La dona justa, de Sándor Márai. Una aproximació psicoanalítica (Mercè Rigo)

 

El 16 de juliol del 2008, només fa disset anys, a l’ Hotel Regina, la Beatriz va presentar  “La hermana” de Sàndor Márái. Ens va fer un resum de la seva vida i un exhaustiu comentari i resum sobre l’obra que podeu trobar al blog.

Fer un comentari sobre aquesta obra tan complexa, una novel·la de reflexió, es una tasca difícil, perquè a través del monòleg de tres personatges, que s’enllacen entre si , a través de les seves vides;  l’autor, com Thomas Mann a la Muntanya Màgica, planteja  tot un seguit de preguntes, sempre obertes, sobre l’enigma de la vida,   la ment humana, els sentiments, les passions, i el devanir de  la història.  L’enigma del per què,  absurdament, la humanitat construeix cultures i a continuació les destrueix, no tenen encara resposta. L’energia, l’ empenta de viure de la natura i la humanitat, que es regenera neix i mor,  no sabem per què.

Sándor Márái va viure en pròpia carn la mort d’una civilització austrohongaresa  que es creia eterna. Els dos personatges, homes, Peter el burgès ric, de sentiments racionalitzats i reprimits i en Lázár l’ escriptor, ( no apareix en els monòlegs, un personatge que es parlat pels altres, no parla, sempre absent , però molt present, representa per en Peter el saber, el que té la veritat ),  són fruit d’aquesta civilització selecte i ordenada, però  en el fons uns reaccionaris que malgrat conservar les formes, tenen una profunda pàtina de decepció i nihilisme i no creuen  en la humanitat.

La Ivanka diu d’en Lázár,  en mig de la gran festa esplendorosa, on la dona preciosa d’en Peter és admirada per tothom:  feia l’ efecte d’un home solitari, fora de lloc,.. una calma plena de tristor. De sobte em vaig adonar que aquell home ja no volia res, ni la felicitat, ni l’ èxit, si, potser ni volia escriure, tan sols desitjava  conèixer, comprendre el món, trobar la VERITAT (79)

Si, perquè aquest escriptor, potser alter-ego de Márái, que busca la veritat en  les reflexions i en la cultura, Jo sóc conservador, m’agrada la llei i en Peter és un burgès i el burgès és una persona més audaç, revolucionària i jo no ho puc permetre , vull l’ harmonia de la societat civil. Un món Nou! Com si els homes no fóssim sempre iguals! (127)  decideix morir a Roma, entre les runes del que va ser una civilització, com la seva, després de la Segona guerra Mundial, i no creu tampoc en l’ escriptura . La seva casa va ser destruïda junt amb els seus llibres, que en Lázár va mirar amb un somriure de pau al veure’ls cremar dins la foguera

La veritat en els llibres  Havia deixat la seva feina, no volia escriure més perquè pensava que les paraules no podien canviar la naturalesa humana. No era cap revolucionari, no volia reformar el món, no creia que les revolucions poguessin millorar-lo” (391)

 “aquell home no volia continuar escrivint perquè temia que les paraules que posés en escrit caiguessin en mans de bàrbars i traïdors...tenia por de convertir-se en traïdor i en còmplice , perquè estava apunt de començar una època en que tot es desgavellaria i es tergiversaria”

Només queda la llengua mare, les paraules en hongarès que va repetint com un possés, mentre cauen les bombes destruint Budapest.

 

En Peter, el protagonista del segon monòleg,  volia ser artista però mai no ho va ser, només va saber produir i respondre a la rigidesa de la tradició cultural i familiar. Un home que tenia por de l’expressió dels sentiments i també de l’ amor. “de fet, a mi no em falta l’estimació, no em cal sentir-me estimat”. Les dones no ho poden   entendre que un tipus d’home no necessiti afecte (41) quin és el sentit de la vida d’una dona? Es un sentiment al qual es lliura  completament en cor i ànima. Ja ho veig, però només ho comprenc a través de la raó. Jo soc incapaç d’abandonar.me a un sentiment” 

En Peter, un home solitari , que ni la seva primera dona, que l’estimava amb deliri el podia ajudar l’estimava perquè era un home trist i solitari , i no el podia ajudar ningú, jo tampoc”

La pregunta principal del títol de l’obra és la que  Ilonka, la primera dona de Peter, protagonista del primer monòleg , li fa a la seva sogra: Dues dones que es pregunten: EXISTEIX LA DONA JUSTA? Un terme molt psicoanalític: Qui sóc jo? Puc completar a l’altre? Una pregunta fallida perquè mai no hi ha resposta. Un impossible. La completesa a través d’un fill, que també sempre és fallida i en el cas de la novel·la, la mort d’aquest, marca entre els dos una falla insuperable “estimava el nen amb passió...però al nen l’ estimava a través d’ell, era per a ell que l’estimava. Volia que el nen el lligués a mi, completament, amb tot el que duia dins l’ ànima” (35) era un instrument per obligar el meu marit a estimar-me”...el sotmetia a través del nen, tàcitament li feia xantatge emocional”

Potser el capellà sabia de psicoanàlisi, sense saber-ne, quan parla amb  Ivanka, que es queixa de que mai, malgrat els seus esforços, pot tenir l’amor de Peter.   L’ amor no es pot forçar...(61) vostè pretén robar l’ ànima d’una persona, és el que pretenen molts enamorats. Vol el seu amor incondicional. L’ egoisme de l’amor, disfressat de la frase tòpica que estimar és donar sense rebre, l’avidesa de la completesa que Peter, no pot suportar quan li diu que ella l’ha estimat massa.

 

“Per què a les escoles no ensenyen res de la relació entre un home i una dona?” (153) haurien de parlar de l’alegria, la modèstia, la paciència, la satisfacció” “l’home resta sol perquè és orgullós, no accepta el regal que l’espanta una mica: L’AMOR.

O el comentari, també psicoanalític de l’ autor quan parla de l’ordre d’en Peter “Home ordenat, però tal vegada a la seva ànima no hi havia ordre ni una harmonia perfectes” (67) “Ell ha intentat anular el sentiment amb la raó per a salvar la seva ànima.”

Però en Peter, s’arrisca a la passió dels sentiments i al trencament dolorós de la seva classe social. “segurament no soc un heroi però tampoc un covard perquè al menys he viscut les meves passions”,  “Comportar-me correctament amb humanitat i justícia però sentia que era buit , tot plegat”(229) la vida és buida si no l’omples amb una tasca excitant i arriscada” Però no sap  si ha valgut la pena, com les revolucions. Què feia? La Judit ho tenia tot però sempre volia una altra cosa. I acabà comprant i comprant objectes i vestits de luxe amb el talonari d’en Peter. “una lluita de classe contra mi .En Peter va ser capaç de deixar la seva primera dona la Ivanka, trencar els perjudicis de classe, i casar-se amb la minyona,  una  pagesa guapa, sana de cos, que no absorbeix com la Ivanka, protagonista de l’últim diàleg, però amb la que  tampoc trobarà la DONA JUSTA. Potser en aquella època encara esperava que hi hagués un cos, tan sols un, que fos capaç de respondre en bona harmonia a un altre cos...” això és el que els homes solem anomenar felicitat, però en realitat no existeix” succeeix de tant en tant que la tensió del desig, l’excitació, no culmini en una mena d’intromissió, en la profunda depressió  que se sent un cop sadollat el desig”

“Les dones no ho entenen, només els homes entenem que a la vida hi ha altres coses al marge de la felicitat...les dones no moren mai per una pàtria , moren per un home” (268)

L’amor és sempre letal, la passió ho dona tot i tot ho demana...darrere de qualsevol petó hi ha el desig d’aniquilar-se, aquella sensació de felicitat total.

Potser no és estrany que la tercera part del llibre sigui  el monòleg de la Judit, la dona sense cultura, que va viure  de petita, sota terra amb les rates, i la lluita per la seva subsistència a través dels homes. La decadència d’una civilització, que no vol dir de la riquesa (l’ autor diferencia bé el burgès de classe del burgès nou ric.) “quan un ric de debò...ho perd tot, continua sent més ric que un pobre a qui totes li ponen”

“i llavors vaig comprendre que en realitat no els feien falta tants vestits i tantes corbates, sinó una altra cosa. La completesa que era la seva dèria. És per això que havien embogit , per l’ afany que fos tot complert” (314)

La recerca inútil de la humanitat la completesa originària, el mite de la completesa on hi haurà la felicitat, i les dificultats en acceptar la falta, el que en termes psicoanalítics s’anomena la castració.

Judit, com tot humà, tampoc acceptava la castració. Va odiar sempre aquella família que d’una forma paternalista li donaren un lloc i més tard un ascens a  l’escala social.

 Segurament el psicoanalista, com ella mateixa diu,  amb qui la Judit va anar, li haguera dit: “que no era el vernís de les ungles que volia eliminar, sinó la brutícia de la meva vida anterior al setge” Potser sí.

Què volia dir en Peter? Quan marxa a E.E.U.U. després d’haver-ho perdut tot. Que potser un home només viu mentre té un paper a fer, si no, deixa de viure i tan sols existeix”