Una aportació psicoanalítica a Olor de Colònia (13/07/2019)

Una aportació psicoanalítica a

Olor de Colònia de Sílvia Alcàntara 

Mercè Rigo i Grimalt 

La historia de la Colònia a més de ser una crònica d’un temps determinat de la història de Catalunya també és la historia dels desencontres, de la solitud humana. Una idea d’una societat determinada on tot està controlat i segur. Un redol petit, una Colònia amb poca gent que es recolza, on tothom es coneix i es transmet de generació a
mb generació, un microcosmos on les necessitats estan en part satisfetes: església, escola, serveis, treball, lloc per l’ oci... El control d’una petita societat que creu que res no se li escapa, però on l’ escletxa inassolible dels desitjos, de la solitud i de les pèrdues, s'escola en la vida dels seus habitants.

La Teresa i en Climent, en Climent i la Matilde, la Rosalia i el Pepitu, el Dtor Alfred i la Teresa, la Raquel i la germana Àngels, en Bernat. l’Adela... Aquest mig dir i no dir mai del tot, que traspua i transmet tan bé en la seva forma narrativa, la Sílvia, l’autora, que fa que el lector, esbrini constantment, en una recerca inútil, que ens desorienta en el temps, perquè no és lineal; l’ànima i els desitjos dels protagonistes, sempre inassolibles i no dits.

Freud i Lacan parlen que l’amor sempre enganya perquè desconeix el vertader desig. Com pot ser que la imatge de l’altre em creï desig? No és la imatge sinó quelcom que s’amaga en ella o ell que té a veure amb la meva falta. Un amor que sempre és impossible perquè l’amor que sempre es desitja és UN i és sempre insatisfacció.

El mite de l’androgin, aquell ser que va ser dividit i a partir d’ aquí va cercar indefinidament la unitat que li mancava, ha recorregut tota la cultura occidental. Les il·lusions amoroses, la mitja taronja, la dona ideal, l’home perfecte; el mite que perviu, ha travessat els encontres de les persones, seguits dels desencontres i dels mals entesos inevitables. L’amor etern-diu Lacan- és el que no es realitza. L’amor etern d’en Climent amb la Teresa, el desig del Dtor per la Teresa i aquesta per aquest, l’amor etern de les germanes, la Rosalia i la Gertrudis pels seus amors perduts durant la guerra.

Els pares de Dant Alhigieri, quan tenia 12 anys, li varen concertar el seu matrimoni amb Gemma amb qui s’hi va casar, però sabem que es va enamorar de Beatriu, de 13 anys a qui havia vist una sola vegada. La dona ideal, la musa, de la que va estar enamorat tota la vida, que mai no va tenir, va ser el seu amor etern, el que va servir com inspiració dels seus poemes, els més bells que s’han escrit mai, mentre que la seva dona va passar completament desapercebuda i ignorada per la història.

Curiós de com els únics personatges a qui l’autora descriu sense conflicte, són els esguerrats o els joves dels que no en sabem el seu futur. Els que estan marcats per la falta en el cos, són els únics que es salven i es normalitzen.