La punyalada, de Marian Vayreda
Psicoanàlisi i literatura
Sessió del 06.06.2025
La
punyalada
De Marian Vayreda
Una tenebra impenetrable, un
silenci absolut i una buidor immensa embolcallaven mon esperit, sepultat en les
negacions del no-res. Poc que tinc consciència de lo que va durar aquell estat,
perquè les tenebres, el silenci i el baucis[1],
signes de mort, anul·laven la idea del temps, que és el darrer signe de vida,
ni tampoc tinc idea de per on se filtrà en aquell caos una porció microscòpia
de llum que, dissolvent-se en aquelles tenebres, les torna en grisalla fosca,
com besllum de nit d’hivern; ni de com, ponderant-se aquesta essència
lluminosa, com les nebuloses en la formació del món, formà taques grises que
dansaven estranyament per l’espai, fina a conglomerar-se en una sola de major
potència que, fugint sempre de la visual, resseguia una òrbita majestuosa a mon
entorn.
Marian
Vayreda
La
punyalada, capítol XXV
1. Introducció
i context històric
El context històric de La punyalada és el de la Primera
Guerra Carlina o Guerra dels Set Anys[2], que va
tenir lloc entre 1833 i 1840. Tanmateix, el seu autor, Marian Vayreda i Vila[3]
(Olot, 14/10/1853; Olot, 06/02/1903), carlista de joventut i catalanista
conservador en la seva maduresa, va viure en la seva joventut la Tercera Guerra
Carlina[4], que va
tenir lloc entre 1872 i 1876 (entremig, la Segona Guerra Carlina havia ocorregut
entre 1846 i 1849). La punyalada descriu un entorn molt especial en un moment
històric molt concret: el Pirineu de l’Alta Garrotxa, zona dividida per dos
estats, i en l’època del bandolerisme i del carlisme.
El resultat és la descripció d’un espai salvatge no tan
sols per la naturalesa agresta i dura, de cims escarpats i avencs escabrosos,
sinó també per les persones que habitaven aquelles contrades i que feien valdre
la llei del més fort. Les autoritats, escasses i a vegades corrompudes, no
donaven l’abast per posar ordre, de manera que la gent havia de sobreviure com
podia. Per descomptat, l’Església exercia el seu poder, però tampoc era capaç
de posar ordre en un context d’hostilitats fratricides que anaven més enllà de
robar per viure. Tal com apunta Mita Casacuberta, la curadora de l’edició que
va dur a terme Editorial Barcino el 2021, aquest context espacial i temporal,
exhaustivament descrit per l’autor, ens permet assistir «a la bestialització
de l’ésser humà, a la victòria dels instints més primaris i violents, a la
destrucció més absoluta de la civilització per part d’una natura salvatge,
totpoderosa i devastadora.»
2. Biografia
de l’autor
Extracte de dades biogràfiques extretes de la biografia de
Marian Vayreda que apareix al web de l’Associació d’Escriptors en Llengua
Catalana (AELC)[5]:
Marià Vayreda i Vila,
o Marian Vayreda, que és com ell signava, va néixer a Olot el 14
d'octubre de 1853, fill d'una família provinent de la tradició pairal
benestant. La revolució de setembre del 1868 li impedeix entrar a la
Universitat a Barcelona, així que estudia a l'Escola de Dibuix d'Olot. Als
disset anys, després de la mort dels seus pares, s'allista a l'exèrcit carlí
seguint els passos de l'entorn familiar i social. Un cop acabada la Tercera
Guerra Carlina (1872-1876) s'exilia a Seta (Llenguadoc), on el seu germà, el
conegut pintor Joaquim Vayreda i el també pintor Josep Berga i Boix tenien
llogat un taller. Aconsellat per Joaquim, va estudiar i treballar dos anys a
París amb el pintor i escultor Jean-Léon Gerôme (1824-1904), deixeble de Paul
Delaroche. Després, es va traslladar a Barcelona per estudiar pintura i dibuix
a l'escola de Belles Arts.
El 1878, als vint-i-cinc anys, es va instal·lar
definitivament a la seva ciutat natal, i va fundar, juntament amb el seu germà
i l'amic Josep Berga, «El Arte Cristiano», un taller d'imatgeria religiosa que
va dirigir. Tot i que pinta alguns paisatges, la seva obra pictòrica mostra més
interès per la figura humana, amb quadres de temàtica costumista, històrica i
religiosa.
Al anys 80 del segle XIX, Marian Vayreda va abandonar
gradualment la pintura, possiblement decebut pel seu escàs èxit. Al mateix
temps va començar a interessar-se per la literatura i a participar molt
activament l’ambient cultural de la capital garrotxina. Juntament amb altres
artistes i amics, va fundar la revista del Centre Catalanista d'Olot, El
Olotense, que a partir del 1890 s'anomenaria L'Olotí. També
organitza els «Certàmens Literaris d'Olot» que, a les darreries del XIX, es van
convertir en una fita important per a l'articulació del catalanisme cultural.
També va ajudar el seu germà en la fundació de l'Institut Olotí de les Arts,
les Ciències i les Indústries, d'on sorgirà l'escola d'Olot de
pintura.
El 1891 va publicar el primer conte, «El roure dels
penjats», a la revista La Veu de Catalunya. Va iniciar la producció
narrativa amb certes frustracions, principalment la de no haver reeixit en la
pintura i la de no haver estudiat a la Universitat, però l'èxit del conte
l'esperona, i va publicar més contes i narracions breus a L'Olotí i
a diferents revistes i diaris de l'època, com ara La Renaixença, La
Veu de Catalunya, Catalunya Artística o Joventut,
entre d'altres.
Amb Records de la darrera carlinada (1898),
una narració extensa i ben rebuda pel públic mitjançant l'autor va evocar la
seva experiència dins l'exèrcit carlí. El 1902 va publicar la seva primera
novel·la, Sang nova, que no va rebre la mateixa consideració que la
primera obra, potser perquè la va plantejar com una novel·la de tesi. Ben al
contrari del que va succeir amb La punyalada (1904), la
següent i última novel·la, publicada ja pòstumament i de la qual només en va
revisar els vuit primers capítols.
La punyalada és
una història de passions que descriu la vida dels pagesos de muntanya, quan
vivien pertorbats pels trabucaires, bandolers i lladregots procedents de
l'exèrcit carlí en desintegració. Rebuda amb força entusiasme, es va convertir
en referent del realisme[6], tot i
que això es va reconèixer més tard. La seva qualitat com a escriptor es va
reconèixer anys després de la seva mort.
Va morir el 1903 a Olot, als 49 anys, després d'una breu carrera com a escriptor i just quan la seva producció literària havia arribat a la plena maduresa.
3.
L’argument de La punyalada
L’argument de La punyalada no és complex ni singular.
Dos amics amb una certa dependència o interdependència entre si, l’Albert i
l’Ivo, acaben enfrontats a causa de la rivalitat per una dona, la Coralí. Les
principals virtuts de l’obra radiquen en les expressions i la descripció del
context, un entorn muntanyenc i salvatge on impera la llei del més fort[7].
Un altre punt fort és el lèxic farcit de paraules i expressions que avui han
desaparegut i que definien la manera de ser i de pensar d’aquelles comunitats
rurals del nord de Catalunya. Un lèxic, a més a més, molt ben condimentat amb
els topònims que l’autor devia conèixer com el palmell de la mà.
La trama de la novel·la és un triangle amorós farcit de
conflictes creixents en un context agrest, tot ben condimentat amb greus
tragèdies dignes d’un drama escabrós amb morts horribles, un rapte,
impotències, misèries... Dos amics de joventut, l’Albert del Bardals[8] i
l’Ivo, àlies l’Esparver, que s’havien distanciat en la joventut, acaben
definitivament barallats per l’interès envers una dona, la Coralí. La trama té
el punt de vista d’un dels personatges, el de l’Albert. L’Ivo és el dolent de
la pel·lícula, el bandoler o lladregot capaç d’infligir dolor o de matar per
instints primaris. L’Albert, en canvi, té un paper més digne des del punt de
vista de l’heroi. És qui salva la Coralí (capítol VIII), qui aconsegueix
tenir-la com a promesa (capítols X i XI), qui venja les seves desgràcies i el
seu rapte (capítol XXIV, in fine [pàgines 209 i 210]) i qui, després
d’estar a les portes de la mort a causa d’un gest d’autodefensa de la mateixa
Coralí (la punyalada que li clava en l’últim capítol, el XXV), viu tota una
llarga vida turmentat pel dolor d’haver jutjat injustament la Coralí i d’haver
pensat només a salvar-se ell mateix.
Al seu torn, la Coralí és qui possiblement rep la pitjor
part dels cops: l’abús de l’Ivo, l’assassinat del seu pare i la destrossa del
molí, el segrest i l’intent d’agressió par part de l’Albert. Entremig, qui sap
quines penúries podia haver viscut. A l’últim capítol, després de la punyalada
que dona títol a la novel·la, el mateix Albert arriba a la conclusió
trasbalsadora que l’atueix per sempre: «Allavors, entrant en comparances,
vaig començar a comprendre que, per grosses que fossin les meves desventures,
encara hi havia un ser per a qui ho havien sigut molt més. Allavors vaig midar
la gran distància que entre jo i ella hi mediava, trobant que eren poques i
merescudes les meves penes davant de les seves, incommensurables, i, per
primera vegada, una pietat immensa vers ella invadí el meu ser; per primera
vegada de la vida, vaig treure els ulls de les pròpies necessitats per a
condolir-me de les necessitats agenes.»
4. Alguns fragments interessants
§ El sermó del capellà a l’aplec de Sant Aniol, quan
explica les morts cruentes d’algunes habitants d’aquelles terres (pàgina 30).
§ La narració dels segrestos, de les humiliacions i de les
abusos dels trabucaires (pàgines 65 a 67).
§ La batussa entre l’Albert i l’Ivo (pàgina 83).
§ La fama que es va guanyar l’Esparver, «un altre
Serrallonga» (pàgina 109).
§ L’assolament del molí, la mort violenta dels que
l’habitaven i el rapte de la Coralí (pàgines 112 a 116).
§ La descripció dels topants on s’amagaven els trabucaires,
on es podia haver amagat l’Ivo i on potser tenia segrestada la Coralí (pàgines
130 i 131).
§ Les morts tràgiques d’alguns personatges de les milícies
que intenten posar odre (l’Arbosset, pàgina 151; el Pep, amic de l’Albert,
pàgina 156, etc.)
§ L’atac de la patrulla sobre els trabucaires (pàgines 172
i 173).
§ La confessió de l’Avi i el cop de gràcia per rematar-lo
(pàgines 180 a 183).
§ Els dos últims capítols, que acaben amb una expressió
similar: l’al·lusió al no-res o al res més (pàgines 210 i 218).
5. Alguns comentaris sobre La punyalada extrets de la pàgina
web de l’AELC
Font:
https://www.escriptors.cat/autors/mvayreda/comentaris-dobra
«Però
en literatura, Vayreda era un autodidacte, un amateur, i, com a tal,
desconeixia els mètodes i les convencions més establertes del nou llenguatge,
que, de mica en mica, va anar relegant la pintura al lloc que li pertocava
–l'ofici– i va convertir Vayreda en un veritable artista. Només cal
llegir Records de la darrera carlinada o La punyalada per a
adonar-se'n, i fer l'esforç de comparar aquests dos texts esplèndids amb la
desigual Sang nova, l'única peça literària que Marian Vayreda va
emprendre, sembla, per complir el compromís que havia contret amb el
regionalisme, que és la via de sortida natural del carlisme que trobarà el
Vayreda madur durant la dècada dels vuitanta i que anirà seguint,
aprofundint-la i refermant-la, fins al final de la seva vida.»
(Margarida
Casacuberta. "Marià Vayreda, del trabuc a la ploma", Serra
d'Or (Barcelona), núm. 528, desembre del 2003, p. 49
* * *
«Podríem
dir que La punyalada té alguns punts de contacte amb la novel·la
modernista, sobretot pel fet de plantejar la problemàtica del Jo i del
subconscient. Però ho fa amb un considerable temor i, per tant, obrint-se amb
un diàleg entre l'autor i el lector, tots dos implícits, a través del qual
l'autor intenta decantar la lectura cap a la moralització. Opta per estructurar
la novel·la com a narració inserida –una opció que li permet desmarcar-se, com
a autor, de la veu narrativa– i converteix el lector ideal –l'excursionista que
ha conegut l'Albert Bardals i s'ha interessat per la seva història– en l'editor
del text. Així, la gènesi de l'obra és referida als interessos de la
Renaixença: l'interès històric i arqueològic i la perspectiva moralitzadora.»
(Jordi
Castellanos. "La punyalada, els clarobscurs de la novel·la
dels trabucaires", Serra d'Or (Barcelona), núm. 528,
desembre del 2003, p. 51)
***
«La
punyalada és una de les millors novel·les que han estat escrites en
català. Quan la novel·la va aparèixer, poc després d'Els sots feréstecs,
no gaire abans de Solitud, molts lectors es van deixar endur per la
idea que el que hi comptava era aquell propòsit de violència i de crueltat
representat per les fetes i les desfetes dels trabucaires i que serviria de
base, com en aquells altres llibres que deia, a alguna mena de simbolisme
'modernista'. Com que n'era molt lluny, el llibre de Vayreda no va arribar a
passar, com els altres dos, al primer terme de l'actualitat i de la moda, i de
mica en mica, va quedar de racó. Avui –i fa molts anys– el veiem d'una altra
manera. Hi veiem el major encert que fins aleshores s'havia produït entre
nosaltres en allò que per entendre'ns en podríem dir la novel·la 'objectiva'. O
potser, simplement, en la novel·la.»
(Maurici
Serrahima. "Marià Vayreda", dins Dotze mestres.
Barcelona: Destino, 1972)
6. Enllaços
d’interès
Capítol
de La contraportada del 06/04/2026, sobre Marian Vayreda, amb Margarida (Mita) Casacuberta:
https://open.spotify.com/episode/5s8RnugsW36ueJ52skvZDV
[1] Baucis: depressió
sobtada o gairebé vertical del terreny. En aquesta frase, es pot entendre en
sentit figurat.
[6] La literatura
realista és un corrent literari de la literatura del segle XIX,
concretament de la segona meitat. El Realisme és una concepció que intenta
plasmar en l'art com és la vida, la realitat, i com a tal es dona en molts
moments de la història, cosa que cal distingir del període literari. Les
característiques principals són el detallisme en les descripcions, l'ús de
frases llargues i una adjectivació rica, l'adequació del registre
de llengua a cada personatge, la intromissió del narrador en la
ficció, la recerca de la versemblança i una pretesa objectivitat i l'atenció
als temes d'interès de la burgesia. El gènere predominant és
la novel·la. Font: https://ca.wikipedia.org/wiki/Literatura_realista
[7] L’Arbós, el subcabo
dels Mossos d’Esquadra, tenia fama d’haver vençut molts enemics (pàgina 48) i
era un home pragmàtic (pàgina 141). Tanmateix, no tenia prou capacitat o mitjans
per posar ordre enmig de tanta salvatgia i atrocitat (pàgines 145, 150), i
acaba patint pèrdues personals (la mort del seu nebot, l’Arbosset [pàgines 150
i 151]). Al final, l’Arbós i la seva milícia aconsegueixen vèncer la quadrilla
de l’Ivo (pàgina 171), però no capturar l’Ivo.
[8] En alguna ocasió,
anomenat dels Cortals (117), probablement com a insult per part de l’Ivo, qui
també l’anomenava Picolí.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada