Hamlet, príncep de Dinamarca. (Mercè Rigo)

Una aproximació psicoanalítica.

HÀMLET de W. Shakespeare

Mercè Rigo i Grimalt

“Algú compren Hàmlet? No és el dubte , sinó la certesa que l’ embogeix...Tots tenim por a la veritat” Friedrich Niettzsche, Ecce Homo

La tragèdia d’ Hàmlet, el príncep de Dinamarca, va ser escrita dins de la tetralogia: Ricard II, Enric IV i Enric V i mostra un llinatge reial, una corona immortal d’uns reis anglesos, alguns d’ells indignes, que encara continua.

Un Hàmlet filosòfic que es planteja, com tot neuròtic, la fragilitat de l’ ésser humà i la ficció que representa.

Jacques Lacan, el psicoanalista francès va dedicar un Seminari sencer de set lliçons sobre aquesta tragèdia i ens diu que Hàmlet representa al rei del Renaixement , el rei modern de la nostra època, canvi important amb el seu pare Hàmlet, que encara representa el rei de l’ Edat Mitjana, un rei encara enganxat a la fastuositat dels vestits de la Cort i les seves trompetes que confon amb la pròpia immortalitat.

Hàmlet, a diferència d’ Edip que no SAP qui ha matat al seu pare i s’ ha casat amb la seva mare, SAP sobre les febleses i sobre l’ inconscient. Sobre el fet secret perquè li ha dit l’ ombra i actua en conseqüència i , a partir de saber la veritat es fa el boig. Fa jurar a Horaci que han vist l’ ombra del seu pare el rei Hàmlet. “ fosc i estrany que repareu que em porti... jureu que mai, veient-me així, vosaltres, ni removent el cap... mai heu de dir-lo” El príncep amb la seva bogeria, fa de bufó, com Yorick, que tant havia estimat i ara és calavera, i amb aquesta estratègia política destrona, posa en evidència i a la seva mercè al fals rei Claudi, un rei que utilitza intrigues ridícules amb Polònius.

Hàmlet, SAP sobre la tragèdia de l’ ésser humà mortal: “Ah, si aquest massa ...massa sòlid cos es desfés i es fongués i es fes rosada... (p.20) “Vet aquí un altre Per què no ha d’ ésser la calavera d’un advocat ? Què s’han fet ara, les distincions i sotileses...” (p. 154) i de la seva inconsistència, i SAP sobre la ficció “En intel·ligència que paregut a un déu! És l’ ideal dels animals creats! I és la beutat del món. Per a mi, no obstant, què és i que val, aqueixa quinta essència de pols? (p. 66) . Aquesta ficció sobre nosaltres mateixos, creada a través del joc dels miralls per allunyar la mort.

Laertes el que serà el seu assassí, també és el que avisa a la seva germana Ofèlia de la inconsistència del mirall i l’ enlluernament de de l’ amor que li presenta Hàmlet, perquè aquest es deu a l’ Estat “...sa voluntat no es seva, puix, la mana la llei de sa naixença...” (p. 28), la qual cosa corrobora Hamlet quan li diu a Ofèlia: “Vés a un convent...car els homes de seny prou saben la mena de monstres en què els torneu (p. 85). 

 

També és utilitzada, com un mirall, la representació de l’ obra que fan els comediants per treure a lluir la veritat del crim i posar en evidència al rei Claudi. “Els comediants són el compendi i la crònica breu del temps” (p. 75). “I és, de posar-li a la natura, tal com sigui, un mirall al seu davant, perquè es vegi la virtut amb la seva fisonomia pròpia, el menyspreable de la seva cara i el cos i edat del temps en son ésser i forma” (p. 88)

 

Laertes també és la seva imatge especular quan accepta el duel i li diu: “seré el teu espill, seré la fulla brillant sobre la qual donaràs el teu reflex millor” i Hàmlet li diu a la reina, mentre Polònius espia darrera d’ una cortina: “ Bé, asseieu-vos, d’ aquí no us podeu moure fins que us dreci un mirall on pugueu veure vostre interior més íntim”(p. 110) Aquesta veritat terrible, aquest monstre en que es pot convertir l’ ésser humà. “Hamlet fora de si, quan ell mateix no era, Laertes ofengué- Qui fou? –Fou sa follia” (P. 174)

Hàmlet sap la veritat de Claudi. “El mort és amb el rei però el rei no és amb el mort. El rei és una cosa...” (p. 122) Una cosa, un cos mortal que s’acaba, que no representa simbòlicament l’ Estat que continua, fins al punt que Claudi, aquest rei venjatiu i feble, que no ha sabut que la ficció de la corona no és la ficció de ser rei, quan mori, la seva saga passarà a una altra dinastia, la de Noruega. 

 

El príncep Hàmlet, autoritza abans de morir la successió del tron a Fortimbràs “però anuncio l’ elecció segura de Fortimbràs, el voto.” (p. 181)

Però Hàmlet no morirà del tot. Demana al seu amic Horaci que el recordin, quan el seu cos ja serà una calavera: “...Tu viuràs encara, parla per mi, i explica bé ma història als que no la coneixen”(p. 180)

Hamlet a Lluçà