Hamlet, príncep de Dinamarca.(Vicenç Ambrós)

Psicoanàlisi i literatura

Sessió del 14 de juliol del 2018 – Claustre del Monestir de Lluçà

Hamlet,  
príncep de
  Dinamarca, de William Shakespeare

1. Presentació

Lluçà, com molts altres monestirs romànics, era una porció de terra sagrada enmig de dominis feudals, conteses i rivalitats. La mateixa església, el claustre i altres dependències adjacents o els encontorns del monestir estan plens de sepultures de persones enterrades i oblidades fa segles. Va ser per aquest motiu que ara fa un any, en comentar l’escena de Hamlet protagonitzada pels dos enterramorts, se’ns va acudir que un bon escenari per fer la sessió prevacacional de les tertúlies sobre Psicoanàlisi i Literatura podria ser aquí, en aquest mateix claustre.

Parlarem de l’autor i de l’obra, en llegirem fragments i veureu el nostre petit monestir, una espècie de cap i casal ara fa mil cent anys, quan aquestes terres, bressol del Lluçanès, constituïen la baronia de Lluçà. Benvingudes i benvinguts, doncs, a l’última trobada de Psicoanàlisi i Literatura abans de la pausa estival!

2. L'autor

Existeix molta literatura biogràfica sobre aquest autor i, per tant, no m’hi estendré. Tot seguit, reprodueixo algunes dades referencials per contextualitzar-nos en el temps i aproximar-nos a la figura d'aquest autor anglès universalment conegut.

A la Viquipèdia podem llegir-hi que William Shakespeare (1564-1616) va néixer i morir a Stratford-upon-Avon. Fou el tercer de vuit germans. El pare, John Shakespeare, era comerciant de llanes, de pells i de guants; també es va dedicar a la corredoria de finques i, més endavant, va esdevenir administrador de l'Ajuntament. A causa de la situació

econòmica de la seva família, el jove William no va poder cursar estudis universitaris.

El 1582, a l'edat de 18 anys, es va casar amb Anne Hathaway, de 26 anys, amb qui va tenir una filla i dos bessons. El 1587 Shakespeare va començar a treballar a Londres com a actor de teatre. Durant els anys de la pesta, els teatres van haver de tancar durant gairebé dos anys. En aquesta època (1593-1594), Shakespeare va rebre la protecció del comte de Southampton. Aleshores es va dedicar a la poesia i, en particular, a la poesia de base amorosa i eròtica. D’aquella època daten Venus i Adonis i La Violació de Lucrècia. Posteriorment va escriure alguns sonets i altres poemes com, per exemple, El Fènix i la tortuga (1601) o La queixa d'un amant (imprès el 1609). En tot cas, Shakespeare era i és conegut per la seva faceta de dramaturg.

Amb la reobertura dels teatres (1594), Shakespeare es va associar a la companyia del Lord Chamberlain, cosí de la reina. Era una època en què no abundaven els autors literaris, la qual cosa va ser una gran oportunitat per a William. En poc més de dos anys, va escriure Romeu i Julieta, El somni d'una nit d'estiu, Ricard II, El mercader de Venècia i L'amansiment de la fúria. Amb totes aquestes obres, va inaugurar un estil dramàtic nou que podríem definir com a poètic, refinat i enginyós. De fet, la musicalitat del vers era gairebé tan important com l'acció mateixa i això, per descomptat, ha estat un repte pels traductors. En el seu pròleg de l’obra Versions a peu d’obra, Joan Sellent ha reconegut que la funcionalitat de les seves traduccions «no m’ha semblat que s’hi pogués arribar d’altra manera que fent servir un material lingüístic contemporani i identificable per a un espectador mitjà, així com uns plantejaments sintàctics al més acostats possible a l’oralitat, a fi de no entrebancar innecessàriament l’elocució dels actors ni la comprensió dels enunciats per part del públic. I, per descomptat, procurant sempre que aquests criteris no anessin en detriment de la recreació –en la mesura que m’ho permetessin les meves possibilitats– dels components formals, la volada poètica i la complexitat retòrica dels textos shakespearians».

Shakespeare també va escriure comèdies romàntiques on l'amor i l'enginy triomfen sobre els perills que els assetgen. Fins i tot l'humor canviava d'estil: les bromes obscenes i eren substituïdes per un enginy més líric i més reflexiu. S’ha de tenir en compte que el govern va prohibir que s'escrivissin noves obres sobre la història nacional britànica, perquè les considerava perilloses o arriscades. Shakespeare reinventa el seu enfocament per seguir tractant la temàtica històrica o política, de tal manera que decideix situar-la a Roma. Així, Juli Cèsar, el conflicte entre els principis ètics elevats i els seus efectes tràgics, és la primera de les seves obres de tema romà. A banda de Roma, Shakespeare també es va recrear en altres escenaris, com ara la Dinamarca de Hamlet.

Les obres que Shakespeare va escriure a principis del segle XVII reflectien un estat d'ànim perplex, un humor molt fosc i una certa falta de claredat, tant en el tema com en l'estructura, com si el dramaturg hagués perdut parcialment el control dels seus recursos habituals.

Quan mor la reina Elisabet, Jaume I, el nou rei, va adoptar la companyia de Shakespeare com a «Companyia del Rei». És a partir d'aleshores que el seu art va entrar en un període intens dominat per la visió tràgica, una circumstància que es palesa en Macbeth, Otel·lo, El rei Lear, Timó d'Atenes, Antoni i Cleopatra i Coriolà.

Shakespeare va morir als 52 anys. Tradicionalment, s'ha relacionat la seva mort amb la beguda i, més específicament, conseqüència d'una borratxera després d'una reunió amb els dramaturgs i poetes Ben Jonson i Michael Drayton per festejar algunes noves idees literàries. Unes investigacions relativament recents a càrrec de científics alemanys afirmen que és probable que l'escriptor tingués càncer en un ull.

Hi ha diversos temes controvertits al voltant de la figura d'aquest autor. El més important és sobre l'autoria de les seves obres, que alguns crítics atribueixen a altres escriptors. Argumenten que el seu bagatge cultural i d'experiències familiars lligades al camp i el comerç no s’adiuen amb el coneixement sobre l'alta política que apareix a moltes de les seves obres. Tampoc no és coherent amb el vocabulari emprat en els seus escrits, que va influir poderosament en la llengua anglesa.

Altres polèmiques crítiques tracten la religió de l'autor (catòlic o no) i sobre la seva homosexualitat (extreta d’alguns passatges dels sonets). Els estudiosos que rebutgen aquesta idea invoquen la presència de la Dama Fosca com a referent i el tractament de la dona i l'amor a les seves obres teatrals.

Per últim, no hi ha acord acadèmic sobre la classificació d'algunes peces teatrals (les anomenades problem plays) en tragèdies o comèdies, ja que barregen elements d'ambdós gèneres en contra de les recomanacions de la poètica del seu temps.

3. L'obra

Hamlet, príncep de Dinamarca, és una tragèdia escrita en vers, tot i que amb determinats passatges en prosa. Data de començaments del segle XVII, probablement entre 1600 i 1601. És la vint-i-dosena obra teatral de les trenta-set que va escriure Shakespeare. Representada sencera, dura unes sis hores, i és la peça teatral més llarga del seu autor. És una de les obres més conegudes de Shakespeare i un dels clàssics de la literatura universal. Sembla que recull una llegenda danesa recollida per Saxo Grammaticus i adaptada per reflectir la realitat anglesa de l'època.

Sobre aquesta obra teatral, que ens trasllada a la cort reial de Dinamarca i ens il·lustra les misèries corrupteles del poder, s'han arribat a escriure trenta-sis òperes i més de cinquanta pel·lícules fins al 2005, com per exemple la dirigida per Grigori Kosintsev el 1966 o la de Kenneth Branagh el 1996.

Conté el monòleg més famós de la història del teatre: «To be or not to be»¹. Com passa en el Quixot i en alguns pocs altres personatges de ficció, el seu protagonista principal, que dona títol a l'obra, ha esdevingut un arquetip o mite independent de l'obra a la qual pertany.

Dramatis Personae

• Hamlet, fill de l'anterior rei de Dinamarca i nebot del rei actual.
• Claudi (Claudius), rei de Dinamarca i oncle de Hamlet.
• Gertrudis (Gertrude), reina de Dinamarca i mare de Hamlet.
• Poloni (Polonius), conseller del rei.
• Ofèlia (Ophelia), filla de Poloni.
• Horaci (Horatio), amic de Hamlet.
• Laertes, fill de Poloni.
• Vortimand i Corneli, cortesans.
• Rosencrantz i Guildenstern, cortesans i amics de Hamlet.
• Osric, cortesà.
• Marcel (Marcellus), soldat.
• Bernat (Bernardo), soldat.
• Francesc (Francisco), soldat.

• Reinald (Reynaldo), criat de Poloni.
• Fortimbràs, príncep de Noruega.
• Fantasma del pare de Hamlet.
• Enterramorts.
• Capità de l'exèrcit de Fortimbràs.
• Companyia d'actors (rei, reina, Lucianus,...)
• Missatgers, ambaixadors, nobles, mariners, servents,...
  
  
  ¹ La lectura més convencional d'aquest soliloqui és la que diu que Hamlet està considerant la possibilitat de cometre suïcidi. «Ser o no ser» equivaldria aleshores a «continuar o no existint». D'altres crítics però defensen que Hamlet senzillament filosofa i no s'han de prendre les seves paraules de manera individual. Sia com sia, el soliloqui s'emmarca dintre de l'obra en la qual Hamlet vacil·la en l'empresa de venjar el seu pare, que ha estat assassinat pel seu germà. El crític Stephen Green- blatt lliga l'obra amb uns versos que apareixen a Juli Cèsar en boca de Brutus la nit abans del magnicidi:
  «Entre l'acció d'una cosa terrible
  i el primer moviment, tot l'interval és com un fantasma o un somni horrible».
  Així doncs, l'obra Hamlet seria la representació d'aquest interval, i el soliloqui la verbalització per part del protagonista del seu estat d'indecisió.

Argument

Els sentinelles del castell d'Elsinore (nom que Shakespeare va donar al Castell de Kronborg ² ), a Dinamarca, acompanyats del cortesà Horaci, reben a mitjanit la visita de l'espectre del rei mort Hamlet. Horaci ho atribueix als preparatius de guerra contra l'intent d'invasió del jove príncep noruec Fortimbràs. El germà del rei Hamlet és el nou rei elegit, Claudi, que s'ha casat amb Gertrudis, mare de Hamlet fill i fins aleshores esposa de Hamlet pare. El príncep Hamlet es mostra trist per la mort del seu pare i troba precipitat el casament de la seva mare vídua. Alertat pels sentinelles, Hamlet els acompanya en la següent guàrdia i parla amb l'espectre, que li conta com fou assassinat pel seu propi germà i l'exhorta a la venjança.

Poloni, un lord camarlenc de la cort a Dinamarca, veu amb mals ulls el conat de festeig entre la seva filla Ofèlia i el príncep Hamlet. Hamlet parla amb Ofèlia explicant-li que està decebut de l'amor, que ja no hi creu, i sobretot del que poden esdevenir les persones. Li aconsella que no es casi i sobretot que no tingui fills, perquè el fill més bo i pur pot esdevenir un monstre, i no vol que ella hagi de viure això. D'altra banda, ella i tota la cort es mostren preocupats per la tristesa de Hamlet. Tothom intenta saber què li passa i procuren distreure’l aprofitant, per exemple, la visita d’una companyia d'actors que agrada molt a Hamlet. Aquesta és l'excusa per a Shakespeare de donar la seva opinió sobre l'actualitat escènica de l'època.

Hamlet (al contrari que Macbeth) es pregunta si el fantasma que ha vist no serà una trampa del dimoni, si el que li diuen no serà mentida, per fer-li fer una cosa que mai faria en altre cas. Parlant amb els actors, se li acudeix una manera de potser saber-ho. Els fa representar una obra determinada, amb uns quants versos modificats per ell mateix, per tal que s'assembli molt al que li ha explicat l'espectre del seu pare. El pla és vigilar, amb el seu amic Horaci, les cares que posen el rei Claudi i sa mare, la reina Gertrudis, en veure-ho. Ambdós queden clarament delatats i Claudi confirma que Hamlet és un perill per a ell.

Hamlet es troba el rei Claudi sol, en aparent actitud de pregar. Té l'ocasió de matar-lo, però pensa que així li estalviaria la condemna eterna a l'infern i l’alliberaria d'un suposat patiment per culpabilitat a la terra. Seria un favor i no una venjança. Claudi va matar el rei Hamlet sense que pogués purificar els seus pecats, quedant com a ànima en pena, i és així com Hamlet decideix que ha de matar Claudi.

El rei Claudi i Poloni pacten que aquest darrer vigili la conversa que Hamlet ha de tenir amb la seva mare. Poloni, amagat darrere un tapís, en un moment xiscla, i Hamlet, espantat, el traspassa amb la seva espasa cridant «una rata!». Retiren el tapís i descobreix que ha matat el pare d'Ofèlia. Se l'emporta i l'amaga als altres, de manera que no podrà ser enterrat amb els honors que li corresponen ni sense ser purificat per una missa. Claudi intenta que no se'n parli gaire perquè no es relacioni amb la mort de Hamlet pare i envia Hamlet fill a Anglaterra, tement per la seva vida, fa que Rosencrantz i Guildenstern acompanyin Hamlet a Anglaterra amb una carta segellada per al rei anglès sol·licitant que Hamlet sigui executat immediatament. El príncep ho descobreix, fa que els matin a ells i torna amb vida a Dinamarca.

Ofèlia es fa conscient dels consells de Hamlet, «sabem què som, però no sabem què podem arribar a ser», perd la confiança en la condició humana i es desvincula dels cortesans que la rodegen, s'expressa cantant frases que els altres no comprenen, reparteix herbes i flors que simbolitzen la hipocresia, l'adulació, etc. Intenta salvar els altres. Puja a un arbre per a penjar-hi flors, cau al riu i s'hi ofega. La mort d'Ofèlia és un tema típic del romanticisme i reiterat al llarg del temps.

Claudi informa Laertes que el seu pare Poloni ha estat assassinat per Hamlet i li proposa venjar-lo tendint-li una trampa: en un combat d'esgrima presentat com a amistós, però posant un verí molt potent a l'espasa de Laertes, de manera que només una petita raspadura mataria Hamlet. I per si no és suficient, si Hamlet, sufocat, demana beure, li donaran vi enverinat.

Dos pagesos que fan d'enterramorts caven tombes al cementiri. Parlen de la desigualtat de les classes socials, de la hipocresia del clergat i d'existencialisme. Amb la mort tot acaba. Al final, tothom es torna igual, un manat d'ossos com els que es troben. Hamlet i el seu amic Horaci es troben un d'ells jugant amb calaveres, una d'aquestes és d'un bufó que havia jugat amb Hamlet quan era petit. L'enterramorts explica als dos homes, sense saber qui són, que es diu que el príncep Hamlet és boig i que per això l'han enviat a Anglaterra. Es troben amb el funeral d'Ofèlia, a la qual el capellà no ha volgut fer tots els honors que d'altres voldrien. Gertrudis mostra el seu amor per ella. Laertes i Hamlet competeixen per qui dels dos té més dolor.

Hamlet i Laertes, passat el funeral, es comprenen mútuament. Es declaren admiració i respecte, volen ser amics. El rei convoca tota la cort a l'aposta d'esgrima, com un entreteniment festiu. Laertes no vol tocar Hamlet, però al final tots dos resulten punxats amb l'espasa enverinada. La reina beu per accident el vi enverinat destinat a Hamlet. Aquest, que com Laertes encara té uns minuts de vida abans que faci efecte el verí, mata Claudi amb l'espasa enverinada. També ha donat temps perquè Laertes i Hamlet es perdonin. De fet, ha estat Laertes qui ha informat dels plans de Claudi que permeten a Hamlet matar-lo. Hamlet, veient que el tron de Dinamarca quedarà imminentment buit, dona vot perquè sigui ocupat per Fortimbràs. D'altra banda, demana al seu amic Horaci que expliqui la seva història. Arriben notícies d'Anglaterra que Rosencrantz i Guildenstein són morts. El príncep noruec Fortimbràs arriba a la cort per celebrar la seva victòria a Polònia i veure l'espectacle de Laertes i Hamlet, però ja els troba tots morts. Demana que el cos de Hamlet sigui posat damunt d'un cadafal i se li facin tots els honors.

L'obra acaba, doncs, amb tots els personatges rellevants morts, reforçant el seu caràcter tràgic.

² El castell de Kronborg està situat a prop de la ciutat de Helsingør a l'extrem nord-est de l'illa de Sjælland, al punt més estret de l'estret d'Øresund, entre Dinamarca i Suècia. En aquesta part, l'estret és de 4 km d'amplada, d'aquí la importància estratègica de mantenir una fortalesa en aquest lloc.

Fonts

Les fonts de Hamlet són molt diferents del resultat de l'obra. Sembla que va existir una versió anterior de l’obra, actualment perduda. En tot cas, la història està inspirada en les Gesta Danorum, conegudes també com a Historiae Danicae, un manuscrit de setze volums escrit per Saxo Grammaticus al segle XII, publicat per primer cop el 1514, a París, i que explica la història de Dinamarca. L'any 1576, François de Belleforest en va fer una versió i la va publicar al cinquè volum d'Històries tràgiques; en aquesta versió, s'afegeix que la reina hagués comès adulteri amb el seu cunyat.

Shakespeare fa representar als actors una obra de teatre anomenada L'assassinat de Gonzago. No se sap si ha existit, però sí que l'any 1530 un barber va ser acusat d'assassinar el duc d'Urbino, instigat per un parent de la duquessa, anomenat Luigi Gonzaga. Avui se sap que aquesta manera de matar és impossible, però el barber va confessar que l'havia matat vessant-li un verí a l'orella mentre dormia.

Alguns autors han volgut interpretar que alguns fets personals de l'autor també podrien haver influït en Hamlet. L'any 1579, va morir ofegada al riu Avon una noia anomenada Katherine Hamlet. El 1585, va néixer un fill de Shakespeare que es va dir Hamlet i que va morir el 1596. El setembre del 1601, va morir el pare de Shakespeare.

L'obra podria haver estat escrita entre 1598 i 1601.

Estructura

Shakespeare es basa en els principis de la tragèdia d'ordre per a construir les tragèdies Hamlet, Macbeth i Juli Cèsar. L'esquema d'aquest tipus de tragèdia consisteix en l'assassinat d'una figura d'ordre (Hamlet pare, Duncan, Juli Cèsar) per un usurpador o conspirador (el rei Claudi, Macbeth, Brutus amb d'altres) i el posterior restabliment de l'ordre per un venjador (Hamlet fill, Macduff, Octavi i Marc Antoni).

En el cas de Hamlet, Shakespeare repeteix l'esquema tres vegades: Fortimbràs pare és assassinat per Hamlet pare i venjat per Fortimbràs fill, Hamlet pare és assassinat per Claudi i venjat per Hamlet fill, i Poloni (pare de Laertes i Ofèlia) és assassinat per Hamlet fill i venjat per Laertes.

Tot i repetir aquest patró en tres obres, i fins i tot repetir-lo dins de Hamlet, cada vegada ho fa d'una manera diferent. Les relacions entre els personatges no són les mateixes, ni la naturalesa de cada conspirador, ni cap a qui tendiríem a decantar-nos moralment, per exemple, en cada cas.

Trets significatius

Hamlet encarna el dubte entre l'amor cap a la seva mare i la lleialtat al pare, entre les seves pors i el deure de venjar el rei mort, entre l'amor i les seves obligacions. Aquest caràcter complex és un dels principals atractius de l'obra.

L'acció tràgica té elements còmics, com els diàlegs entre els servidors o els enterramorts, que fan de contrapunt. A més, denuncia la corrupció del país i l'escassa frontera entre realitat i aparença, que és tema típic del barroc. Un altre tema barroc que apareix és la mort, omnipresent en l'obra. La majoria de representacions gràfiques del protagonista el mostren agafant un crani, moment a què pertany l'escena primera del cinquè acte (enterrament d'Ofèlia). El tema de la mort es tracta tant en aquesta escena com en el famós monòleg «ser o no ser» a l'inici del tercer acte, entre altres moments de l'obra.

Els personatges es mostren sobretot a partir dels monòlegs que fan, on expliquen els seus problemes i anticipen accions futures. És una tragèdia, doncs, més reflexiva que no pas d'acció, tot i el gran nombre d'esdeveniments que tenen lloc en la cort.

Per exemple, el protagonista, ja de bon començament, mostra el que serà la trama principal de l'obra i és com li canvia la vida la mort del seu pare i la visió del seu espectre.

Fins abans, la seva vida era previsible i ben determinada, un príncep estimat pel seu poble, culte i feliç, hereu del tron i disposat a casar-se amb la seva enamorada Ofèlia. La trobada amb l'espectre li produeix una mena d'anagnòrisi³ que li fa veure el món i les persones d'una altra manera. Es veu llançat a deixar-ho tot, fins i tot la noia que estima, sent així víctima d'una alienació radical. Hamlet no té la personalitat d'un home d'acció sinó més aviat reflexiu. En qualsevol cas, l’eficàcia de les seves accions també és, com a mínim, qüestionable.

³ En el teatre grec i llatí, nom donat pels retòrics clàssics al reconeixement d’un fet o d’una persona per part dels personatges, la qual cosa dona a l’obra un tomb decisiu i mena l’argument al desenllaç (ha estat anomenada també agnició). Font: Enciclopèdia catalana.

Traducció catalana

Existeixen nombroses versions catalanes de Shakespeare. En particular, es poden esmentar les següents:

• Shakespeare, William. Hàmlet. Traducció de Magí Morera i Galícia, 1920. Reeditada diverses vegades per Editorial Selecta: Shakespeare, William: Hàmlet. Traducció de Magí Morena i Galícia. Pròleg de Joan Triadú. Barcelona: Editorial Selecta, 1964² (Biblioteca Selecta. Volum 366. Traduccions, vol. XXX).
• Shakespeare, William. La tràgica història de Hàmlet, príncep de Dinamarca. Traducció directa de l'anglès, pròleg, notes i selecció bibliogràfica per Terenci Moix. Barcelona: Editorial Aymà, 1980 (Quaderns de Teatre).
• Shakespeare, William. Hamlet. Barcelona: Quaderns Crema. Traducció de Joan Sellent, 2000.
• Shakespeare, William. Hamlet. Barcelona: Vicens Vives. Traducció i pròleg de Salvador Oliva, 2005.

4. Les lectures

Acabem l’acte amb diverses lectures a càrrec de les persones que ho havien demanat (Teresa Serramià, Lola Sabaté, Mercè Rigó, etc.) i de qualsevol altra persona que s’animi a fer-ho. Moltes gràcies a tothom!

Hamlet a Lluçà