, començà a escriure “Tirant lo Blanc  l’ any 1460. Havien passat dos segles des de que Ramon Llull escrigué “Evast i Blanquerna” l’any 1274, però el tema del bon cavaller, els rituals per a ser anomenat, i els ideals d’arribar a la perfecció, vencent els infidels per a convertir-los, continuava sent d’actualitat. De fet, l’ obra de Joanot comença amb el mateix tema de Llull: A Anglaterra el comte Guillen de Varoic, cavaller valent de cinquanta-cinc anys, decideix deixar les armes i anar a Terra Santa a demanar perdó de tots els crims comesos durant les batalles. Deixa un fill de tres mesos, s’acomiada del fill, de la Comtessa, i dels seus, repartint monedes d’or. De tornada, passant d’ Alexandria a Venècia li dona tots els diners a l’escuder, i dona la notícia  de que ha mort a Jerusalem. Es deixa créixer els cabells i la barba i vestint l’ hàbit de S. Francesc,  decideix habitar en una ermita solitària devora una font, fent vida de penitència i demanant almoina.

 Evast, el pare de Blanquerna, també  decidí deixar els luxes i el plaer, marxar d’ermità i abandonar la seva dona Aloma i deixar totes les seves riqueses al seu fill Blanquerna, que també decidí fer-se ermità malgrat  tots els intents perquè no ho fes de sa mare. Aloma cercà una noia guapa i rica , Natana, que  intentà seduir-lo amb la seva bellesa i paraules i fer-li veure  la duresa de la vida ermitana, però  va ser tan forta la convicció de Blanquerna que Natana acabà sent convertida per ell. Malgrat els plors de la pobre Aloma que demana a Blanquerna veure’l alguna vegada a la vida i saber on serà, Blanquerna no cedeix“...con Aloma hac dit estes paraules, ella abraçà i  besà son fill Blanquerna, e caec esmortida a terra” (p. 52)

El llibre de Ramon Llull,  és un clar exemple de la literatura medieval, un llibre didàctic, una lectura moral, on els herois cercant l’ideal, desenganyant-se de la cavalleria mundana, com Blanquerna, s’inventen la cavalleria mística.

Hi ha molts punts de contacte en aquesta  literatura, que de forma exemplar demostra la valentia  dels cavallers  i el conflicte entre la voluntat individual i les circumstàncies de la vida que impossibiliten acomplir aquests desitjos i molts temes psicoanalítics a parlar: el fet traumàtic, l’ amor romàntic: la mort de Carmesina coincidint  amb la de Tirant, i el tema de l’ incest entre l’ Emperadriu i Hipòlit  “Aquest serà el lloc d’aquell. Et prenc per fill i tu prent-me a mi per mare” que acabarà casant-se amb l’ Emperadriu i serà el César de l’ Imperi.

 

Han passat dos segles des de Ramon Llull i  Tirant no optarà per la vida eremítica sinó que cercarà el plaer del sexe i de la glòria. Un noi que no tindrà una força física desmesurada i si és tan fort amb la lluita cos a cos, Martorell ho justifica  perquè “Té més giny que no força  la major virtut que té, és que li dura molt l’alè, que si combat del matí al vespre, jamés se pot perdre per alè, que li dura tant com vol” Una descripció molt poc corrent en els llibres d cavalleries. Un cavaller que vencerà totes les guerres però l’enamorament, la mirada d’una Princesa que semblava un àngel, enfonsarà la seva imatge invencible. “No sabeu que tots els afers d’armes que m’he trobat ningú m’ha pogut vèncer, i en canvi la sola vista d’una donzella m’ha vençut i m’ha fet caure a terra de manera que no hi he pogut posar resistència?(p. 188) “l’extrema pena que sent la meua ànima és perquè ame i no sé si sóc amat”  

Tirant serà portat pel seu pare, l’ermità que tornarà a la guerra perquè el rei d’ Anglaterra li demana, malgrat l’ oposició de sa mare: “però és sabut que els homens han d’exercitar les armes i han de conèixer la pràctica de la guerra, com també el gentil estil de l’ ordre de cavalleria” (p. 30)

-Em voleu donar a entendre que l’ art de la cavalleria és benaventurat?-digué la dona- Jo us dic que és prou desventurat, dolorós, trist i difícil de servir”

Totes aquestes coses estan bé en boca de dona, però no parleu en va”. La mare no aconseguí protegir el seu fill i el pare se l’endugué a la guerra. Amb intel·ligència fa una emboscada als moriscs amb llavors d’espinacs fetes de coure que escampa per la plana.

Matà el  moro amb les seves pròpies mans “I prengué el petit infant pels cabells, i el llançà damunt el moro i l’hi fregà tan fort que els ulls i la cara se li ompliren de sang. També li feu posar els dits a les nafres per tal que s’habituàs a la sang del moro. Aquest fet marcà la vida de l’ infant, el qual, passat el temps, arribà a ser tan valent cavaller que no n’hi hagué cap altre al món que valgués tant (p. 33)

Jaonot  posarà aquest fet traumàtic, el fill petit ple de sang, amarat de l’escena de l’ horror, com el  fet que marcarà la valentia de Tirant que el portarà a vèncer tants reis i moriscos i arribar a ser Cèsar de l’ Imperi de Constantinoble. I potser no va tan  desencaminat.  Descrivim com “traumàtiques” les excitacions externes que són prou poderoses com per trencar l’escut protector de les nostres defenses. Un esdeveniment com un trauma extern està obligat a provocar una pertorbació a gran escala en el funcionament de l’energia de l’organisme i posar en moviment totes les mesures defensives possibles, -deia Freud- Repetició i record són el mateix moviment, excepte en direccions oposades, perquè el que es recorda es repeteix cap enrere” diu Kierkegaard. En altres paraules, el pacient pot recordar el seu passat menys els esdeveniments traumàtics. Els esdeveniments traumàtics no estan simbolitzats per al subjecte; per tant, el subjecte no pot recordar aquests esdeveniments; no importa com de difícil sigui el tema, no superarien el buit creat pel trauma que han patit. Aquí és on entra en joc el moviment repetitiu ja que aquest moviment repetitiu està directament relacionat amb el trauma. Així, Tirant serà capaç de ficar l’espasa a l’ull de l’ adversari o tallar-li el cap en dos amb l’ espasa sortint-li el cervell, sense immutar-se. “Tirant agafa la daga  i li’n clavar a l’ ull, i amb l’ altra ma li pegà tan gran cop a la daga que la feu passar a l’ altra part del cap” (p. 70)

El  Comte Guillem de Varoic d’ Anglaterra, recorda que tot cavaller, com havia estat ell, té l’ obligació, en ordenar-ne un altre de mostrar-li els costums que pertanyen al  seu nou estament i aconsella Tirant de com fer-se cavaller i li dona el llibre amb les instruccions. “elegit entre mil homes per a dur a terme l’ofici més noble...defensar la Santa Mare Església, ser humil i perdonar aquells que li hagen fet mal”  (Una còpia del que escriví Ramon Llull) L’ ermità li ensenyarà quines són les armes, de com vestir-se un cavaller i el seu significat: La llança per a defensar tots aquells que vulguin fer mal a l’ Església, l’ espasa que pot matar i nafrar per tres parts, la corretja de l’ espasa que es cenyeix a la cintura com símbol de castedat, la creu de l’ espasa que representa la vera Creu...I així l’ermità que va ser un cavaller virtuós, va matar  molts contrincants en tornejos i en la guerra, i ara, menja herba i viu al bosc per expiar els seus pecats; va enumerant tots els objectes, vestimenta i cavall que necessita tot cavaller. Com Jesucrist, ha de salvar la humanitat i morir per a la redempció i si mor, la seva ànima anirà directe al cel.

Les  dones, mares, que dubten de posar en perill el seu fill, com Aloma a Blanquerna, seran en el llibre de Tirant, dones molt avançades que sedueixen i son independents en molts aspectes  com Natana o Carmesina. “No és prou que haja  d’estar subjugada al pare i a la mare i sense cap causa, haja d’estar represa per la dida que m’ha alletat?”. I seran dones avançades, provocatives sexualment   com Plaerdemavida,   la donzella que assisteix la princesa Carmesina, de la Cort de Constantinoble,  la princesa  estimada de Tirant. Plaerdemavida representarà la dona alegre, vital,  espontània, desimbolta, que busca el plaer sensual i prepara les trobades amoroses dels amants que no sempre aconsegueix. Jugarà amb excitació el desig dels amants i ho aconseguirà  “les cristal·lines mamelles, cadascuna de les quals tinc en una ma: les bese per tu, mira com son de menudes , dures, blanques i llises. Mira, Tirant, vet aquí el seu ventre, les cuixes i el SECRET. Oh trista de mi, si fos home, aquí voldria acabar els meus darrers dies! Oh Tirant on et trobes? Perquè no vens amb mi que tan piadosament et cride? Sols les mans de Tirant són dignes de tocar aquí on jo toque, perquè aquest es un BOCÍ amb el qual no hi ha ningú que no volgués ofegar-se”’.  Les escenes eròtiques, el deliciós moment on Plaerdemavida prepara la trobada d’ Estefania amb Diafèbus i Carmesina amb Tirant, en el castell de Malveí, on Estefania i Diafebus acaben assolint “les bodes secretes” (era costum en aquella època  LES BODES SECRETES, tenir relacions sexuals i conviure abans del  casament), és una  descripció preciosa del joc sexual i  del desig. “després vaig veure com ell us besava molt sovint  i després us desfèieu la clotxeta dels pits i amb gran pressa us besava les mamelles i que us les hagué ben besades us volia posar la ma davall de la falda per buscar-vos les puces, i vós la meua bona senyora no ho volíeu consentir perquè si ho haguéssiu fet tinc dubtes que el jurament no hagués perillat. I vostra altesa  li deia: Temps vindrà en el que tant desitges estarà a la teua disposició que conservaré per a tu la meua virginitat” 

 

“Toca on vulguis però no posis la ma tan avall”. Dormiu que fareu bé i deixeu-me tocar aquest cos què és meu, perquè  jo estic aquí en lloc de Tirant. Oh traïdor Tirant on ets? Si tinguessis la ma on jo la tinc, com estaries de content!.

 “qualsevol dona o donzella de la condició que siga, no estiga sempre desitjosa de ser amada? Elles prefereixen aquell que entra per les vies secretes, bé siga per una finestra, per una porta o per un terrat.

Joanot Martorell utilitzarà els termes dels jocs de tornejos i de les armes per a descriure els jocs de l’ amor. Plaerdemavida li diu a Tirant   què penetri la Princesa i la desflori després de tants intents en que ella es resisteix.“vejam que sou capaç de fer, perquè heu d’entrar en lliça en camp clos i no us tindré per cavaller si no us veig vencedor en la deliciosa batalla”

Amb camisa i descalç es posa al llit de Carmesina mentre Plaerdemavida li diu que es comporti sàviament però Carmesina continua resistint-se i li diu que l’ha traït, mentre Tirant no tenia les mans quietes. “Als combats d’amor no els cal força , sinó enginyós afalacs i dolços enganys...no sigau cruel. No penseu que això és un camp de lliça contra infidels...mostreu-vos cam a cavaller   davant una donzella abandonada. Feu-me part de la vostra condició d’home perquè os puga resistir Ai senyor! Com us pot agradar una cosa forçada? Ai! I l’ amor us pot consentir  que feu mal a la cosa amada?...tingau pietat... ai cruel cavaller! Cridaré? Mirau que vull cridar! ... no penseu que Tirant estigué de fer el seu treball a causa de les piadoses paraules de la princesa, perquè en poc temps hagué vençut aquella batalla deliciosa i la Princesa reté les armes i perdé el sentit” (549)

En el capítol 436 en el qual finalment Tirant fa seva Carmesina i la penetra, porta aquesta rúbrica “Com Tirant vencé la batalla e per força d’armes entrà en lo castell”  L’amor parangonat amb la guerra. 

Les descripcions humorístiques de Tirant el gran heroi, amagat, les caigudes, la trencadissa d’una cama, fan del llibre, com va dir   Cervantes, en el Quixot,  el caràcter de versemblança dels seus personatges i de les seves escenes, molt diferent dels temes sobre éssers fantàstics, fetilleries i aventures inversemblants dels llibres de cavalleries “Us dic en veritat, senyor compare, que  pel seu estil és aquest el millor llibre del món: aquí mengen els cavallers, i dormen i moren als seus llits, i fan testament abans de la seva mort, amb altres coses de què tots els altres llibres d’aquest gènere manquen”

 Tirant, remarcant el que deia Cervantes, ironies de la vida, no acabarà morint en un torneig o en una batalla on tantes vegades ha exposat la vida. Acabarà morint “d’un mal al costat” com el més simple del mortals, quan l’ Emperador l’ esperava preparant-li una grandíssima festa. “...i perquè ningú no confiï en la fortuna: cal saber que, per haver aconseguit gran delit i prosperitat, es pot perdre el cos i l’ànima”

Potser no estem tan lluny dels cavallers que mataven moros sobre un cavall o  clavaven l’espasa “que pot matar i nafrar per tres parts”   a l’ull del contrincant,  en un torneig, en la festa de celebració de les noces del rei d’ Anglaterra, pel sol gust de l’espectacle i de la glòria, com expliquen els passatges del llibre.

Avui en nom de Déu o dels Déus homes podem exterminar la humanitat. Mirar des d’una pantalla la destrucció de ciutats, països i persones, vestits  amb americana i camisa neta i polida,  sense cavall, ni armadura, ni espasa, contemplar amb un somriure la fi del  PLAERDEMAVIDA,