Olor de Colònia (13/07/2019)

Olor de Colònia

de Sílvia Alcántara

Psicoanàlisi i literatura

Sessió del 13 de juliol del 2019 – Colònia de Cal Pons (Puig-reig)

1. Presentació

Ens trobem en una de les múltiples colònies tèxtils de la part alta del Llobregat. Puig-reig pertany a la comarca del Berguedà; de fet, és una població fronterera amb el Bages. Té diverses entitats de població, les quals són antigues colònies tèxtils en les quals habiten diverses persones. Cal Pons és una d’aquestes entitats, ara ja pràcticament enganxada amb el nucli de Puig-reig a causa de la urbanització de l’espai que separava els dos nuclis de població. En l’actualitat, a cal Pons hi viuen entre 120 i 130 persones, aproximadament.

El conjunt arquitectònic de cal Pons es va formar d’una manera força ràpida (entre 1875 i 1910) i està protegit com a bé cultural d’interès nacional. És un excel·lent exemple de colònia evolucionada segons Jordi Clua. En aquest sentit, es poden distingir clarament les tres espais que componien tot el recinte: el productiu (fàbrica, canal, resclosa, tallers, magatzems i oficines), a prop del Llobregat; el de residència i serveis (habitatges de treballadors, botiga, forn de pa, cafè, barberia, etc.), situat una mica més amunt, i el de domini (torres dels amos, xalet del director, jardí i església), situat a la part alta del recinte.

L’origen d’aquesta colònia es troba en l’industrial, polític i emprenedor Josep Pons i Enrich (Manresa 1811 - Barcelona 1893). A banda de fundar Cal Pons, també va ser cofundador de la Caixa de Manresa i un dels impulsors de la línia de ferrocarril de Manresa a Berga.

Fins als anys 50 i 60 del segle XX, Cal Pons fou el centre cultural més actiu del municipi de Puig-reig. S’hi publicava una revista i acollia l'Escola de la Llar i l'Escola del Treball, vinculada a l'Escola Industrial de Barcelona. Els treballadors de la fàbrica rebien una formació que, a nivell comarcal, constituïen una autèntica avantguarda.

Com la majoria de colònies del Berguedà, la decadència li va arribar amb partir dels anys setanta i, especialment, durant els vuitanta, amb la crisi del sector del tèxtil. Aleshores molta gent va abandonar la colònia i els serveis anaren minvant. La fàbrica va tancar les portes el 1995, i el conjunt de la colònia, llevat de la turbina, fou embargat. El 1997, l'Ajuntament de Puig-reig va adquirir, en subhasta pública, una part de la finca.

L’església de Sant Josep, ara museïtzada, acull el Centre d'Interpretació de l'Església de la Colònia Pons, el qual dona a conèixer el paper que va jugar l'Església en la consolidació del sistema de colònia industrial a Catalunya, tant des del punt de vista dels treballadors i treballadores com dels amos de les colònies. Aquesta museïtzació es compatibilitza amb la funció religiosa que encara té l’edifici.

Olor de Colònia s’inspira en una colònia fictícia, la del senyor Viladomat. Tanmateix, la precisió i l’acoblament de la trama amb el context on es desenvolupa és el resultat d’una experiència vital derivada del coneixement directe de la realitat sociocultural i econòmica d’aquests tipus de nuclis de població. Com veurem tot seguit, l’autora va viure tota la joventut en una colònia tèxtil molt propera; ubicada, de fet, en aquest mateix edifici.

2. L’autora

La trajectòria literària de Sílvia Alcántara i Ribolleda (Puig-reig, 1944) gira entorn de la seva primera novel·la publicada, Olor de Colònia. L’autora, nascuda a Puig-reig, va residir a cal Vidal des dels sis mesos fins als vint anys. El seu coneixement de la vida en una colònia tèxtil és un factor determinant a l’hora d’enfocar la redacció d’una trama de moderada intensitat i, en tot cas, excel·lentment contextualitzada en un entorn singular com és el d’una colònia tèxtil.

Als catorze anys, l’autora va començar a treballar es posa a treballar a la fàbrica. Més tard va iniciar els estudis de comerç, que li permeten trobar una feina d'administrativa i traslladar-se a Terrassa als vint anys, on viu actualment.

Sempre conscient de la seva manca de formació lingüística en català, a l'inici de la democràcia pren la determinació d'estudiar-lo i s'inscriu als cursos de Normalització Lingüística. Al mateix temps que aprèn la seva llengua, s'interessa per l'escriptura i comença a compondre narracions, algunes d'elles premiades en diversos certàmens locals. Aquests petits èxits l'esperonen a escriure més, i tan bon punt a principis de la dècada de 1990 es crea l'Aula de Lletres s'hi matricula i, durant tres anys, perfila les tècniques d'escriptura. En acabat entra a treballar a la mateixa escola, on realitza tasques administratives. Més tard l'escola es traslladaria a l'Ateneu Barcelonès.

Tot i el desengany de les dues primeres novel·les, que resten inèdites, Sílvia Alcàntara aconsegueix publicar, a Edicions de 1984, la novel·la Olor de Colònia (2009). El relat, que reconstrueix la vida d'una colònia tèxtil catalana pels volts de 1950, produeix un gran impacte en el panorama català per la seva maduresa i qualitat literàries. Amb aquesta novel·la, que esdevé un èxit de vendes, Sílvia Alcàntara rep els premis Qwerty Btv (2009), Regió7 de Cultura (2009), Joaquim Amat-Piniella (2010) i és finalista del premi Llibreter de Narrativa (2009)

El 2012, Olor de Colònia és adaptada per a la televisió, en format de minisèrie, dirigida per Lluís Maria Güell amb les adaptacions de Toni Cabré, Anna Fité i Laia Aguilar.

L'any 2011 publica, a Edicions de 1984, la seva segona novel·la, La casa cantonera, en què explora el tema de la gelosia fraternal i de parella i els secrets d'una família en un poble miner inconcret del Berguedà. El 2016 apareix la seva tercera novel·la, Els dies sense glòria, en què l’autora narra els orígens i la vida de la Glòria, des de la dècada de 1930 fins al 2003, i que representa una generació a la qual el progrés ha anat cremant la terra a cada passa empenyent-la del camp a la ciutat, del poble al bloc de pisos. Una generació que es va veure tenallada primer per les necessitats dels pares i després per les dels fills, sense haver conegut cap treva.

Després d’iniciar-se en el món literari català amb un debut tan exitós, Sílvia Alcàntara compagina l’ensenyament de tècniques d’escriptura a l’Ateneu Terrassenc amb la preparació de noves ficcions. També és sòcia fundadora i presidenta de l’associació cultural «Un munt de mots», de Terrassa.

Font: https://www.escriptors.cat/autors/alcantaras/biografia

Textos i fotografies relacionades amb Olor de Colònia: https://www.escriptors.cat/autors/alcantaras/olor-de-colonia

3. L’obra

3.1. Entorn

Existeixen nombrosos estudis i anàlisis sobre les colònies tèxtils a Catalunya. L’enfocament econòmic i sociopolític ha estat abordat des de diversos punts de vista. No obstant això, aquest context tan peculiar ha servit poques vegades com a teló de fons d’obres de creació literària (a diferència d’altres temes que han suscitat molt més interès pels professionals de l’escriptura creativa, com ara la Guerra Civil o la postguerra).

El doctor Jordi Clua i Mercadal va centrar la seva tesi en l’estudi de les colònies industrials a Catalunya, i va plantejar una classificació basada en tres categories. D’acord amb el seu plantejament, una colònia bàsica es componia de la fàbrica i un nombre reduït d'habitatges, sense edificis simbòlics i sovint sense serveis. La colònia desenvolupada, en canvi, incloïa algun dels edificis simbòlics (església, torre de l'amo), tot i que el nombre d'habitatges no era gaire nombrós. Per últim, la colònia evolucionada era aquella que tenia una estructura urbana completa, amb espai d'habitatges i serveis, i espai de domini o simbòlic, a més de l'espai productiu. Cal Pons és un exemple modèlic de colònia evolucionada, com també ho es Cal Vidal .

3.2. La història

Olor de Colònia es divideix en tres parts i un epíleg, cadascun d’ells amb nombrosos capítols. L’autora alterna punts de vista diferents posant-se a la pell dels diversos personatges. Des del primer moment, s’intueix una evident jerarquia de poder, quasi feudal, amb unes funcions ben delimitades. De fet, la vida a la colònia és una expressió de la divisió del treball que arriba més enllà dels murs de la fàbrica. Les inquietuds, els temors, les incerteses, les virtuts, les febleses i, de tant en tant, algun sentiment de culpa, van fluctuant en cicles vitals que no surten –perquè no tenen cap necessitat de fer-ho– dels murs de la Colònia, en majúscula.

Una de les virtuts de la novel·la és que la trama no se centra exclusivament en la cúpula directiva. De fet, i des del meu punt de vista, l’amo i la seva família té un paper menys rellevant que el del primer escrivent. L’amo només passa revista, ja que el director és el seu fidel representant. En aquest context, l’autora narra una trama de corrupció i abusos de poder, tot plegat entreteixit amb les conseqüències d’algunes errades o debilitats que minarien la reputació de qui n’és responsable.
Com sabem, la trama comença amb la mort per asfixia, en el decurs d’un incendi, de l’escrivent principal. A mesura que avança la història, van aflorant informacions sobre el fet que aquesta mort no és tan accidental com a priori podria semblar. El «vigilant-escombriaire-missatger i muntador de mobles de vídues desemparades» comença a desbarrar i se’n va de la llengua, el nou escrivent comença a veure desajustos que l’incomoden, la minyona de l’amo reacciona a la defensiva fins que al final es planta... De mica en mica, doncs, es va descobrint que el difunt escrivent principal no era algú més de la plantilla.

Al final, tot queda al descobert, i es responen alguns dels dubtes és inquietants de la trama. Qui era en realitat el pobre escrivent, quins desfalcs havia descobert, que va motivar l’incendi i per quin motiu va morir aquell personatge. Al final, el director –un manipulador i faldiller sense escrúpols que veu acabada la seva carrera de forma humiliant, encara que no de forma tan ignominiosa (de cara al públic, és clar) com el nou escrivent–, se sincera i s’adreça a l’amo tractant-lo d’amic, però amb la intenció d’enviar-li un dard enverinat que, comptat i debatut, l’ancià propietari s’ha guanyat a pols. «Volia fer-li entendre –pensa el director, referint-se a l’esposa de l’amo i pensant en la previsible delació de l’escrivent– que havia de despertar-te com fos, com fos!, que no hi havia cap més solució. I aquella veu de glaç es tornà metàl·lica, desconeguda, quan em va dir: n’hi ha una altra, de solució; que no surti viu del soterrani».

Corrupció, jerarquia, control, abús de poder, ordre i disciplina s’enrosquen al voltant d’un fil conductor sobre el qual també hi circulen altres històries paral·leles: la vida dels ancians pares i de les filles del nou escrivent principal, la de la seva esposa, la relació amb la viuda de l’anterior escrivent, la del Bernat, la de les monges... Una novel·la completa amb diversos punts de vista sobre el fet de viure en una colònia. Per unes persones, és un lloc perfecte. Se senten segurs i no necessiten res més. Per altres persones, la colònia no és altra cosa que una presó de la qual anhelen sortir a qualsevol preu.

3.3. La veu de l’autora

A continuació, us transcric quatre preguntes amb  les corresponents respostes d’una entrevista a l’autora publicada al Punt el 7 de març del 2009 (font: https://www.escriptors.cat/autors/alcantaras/la-colonia-textil-era-com-un-microcosmos-de-la-dictadura-valeria-gaillard-el-punt-2009). M’han semblat interessants.

–Què hi ha d'autobiogràfic en aquesta novel·la que evoca la vida d'una colònia tèxtil entre els anys 1952 i 1968?
–Vaig viure des dels 6 mesos fins als 20 anys en una colònia tèxtil i quan vaig aprendre el català, perquè soc d'aquestes generacions que tot ho fèiem en castellà, de seguida vaig voler narrar la meva infància peculiar i escriure sobre aquest món desaparegut. He recreat l'atmosfera de la colònia, però tots els personatges són inventats i es relacionen en una trama punyent i d'intriga. Molts dels personatges s'inspiren en persones que vaig conèixer aleshores. Per exemple, hi havia moltes dones solteres, ja que els homes els havien matat a la guerra. Això em va donar pas a inventar una història d'amor entre esguerrats. Ell és coix i ella té la pòlio. Volia desmitificar els contes romàntics que mostren els amants sempre perfectes. Tots tenim sentiments i dret a estar enamorats!

–Quins records conserva de la colònia?
–Recordo molt les xafarderies de la gent. No podies fer res sense que tothom se n'assabentés. Vaig començar a prendre consciència de la manca de llibertat quan el mossèn ens va impedir fer una obra de teatre nois i noies junts. També recordo la pudor de la fàbrica... D'aquí el títol de la novel·la: olor de remordiment, de llibertat, però també d'oli brut que impregnava les espardenyes d'espart, que anaven quedant cada cop més feixugues. Són els meus records, perquè m'he trobat gent que té un record feliç. S'ha de pensar que pagàvem un lloguer minso (d'unes 15 pessetes quan a fora normalment se'n pagaven unes 500), no passàvem gana tot i ser la postguerra, hi havia una casa bressol per als nens petits, teníem una botiga on es venia de tot... per a alguns va ser un període idíl·lic.

–Però no per a vostè...
–Vaig començar a treballar amb 14 anys. Fèiem els estudis al convent de la colònia, que es basaven en una enciclopèdia. Només hi havia tres graus i als 10 anys ja havíem acabat. Ens volien a tots ben ignorants. Als 20 anys, farta d'aquella vida, vaig marxar. Això va ser cap als anys 60, que és quan acaba la novel·la i quan la colònia va patir la primera crisi. Les colònies no van tancar fins als anys 70. Amb els cotxes, el sistema de la colònia ja no tenia sentit. De fet, la colònia era com un microcosmos de la dictadura: no teníem llibertat, ens negaven l'ensenyança i el clero tenia molt poder. L'ambient era de quedar bé, però per darrere et controlaven. Quan vaig tenir ús de raó vaig marxar i des d'aleshores no he parat mai d'estudiar.

–Passa factura als responsables de la colònia a la novel·la?
–Potser perquè he fet teatre, he après a interioritzar i a comprendre cada personatge, així que he intentat salvar-los a tots, incloent-hi els dels amos. Tots tenim un perquè. No els jutjo.

En una entrevista posterior (El 9 Nou, de 30 de novembre del 2009), l’autora va destacar, entre d’altres, unes quantes reflexions més:

–Sí que hi ha un món compartit en la memòria de moltes famílies del país....
–A molta gent els ha agradat reviure-ho, i els que no ho coneixien, s'ho han agafat com una part de la història. Fa poc, una noia em va escriure, i deia que n'havia sentit parlar als seus avis, de tot el que jo explico, i que després de llegir un fragment on parlo de sopes de llet, havia anat a la cuina a fer-se'n! Una enginyera tèxtil, que tota la vida ha treballat al sector, em deia també que ara s'adonava que només n'havia conegut la carcassa... i que amb aquesta novel·la li havia posat ànima. Ella no coneixia com patia la gent, fent anar aquelles màquines!

–Malgrat tot, molta gent diu que hi va ser feliç, a les colònies. Són aquells que amb les necessitats bàsiques cobertes ja en tenien prou?
–Els meus pares, per exemple, van passar gana. Quan passa això, què vol la gent? Que els seus fills mengin. Els fills que ja vam menjar, volíem ensenyament, aprendre! I això m'ho van negar. Per això la meva gran obsessió era viure en una ciutat, perquè els meus fills poguessin estudiar. També m'imagino els que tenien inquietuds polítiques... Hi havia gent que escoltava les ràdios prohibides, com la Pirenaica. Però la gent rebel era poca. En aquesta època de la que parlo, els anys 50, la gent que vivia a les colònies era molt amansida.

–El control social, no era el mateix que vivia tota la societat, en ple franquisme?
–A la colònia, era una dictadura dins de la dictadura. Però en petites coses, potser el règim no s'hi ficava, perquè es refiaven que els amos ja controlaven les coses importants. A la colònia no hi havia Guàrdia Civil, a l'escola no cantàvem el Cara al sol i les monges ens renyaven en català. I resàvem en català: l'Església ho va tenir molt en compte, que havia de parlar al poble en una llengua que s'entengués. El català el vam aprendre amb el catecisme... i també fèiem teatre en català.

–La limitació que els imposaven en l'aprenentatge, era el pitjor? És el que va impulsar-la a trencar amb aquest món?
–Hi havia dues circumstàncies a la colònia que les faig sobresortir. Una era aquesta, per part dels amos: el control sobre l'ensenyament, la negació del saber. A partir dels 10 anys, consideraven que ja sabies tot el que havies de saber, i anaves repetint el mateix llibre fins als 14. I si feies els 14 anys el divendres, el dilluns següent anaves de dret a treballar. L'altre fet era la xafarderia, que no venia dels amos, sinó dels mateixos treballadors.

3.4. La minisèrie

En general, l’adaptació televisada de la novel·la Olor de colònia és força fidel a la trama original. En tot cas, paga la pena veure-la. A continuació, us annexo els enllaços als dos capítols, que es troben íntegrament disponibles a la pàgina web de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA).

- Capítol 1: 
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/olor-de-colonia/olor-de-colonia-capitol-1/video/4711552/

- Capítol 2:
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/olor-de-colonia/olor-de-colonia-capitol-2/video/4711632/